LA JOVENTUT MORIBUNDA DE SALES

Joan Sales amb la seva dona Núria Folch i la seva filla Núria, amb Jordi Folch a Nova York, a 1948

Aquest dimarts vaig assistir a la presentació a Reus, al Centre de Lectura, de la reedició d'un llibre de Joan Sales, el poemari "Viatge d'un moribund", publicat l'any 1952. Encara que va ser reeditat el 1976, pel propi Sales, com apèndix a la seva edició de les cartes a Màrius Torres, és pràcticament un descobriment, i en tot cas restaura un llibre avui introbable, si no oblidat. Un llibre que té una cabdal importància, no solament  per pertànyer a l'autor d'un dels cims de la novel·la catalana, "Incerta glòria", sinó perquè també suposa el que amb justícia es podria dir germen d'aquesta novel·la.

Així ho va explicar Maria Bohigas, la néta de l'autor, la tasca de la qual al capdavant del projecte editorial del mateix Joan Sales, Club Editor, ens ha atorgat aquest magnífic regal. El llibre, l'únic poemari que va publicar Sales, recull poemes escrits entre 1935 (molt poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, doncs) i 1948, més un poema final de 1951, l'únic escrit a Barcelona un cop retornat del seu exili. Segons va explicar la mateixa Maria Bohigas, Sales no hauria tornat a escriure poesia.

Sorprenent decisió, donada la qualitat enlluernadora que ara ens descobreix aquesta acurada edició. Potser una explicació fóra l'abocament absolut de Sales cap a la gestació de la seva gran obra en prosa. O, tal vegada, la sensació d'haver deixat enrere una etapa dela seva vida, una etapa de formació com a literat. El poemari, en efecte, abunda en reflexions sobre la fugacitat de la joventut i la vida en general, i abonaria la tesi que l'autor se sent en un moment de la seva vida -que coincideix amb el retorn a Catalunya- fent un salt cap a una maduresa que l'allunya definitivament de la sentimentalitat i espiritualitat que traspuen els poemes que, un cop publicats, han de ser desterrats. Aquest to és especialment notori en el llibre tercer, dels tres en què es divideix el recull, una part on plana evident l'ombra de la pèrdua de Màrius Torres, el gran poeta mort a 1942, que va ser el seu gran referent català des de l'exili, a través de la seva relació epistolar que feliçment ha sobreviscut, com hem dit .

Precisament una carta de Màrius Torres de 9 de desembre de 1941 es reprodueix al final del llibre. Un veritable tresor ja que en ell el poeta lleidatà fa un repàs d'un recull dels poemes que li hauria enviat Sales sota el títol curiós de Poésies Esthoniennes. Tot i començar dient que les neurones no li donen per a un comentari a fons, els comentaris de Torres són altament interessants.

L'acte de presentació del llibre, que lamento haver de dir que no va atraure més d'una vintena de persones, va consistir bàsicament en una lectura d'alguns poemes triats pel poeta barceloní Josep Pedrals i la mateixa Maria Bohigas, alternats amb la lectura de fragments de les cartes de Joan Sales, autèntiques obres literàries per si mateixes que justifiquen per si soles les edicions dels seus epistolaris amb Màrius Torres, ja citat, i amb Mercè Rodoreda (2008, del mateix Club Editor), o amb el seu eminent amic Joan Corominas (2004, a càrrec de la Fundació Pere Corominas).

Pedrals va donar inici a les seves intervencions comentant la seva matinera fascinació per aquest llibre, extret de la biblioteca paterna en la seva edició original. De fet, va usar aquest mateix exemplar de la publicació de 1952 d'Edicions Ariel, i va donar vida i passió amb el seu peculiar estil declamatori a aquests versos plens de vida, desbordants de sensacions, carregats de greus apreciacions sobre el pas del temps.


Si el poemari comença arrelat en l'apreciació, que de vegades sembla presciència , de la tragèdia que s'apropa sobre els horitzons de la seva pàtria, es desenvolupa en una adolescent i exaltada contemplació de l'exotisme que l'envolta en el seu primer exili a Haití, i conclou en el més lúgubre inici del trajecte del retorn, alhora tenyit de l'amargor de les pèrdues de l'adolescència pròpia -allargada en l'evocada joventut eixelabrada i partida per la contesa bèl·lica- i dels que ja han partit definitivament -Màrius Torres-.

Us transcriuré només un breu poema inclòs al Llibre tercer, que va ser dels recitats per Pedrals, i que parla amb singular precisió d'aquesta mena d'elegia per la pròpia pèrdua de la innocència:

EDAT MADURA

El plaer no deixa records.

Només són dolços en el cor,

després que els anys lleugers han fet folla carrera,

els instants que ens van fer sofrir.

L'home, sorprès, s'adona un bon matí

que enyora la presó, l'exili, la trinxera,

el camp que amb més suors i angúnies va cavar;

i que dels seus amors solament persevera

el que més el va fer plorar.

Coyoacán, 1947

La recuperació d'aquest poemari ens restaura un diàleg amb l'autor traspassat el 1983, ara fa per tant trenta anys. Contra l'oblit del que ell va deixar publicat però abandonat, els versos mantenen viva la palpitació dels instants aquells que va patir, i que per això mateix van romandre al seu record. Com ell mateix diu en un altre poema, el núm. 81 del llibre, de ribarià títol "Estances" -però amb encapçalament d'un vers de Màrius Torres (...la lenta ironia dels cels del capaltard...)-, "potser un segle aquests versos, nàufrags del meu viatge,/ arribaran a un curiós/ i en el seu esperit igual que en una platja/ reposaran un dia o dos...".

Maria Bohigas em va escriure a la dedicatòria del llibre el seu desig que cada un d'aquests versos se'm desplegui i em parli. Sospito que es quedaran amb mi més d'un dia o dos. Gràcies a ella i a la continuïtat del projecte editorial que va fundar el seu avi, aquí tenim aquest testimoni d'un viatge d'un moribund que tot just abandonava la joventut i que havia d'emprendre encara una gloriosa, i ben certa, vida professional dins la nostra literatura. Un projecte que ha de continuar amb l'edició d'una obra inèdita, la novel·la inacabada de Sales que ens han promès per a l'any vinent. Una novel·la que sembla que és al llibre segon d'aquest poemari, el de la descoberta i visió -certament estranyada i colonial- del món centreamericà, el mateix que el primer, el de la nostra Guerra Civil, és a bona part de la immortal "Incerta glòria".