Entre febrer de 2010 i l'abril de l'anypassat vaig publicar un seguit de relats a Relats en català, sota el pseudònim de franz appa, que tenien en comú una idea o fil conductor bastant feble, o fràgil, si em permeteu dir-ho així: el creuament entre vides diverses que coincidint en l'espai i el temps en un relat, saltaven en el següent a un altre àmbit de la seva vida i trobaven altres persones, feien altres coneixences, suscitaven nous conflictes o situacions dramàtiques.
Vaig començar la sèrie mogut pels concursos que alguns dels autors d'aquell web organitzen de manera força curiosa i engrescadora aprofitant el marc del fòrum del mateix web. Se'n diuen reptes i en general consisteixen en llançar una idea al fòrum convocant la tramesa de relats o poemes en relació a tal idea. Normalment ha de ser votats pels autors o altres participants registrats del fòrum. També generalment es tracta per força de relats curts, amb un límit restringit de paraules.
Em sembla que vaig participar en alguns d'ells mogut pel desig de forçar el meu estil cap a la concisió. Més tard vaig deixar de banda els reptes, però vaig seguir publicant el relats amb les connexions de personatges que justifiquen la sèrie. Inevitablement, els relats ens van anar més extensos, fins passar de les 1.000 o 1.500 paraules dels primers a les més de 22.000 de "Glòria del matí", el més llarg i un dels darrers.
Ara he publicat aquest recull complet, revisat i ordenat per ordre d'aparició, al web Binibook. El conjunt pot llegir-se com a relats independents, ja que tots ells tenen sentit
per si sols, si bé alguns d’ells, llegits en relació als immediatament
anteriors o posteriors, poden prendre més sentit o, fins i tot, un sentit
diferent.
La relació que
els uneix i que conforma l’associació dels personatges conforma un mapa d'interseccions que es
es proporciona com a epíleg al final del recull.
Com
ells, com els personatges que entren i surten dels relats, nosaltres
entrem i sortim en les vides dels altres, de vegades circumstancialment,
de vegades per quedar-nos per molt de temps, de vegades disposats a
pagar qualsevol preu per no sortir-ne mai (fills, amors, amics íntims).
Però està clar que no som eterns, el nostre mapa algun cop ha d'arribar a
la seva fi.
El
final del recull és menys tràgic: el trobareu si teniu la paciència de
buscar el recull o de seguir-los a Relats en català -on no cal
registrar-se per llegir-los-, si bé les versions en alguns casos
difereixen.
Us transcric, el primer-o l'últim, segons ens vulgui mirar-, que es va titular Els no trobats.
ELS NO TROBATS
Plovia, si bé darrera els entelats vidres d'aquell petit cafè la pluja era a penes una intuïció, una part de la tenebra que només esquerdaven els ocasionals llums oscil·lants dels cotxes que passaven patinant silenciosos. De vegades, algunes, rares, notes de color revelaven apressats vianants que recorrien la vorera. Però en general eren poc més que difuminades formes borroses. Com el mateix Houseman ho havia estat a penes uns minuts abans.
I en canvi ara el tenia al davant, concret, il·luminat per la grogosa llum de l'interior. No sé què m'havia fet perseguir-lo, encara insegur d'haver-lo reconegut, i aturar-lo cridant el seu nom a l'ensems que fregava lleugerament el seu braç. O sí ho sé.
Jo venia de l'últim assaig d''Il trovatore'. Aquella òpera, i Houseman
lligat a ella, eren una part essencial de la meva vida. Sense ella, ara
probablement no seria el que sóc, un baríton de reconegut prestigi al qual no
li manca mai la feina i que pot viure més que decentment d'ella. Houseman havia
abandonat els assajos del meu primer 'Trovatore', ara feia vint anys. Ell era
poc més gran que jo, però ja gaudia d'una posició de primera figura, i jo era a
penes un meritori. Com tantes vegades en aquesta professió nostra, és l'atzar
el que et fa jugar-te-la tot d'una, i jo vaig pujar meteòricament en
l'escalafó. El que no va ser tan corrent va ser el que va passar amb ell. La
seva baixa no es va deure a una indisposició de les que tothom pot comprendre,
ni a una de les arrauxades reaccions que també solen donar-se dins d'aquest món
nostre per enfrontaments entre divos. Es va comentar durant un temps que
Houseman, aquell tan prometedor cantant argentí, havia literalment fugit del
muntatge. Vaig saber que va continuar treballant amb èxit en altres òperes,
però finalment, i això ja va ser mundialment comentat, havia abandonat
l'escenari enmig d'una representació, precisament d''Il trovatore', ni més ni
menys que al Metropolitan.
Després vaig tenir algunes notícies esporàdiques i poc concretes sobre ell. Es deia que havia tornat a Buenos Aires i havia abandonat del tot la música, o potser es dedicava a l'ensenyament. No feia gaire, gent del tot fiable m'havia assegurat que havia retornat a Barcelona i que havia muntat una escola de cant, però d'alguna misteriosa manera ningú no me'n sabia donar senyes.
