Humans com som, per tant éssers comptables, residents a la banda temperada del planeta blau, per tant fets als trànsits de les estacions, ens abandonem fàcilment a l'esclavatge del temps que ens marca els ritmes vitals.
En aquest estiu que tot just arriba a la seva recta final, si més no des del punt de vista del calendari astronòmic, hem mantingut aquest bloc gairebé inactiu, al ritme llangorósde l'estació . No és que hi hagin mancat, és ben sabut, els sotracs de la realitat, política, econòmica, futbolística (gràcies, Mr. Mourinho!), però des del retir vacacional ens han arribat a penes com a ressons llunyans, en sordina, com si només fossin esbossos de l'espectacle calent que ens promet la tardor que ja apunta.
Potser l'estiu està fet per oblidar-se, per unes il·lusòries setmanes, del pas del temps que és el que el fa ser precisament el que és, un període, un pas en el seu decurs inexorable. Com si es volgués substreure d'aquesta fatalitat, el temps vol dilatar-se i, de vegades, el percebem així, com en els llargs i lluminosos dies de la infància.
Curiosament, aquest estiu ens ha arribat a les mans un disc que, per raons diverses, vam veure néixer un altre estiu, el passat, quan els seus autors el van concebre, construir i enregistrar. Es tracta del primer disc d' Step the next, formació de joves intèrprets de jazz de projecció immensa: els reusencs Nèstor Giménez i Joan Terol, i l'osonenc Adrià Plana i el banyolí Vic Moliner. Fa un any assistíem a un concert al club Keyboard de Reus, el mític local de jazz fundat pel tristament desaparegut Jaume Juan Magrinyà, on vam poder ser testimoni de la preparació d'uns temes que han estat traspassats al disc amb una frescor i naturalitats realment remarcables.Quants cops un se sent decebut en escoltar un enregistrament de temes que en directe l'han fet vibrar! No és el cas d'aquest disc. Els temes, tots ells de composició pròpia, sonen realment amb la mateixa fertilitat sensorial que els seus intèrprets ens van saber transmetre farà un any. Potser més polits i elaborats, potser arrodonits per col·laboracions de luxe com la del saxo de Jon Robles, però mantenint l'essència evocadora de cada tema: tant en el lirisme subtil i ple de matisos de les composicions d'Adrià Plana, com en la intensitat analítica i descriptiva dels de Nèstor Giménez, com en la desarmadora naturalitat melòdica dels de Vic Moliner.
Disposar d'aquest magnífic enregistrament ens ha fet creure que en el trajecte d'un estiu al següent el temps pot aturar-se i permetre assaborir un tast d'eternitat
Ben tornat i sort amb the next step!
ResponEliminaLa veritat és que quan un s'està un temps fora de televisions i de noticiaris li canvia una mica la manera de veure les coses, en es sentit de que es fa més alegre i més trempat, la veritat és que les hecatombes que ens anuncien pels telenotíces són d'allò més desencoratjadores i un perìode de descans ve sempre bé per a trempar l'esperit. I dir-te amb respecte al jazz que jo no sóc gran fan, com no ho sóc de res en concret, ho vaig ser dels escacs però això, aquella etapa de la meua vida va passar, però m'agrada tot i no entendre gaire, la música jazz, veus com t'inspira dolor, tristesa, joia, gaudi, etc. Com qualsevol música seriosa, i sobretot comprenc que no té res a veure amb un altre tipus de música, els acords són com cordes que formen una corda, en perfecta armonia mentre que l'altre tipus de música té uns acords més unitaris, per això veig la dificultat i la bellesa d'aquesta música de la que sempre em pose per a reviure.
ResponEliminaJo tinc si més no deu o dotze vinils de jazz, tot i què també m'agrada el blues, i amb ells trempre l'esperit com quan em quede apartat de la vida, si més no durant una mitja hora o una hora sencera en escoltar-la.
De fet ara mateix em posaré un elapé de Joan Soler, Jordi Vila i Paco Aranda, un disc de jazz que va ser editat pel II concurs de jazz de la Diputació de València. La veritat és que ací al barri de Russafa estava el "Jazz Perdido" amb el que per 500 pts podies prendre't una cervesa i escoltar els grups més importants totes les nits de dilluns a diumenge. Una llèstima que ja no estiga.
Una forta abraçada i vaig al menjador per a escoltar-lo, m'ha donat el cuquet.
Gràcies, Òscar. Step the next és un més dels exemples de com de bé es fan les coses en aquest país, per recordar-ho bé ara que tots tendim a autoflagel·lar-nos dient que aquest jovent d'avui no va enlloc.
ResponEliminaVicent: recordo bé el club Perdido!
Hi vaig passar molt bones estones l'any que vaig passar-me a València. Lamento sentir que ja no existeix.
Si pots visitar la pàgina de myspace d'aquest grup, estic segur que la gaudiràs força.