LA TRADICIÓ TRADUCTORA A REUS

Sempre que es parla de traducció ens ve al cap la traïció. Si, certament, sense traïció (parcial, si pot ser) no hi ha traducció, un poble sense tradició de traducció és probablement un poble condemnat a l'entotsolament, capficament i aïllament de la seva cultura. La ciutat de Reus, que és probablement una ciutat amb una tradició cultural envejable -per als indígenes, transformable en allò que diem una d'aquelles males de salut de ferro-, té certament una pretensió universalista en tots els camps de les activitats humanes que no podia deixar de manifestar-se en la tradició traductora.

Des de la tasca pionera  de grans traductors de mitjan de segle XX com Bonaventura Vallespinosa o els germans Gabriel i Joan Ferrater, passant per la generació de brillants filòlegs que han excel·lit puntualment en la traducció composta pels Joaquim Mallafré, Josep Murgades i Joan Alberich, a les actuals fornades de traductors més o menys professionals, el cert és que a Reus es dóna una bona nòmina d'autors que han optat per vessar l'obra d'autors d'altres llengües a la nostra.

Una bona excusa per organitzar una Trobada de Traductors per part del Centre de Lectura, que va reunir les dues últimes generacions esmentades els proppassats divendres i dissabte a la seva sala d'actes.

Andrei Platónov

A més dels tres esmentats específicament, van participar Carles Prado-Fonts i Albert Nolla, junt amb el barceloní Miquel Cabal Guarro -traductor d'Andrei Platónov-, pel que fa a la traducció a llengües d'alfabets llunyans, Joan Cavallé -autor teatral traductor de Samuel Beckett, entre d'altres- i Claustre de Bofarull, traductora de Plaute, que amb Joan Alberich va aportar el punt de vista de la traducció divulgativa dels clàssics. Maria Eugènia Perea va aportar un estudi sobre les traduccions de Keats del gran Marià Manent, autor vinculat al Baix Camp per la seva relació amb la petita població de l'Aleixar, on solia estiuejar. La intervenció final va correspondre a Bernat Puigtobella, editor de la revista digital El núvol, que va donar la seva visió des del costat de l'editor.

Va participar també Dolors Juanpere, impecable com sempre, en la lectura dramatitzada de fragments de "La cantant calba" d'Eugène Ionesco, peça traduïda de manera exemplar per Bonaventura Vallespinosa. La conducció i moderació de les jornades van anar a càrrec de la periodista Natàlia Borbonès.

Seria massa exhaustiu fer un resum de les intervencions, però val la pena ressaltar tres punts que em van cridar poderosament l'atenció:

-Malgrat la relativament alta quatitat de traductors que van desfilar, a penes es pot dir de cap d'ells que sigui un professional íntegre de la traducció. La major part d'ells simultanegen o han simultanejat la seva tasca amb la docència, o alguns s'hi han dedicat tangencialment, com el cas de Joan Cavallé. Una excepció podria ser la de Miquel Cabal, la molt interessant exposició del qual va quedar massa retallada per imposició del temps, però que va mostrar el curiós cas d'un traductor entregat a la causa d'un autor minoritari com Platónov, de vida i obra certament apassionants. Una curiositat que va arribar a fer dir a Cabal que és conscient que dedica la seva vida a una obra que no llegirà ningú. Aquesta visió pròpia ve a accentuar l'excepcionalitat d'un autor, el traduït, que va viure marginat i silenciat sota el règim soviètic i que avui, quan la seva obra ha sortit a la llum, no troba el favor del gran públic a causa precisament de la singularitat de l'obra que va escriure des de la més absoluta soledat.

-Moltes intervencions es van centrar en la disjuntiva entre interferència i invisibilitat del traductor i la problemàtica que això genera. Joaquim Mallafré va emmarcar magistralment la qüestió, des de la seva anàlisi dels mètodes de traducció en la poesia, el gènere on potser resulta més àrdua la tasca del traductor. Un dels aspectes en què es va centrar més la discussió va ser segurament el de l'ús de les notes de la traducció. Hi va haver postures de tota mena, però va semblar clara la conclusió que, sigui quina sigui la del traductor, preval avui en dia la imposició dels editors d'eliminar les notes a peu de pàgina per no foragitar el lector davant la sospita d'haver-se d'enfrontar a un text massa erudit. Les anècdotes sobre el paper del traductor van ser nombroses i sucoses i, per si soles, van produir una visió molt eloqüent del panorama de l'edició al nostre país. En general, com no, l'editor queda com el dolent de la pel·lícula, des de la seva assumpció del costat comercial de la feina literària.

-La visió de Bernat Puigtobella, des del costat dels dolents, va ser, doncs, especialment rellevant. Puigtobella pot parlar avui des de l'experiència passada en grans editorials, i per això va poder permetre's també una visió crítica. Molt interessant va ser la contundència de la seva denúncia de la degradació de la tasca traductora a l'actualitat, on el traductor ha caigut del rang d'autor que havia conquerit i només conserven alguns noms de prestigi. De fet, va comentar que abunda avui el traductor amb escassa formació que tradueix  a preu fet sense un coneixement profund de la llengua pròpia, que és, cal recordar, la que primer ha de conèixer un traductor.

També va destacar la seva denúncia des de l'òptica nacional de la submissió a l'hegemonia de la llengua castellana que la versió doble de la traducció, paral·lela a la doble versió que han assentat les edicions dobles d'El Periódico i La Vanguardia. Aquesta submissió es materialitza no solament en un producte de més baixa qualitat lingüística -objecte d'un atac sarcàstic de Josep Murgades-, sinó, més transcendentalment, en l'adopció inconscient del punt de vista de la llengua dominant -i l'Estat que la impulsa-. Una realitat dolorosa i paradoxal en uns temps en què Catalunya sembla haver optat decididament pel camí de la independència.

En efecte, de què ens valdria una independència formal o teòrica si, internament, ens veiéssim com uns satèl·lits de l'Estat veí? En definitiva, per continuar, com es va dir també en les intervencions  veient el món a través dels seus ulls, tal com el món ens veu des dels ulls dels espanyols.