Després vaig tenir algunes notícies esporàdiques i poc concretes sobre ell. Es deia que havia tornat a Buenos Aires i havia abandonat del tot la música, o potser es dedicava a l'ensenyament. No feia gaire, gent del tot fiable m'havia assegurat que havia retornat a Barcelona i que havia muntat una escola de cant, però d'alguna misteriosa manera ningú no me'n sabia donar senyes.
La vida de cantant et porta, evidentment, a períodes d'agitat viatjar, i a
llargs intervals d'estudi on, almenys en el meu cas, els neguits i les manies
t'atabalen de tal manera que no pots prestar atenció a altra cosa. I així i
tot, mai no havia deixat d'interessar-me qualsevol notícia sobre Houseman. La
prova devia ser la forma en què havia perseguit aquella borrosa figura que a
penes em podia recordar-lo, l'home que feia vint anys que no veia.
Ara el tenia al davant, sens dubte ell, tot i que físicament era a penes
una ombra d'aquell exultant divo que jo havia conegut, admirat i segurament
envejat. Fumava en aquella carregada atmosfera i els ulls, evasius, i tot els
seu amagrit i mortalment pàl·lid rostre, semblaven perduts en una boira
artificial que ell mateix produís.
Els cafès se'ns refredaven i no manteníem pròpiament una conversa. Jo
parlava sense parar, com sol passar-me quan els nervis se m'apoderen, i ell a
penes contestava amb monosíl·labs. Tampoc les nostres mirades es creuaven
gairebé en cap moment. La seva, perduda gairebé sempre en l'esvaït exterior a
través del finestral. De cop i volta, però, no estic segur si com a resposta a
alguna al·lusió meva a algun detall del darrer assaig que m'havia semblat
singularment divertit, va fitar-me amb una intensitat colpidora i va començar a
parlar amb una lúgubre agitació.
-De manera que esteu preparant un altre 'Trovatore'? -va fer-. És l'òpera
que m'ha condemnat. O salvat, segons es miri. Vull dir que no saps mai què et
pot reservar el destí, però en tot cas a tu se't veu feliç, oi? No sembla que
la venjança d'Azucena hagi fet efecte en tu, en el teu comte de Luna.
-Com? -vaig replicar jo, enfrontant-me a la seva inquietant mirada, tement
en una ràfega de pensament a penes expressat que pertanyia a algú que ja havia
caigut en la demència absoluta.
Però ell va relaxar immediatament la seva actitud i va tornar a esguardar
evasivament cap a l'exterior emboirat, xuclant amb alguna cosa similar a la
voracitat la seva cigarreta.
-No es deia Azucena, és clar, ni era cap gitana -va continuar parlant,
tanmateix. Era la mare del meu millor amic. Jo era aleshores molt jove, feia el
servei militar just quan Videla i els seus van donar el cop d'estat. Com que
era ja una promesa del cant, m'havien col·locat a un lloc molt còmode a la
Comandància General de l'Exèrcit de l'Aire, on a penes tenia deures de servei i
sí moltes hores per estudiar. La insurrecció militar em va agafar a la
Comandància, però al cap de pocs dies jo havia tornat ja a la meva rutina i a
la meva tranquil·litat. Fins que ella va venir a veure'm, a penes unes setmanes
més tard. Em va dir que no sabia res del seu fill des de l'endemà del cop. El
meu amic, la seva mare... Havíem passat tantes tardes junts al casalot familiar
d'ell a Belgrano, molt sovint amb la presència discreta i elegant d'ella, una
senyora atractiva, si no realment bella, potser una imatge de precoç
sensualitat en l'adolescent que era aleshores. L'evocava en aquell moment i a
penes la reconeixia en la dona demacrada, envellida, tremolosa. Després, amb
els anys, ens havíem distanciat una mica, però jo l'havia acompanyat a algunes
reunions de les organitzacions estudiantils que en aquells temps eren . Sabia
que hi estava ficat, però tampoc em vaig preocupar gaire. No li donava més
importància. No vaig creure que li pogués passar res greu. Vaig intentar calmar
a la vella, però ella va insistir que tenia notícies que estava detingut a
l'Escuela de Mecánica de la Armada. Jo vaig dir-li aleshores que miraria
d'esbrinar alguna cosa. I de fet ho vaig fer, vaig parlar amb un comandant al
qual li tenia molta confiança, un aficionat a l'òpera que em tenia endollat. No
oblidaré com per un moment se li va canviar el seu posat i vaig copsar
clarament un reflex ferotge al seu esguard. Va ser a penes un segon, abans que
no recuperés el seu posat paternal, amb el qual em va recomanar que no em
fiqués en aquella mena de coses. Així ho va dir, i li vaig fer plenament cas.
Ara va tornar a fitar-me. A penes un segon també. Els seus ulls ja no es
veien extraviats, sinó submergits en una amargor indescriptible. Després va
tornar a la seva obsessiva observació distreta de l'a penes visible panorama
extern, i va continuar explicant-se. Crec que ja aleshores vaig sospitar que
era una confessió que s'havia fet tants cops a si mateix que ja no podia
aturar-la a poc que algun ressort, una trobada casual com la que havíem tingut,
la desfermés.
-La mare va venir a trobar-me uns dies després. Menys encara que la cara del comandant podré oblidar la seva cara de decepció, l'abatiment i la desolació un cop vaig desempallegar-me d'ella amb un reguitzell d'excuses mal barbotejades. Anys després, vaig veure la cara i el nom del meu amic en una llista de desapareguts que difonien les Madres de Mayo. Jo estava preparant aleshores un 'Trovatore' aquí, al Liceu. En un dels assaigs, quan Azucena li revela al comte que ha manat executar al seu propi germà, i el comte, jo, ha de replicar "Ei, quale orror!", i ella diu a la fi "Sei vendicata, o madre!", em vaig quedar sense veu i no vaig poder fer l'última frase. Ja saps quina dic.
-La mare va venir a trobar-me uns dies després. Menys encara que la cara del comandant podré oblidar la seva cara de decepció, l'abatiment i la desolació un cop vaig desempallegar-me d'ella amb un reguitzell d'excuses mal barbotejades. Anys després, vaig veure la cara i el nom del meu amic en una llista de desapareguts que difonien les Madres de Mayo. Jo estava preparant aleshores un 'Trovatore' aquí, al Liceu. En un dels assaigs, quan Azucena li revela al comte que ha manat executar al seu propi germà, i el comte, jo, ha de replicar "Ei, quale orror!", i ella diu a la fi "Sei vendicata, o madre!", em vaig quedar sense veu i no vaig poder fer l'última frase. Ja saps quina dic.
La pluja tamborinà ara amb força sobre els vidres embafats, afegint una
nota més fosca al to progressivament més malenconiós i adolorit amb què m'havia
anat descabdellant la seva història.
Es va aixecar de sobte, va fer gest de pagar que vaig refusar amb energia i
va sortir, capcot però amb grans gambades, gairebé exagerades, com si novament
fugís de vells fantasmes que l'havien anat perseguint des d'aquell dia.
El dia de l'estrena jo tenia un considerable refredat, que vaig atribuir
pesarós a la imprudència d'haver-me sotmès al rigor de la tarda de pluja en què
vaig seguir a Houseman pels carrers. No va haver temps per substituir-me i la
direcció del teatre va anunciar que no em trobava en òptimes condicions però
que jo faria un esforç per dur a terme la presentació. La gola em feia mal i
vaig estar patint contínuament però la veu va aguantar mal que bé.
Quan vaig enlairar la frase a la qual ell havia al·ludit, la que tanca l'obra, "E vivo ancor!", vaig aixecar alleujat l'esguard fins a l'últim pis, i juraria que vaig distingir els seus febrosos ulls, els de Houseman, observant-me amb la seva torturada intensitat, abans que caigués el teló i comencessin a ressonar els primers aplaudiments.
Quan vaig enlairar la frase a la qual ell havia al·ludit, la que tanca l'obra, "E vivo ancor!", vaig aixecar alleujat l'esguard fins a l'últim pis, i juraria que vaig distingir els seus febrosos ulls, els de Houseman, observant-me amb la seva torturada intensitat, abans que caigués el teló i comencessin a ressonar els primers aplaudiments.
Essencialment i materialment meravellós, ha estat un conte que resumeix completament l'esperit modern de les lletres catalano-valenciano-balears, amb l'errada "l'a" inclosa, l'errada, Déu, o Déu, l'errada, que sempre tindré el dubte de si és conscient o inconscient, jo crec que conscient, però Eduard Garcia ens diu, i que ell em rectifique si m'equivoque, que quan som fidels a sí mateixos, més àdhuc, a nosaltres mateixos no podem mai errar, errar de la manera dionisiaca, de la pijor manera, és a dir, que ens fa sentir que vivim en una màtrix de la paraula, del sentiment, de la realitat, sent companys, eterns companys en la matèria.
ResponEliminaUna abraçada i fins sempre amic Eduard Garcia.
Que Déu et done les millors glòries, i no t'oblides d'ell i del país que et va veure nàixer, tu sabràs qui és, i de la teua o teues llengües, la que faràs servir és la que farem servir tots els catalano-valencians-balears, aquesta, i molts dels territoris "errada" que seguiran si els déus volen amb la nostra també, forta i unida.
Vicent Adsuara i Rollan
Una abraçada i que la nostra llengua comuna ens continuï unint, malgrat totes les perfídies que l'assalten, totes elles -i això és el més lamentable però també el que ens dóna esperances- fomentades per imperialistes de fora de els nostres terres, dels nostres països.
ResponEliminaSalutacions i abraçades.
Carai Eduard, quanta producció literària, ja visitaré Binibook. A per totes, i a per més!
ResponEliminaNo és que sigui molta, és que ja sóc gran (d'edat, és clar ;-)
ResponElimina