La ironia és una figura del llenguatge que petén ocultar la veritable intenció rere una expressió de sentit aparentment contrari. Es distingeix del cinisme, que és una altra forma de distanciament entre el que es diu i el que en realitat es pensa. L'irònic intenta protegir-se davant la violència dels atacs rebuts o previstos en un enfrontament dialèctic, però no ocultar el seu veritable pensament, que és una caracterísitca del cínic.
Recentment vaig sentir un memorable exemple d'ironia a les ones de Catalunya Ràdio, dins els breus espais de participació que alguns programes cedeixen a l'audiència. Un oient anònim, al fil de les darreres escomeses de l'anticatalanisme espanyol, aconsellava el recurs de la ironia davant les actituds intolerants dels espanyolistes, i a tall de mostra explicava que ell les replicava dient-los que, en realitat, els catalans parlem tothora els castellà entre nosaltres, i que només fem ús del català quan detectem que hi ha a l'abast algun espanyol que no comprén aquesta llengua.
Un altre exemple. La columna d'avui d' Empar Moliner, a l'ARA, on tracta la imatge de José Mourinho, adalil segurament involuntari de l'ofensiva espanyolista contra el catalanisme que d'alguna manera -obliqua, potser- representa el Barça. La Moliner se centra en un Mourinho estrella de la televisió que sembla ser que ha rodat un anunci per a una coneguda casa de màquines d'afaitar. El seu text és un destil·lat dels seus millors recursos irònics -potser hauríem de dir sarcàstics, que suposen sempre una intensitat en l'ús de la ironia que la fan endinsar-se en el terreny de la burla-, com en la seva conclusió que l'anunciant potser dóna en el clau, ja que promourà la compra del producte tant entre madridistes fervorosos com entre culers que vulguin fer el tradicional regal friqui de l'amic invisible.
Ara bé, la ironia és com una picada d'ullet còmplice que necessita la intel·ligència del receptor per ser eficaç. Tots sabem que la ironia és un recurs que no podem usar si ens dirigim a infants. La lògica de la ironia és altament sofisticada i implica una capacitat de desdoblament en el pensament que no és a l'abast de les persones encara no prou avesades a les formes usuals d'associació amb què treballa el cervell adult. De la mateixa manera, tots sabem que no la podem usar amb oients obcecats, ja sigui per la passió o per la manca de formació.
Un parèntesi: (Empar Moliner no es resisteix al traç més gruixut, quan apunta a la panxeta del Sr. Mourinho, que diu que la té força preocupada. Probablement aquesta estocada punxi més els possibles destinataris del seu atac).
Quan un juga a un terreny contrari, ha de calcular aquests efectes. Quan no s'està en el mateix nivell de llenguatge, la incomprensió intercepta el missatge. Les virtuts del diàleg per resoldre tot conflicte, tan pregonades en la nostra democràcia constitucional des de la molt ensalçada Transició, són en realitat una entelèquia quan es formula des de bàndols enquadrats en perspectives ideològiques inconciliables. Un exemple clarificador me'l va proporcionar també des de les ones de Catalunya Ràdio el president de Ciutadans/Ciudadanos, Albert Rivera, quan va dir al programa L'ORACLE, de Xavier Grasset, referint-se a d'altres convidats com Matthew Tree o Imma Tubella, que ell i ells jugaven en diferents taulers, i que des d'aquestes perspectives és impossible posar-se d'acord. Certament, així ho sembla -i ho dic sense ironia- . Des del moment que els espanyolistes consideren que el castellà és tan llengua pròpia de Catalunya com la catalana, i l'única veritablement oficial del territori espanyol, no hi ha encaix dins el mateix tauler per als que sostenim que només hi ha una llengua pròpia a Catalunya.
Com resoldre, doncs, el conflicte? Cal encara recordar que en democràcia el consens és desitjable, però la majoria és la que acaba regint quan no és realitzable l'acord general?
Com resoldre, doncs, el conflicte? Cal encara recordar que en democràcia el consens és desitjable, però la majoria és la que acaba regint quan no és realitzable l'acord general?
Ferreres, EL PERIÒDICO
Una altra cosa és que el debat polític sigui necessari abans de passar al recompte de partidaris de cada postura en conflicte. Curiosament, és sovint que des d'un bàndol es pretén desqualificar l'altre atribuint-li la persecució de pures finalitats polítiques. En trobem nombrosos exemples al conflicte que aquests dies enfronta protaurins amb antitaurins. És com si s'hagués instal·lat en l'opinió pública la idea que la política no pot ser ja el mitjà per resoldre postures aparentment inconciliables. Veiem aleshores com el debat topa amb la incomunicació. En tal cas, potser, només ens queda realment la ironia si no ens conformem amb el silenci.
Però no és només en aquest tema on juguem en taulers diferents, en totes les facetes de la vida hi juguem, per exemple un filòsof que pretén convèncer-nos de l'existència de Déu, juga en un tauler contrari absolutament amb un filòsof marxista o a l'inrevés, o quan tenim una postura cap a fer una tasca de la llar i hi ha la nostra dona que vol que la fem, quan nosaltres estem cansats, sempre l'altre, que en el fons som nosaltres mateixos juga/juguem en taulers oposats, el cas de la llengua és un cas paradigmàtic, no se'ls pot fer comprendre que l'únic lloc que tenim per a parlar-la són les terres del nostre domini lingüístic, però sempre o gairebé sempre cal fer servir la ironia, jo que m'he analitzat a l'escola de Lacan he tret grans trets d'ironia doncs la psicoanàlisi és l'art de la ironia, és una mica la autodefensa contra l'agresió, perquè també hi ha agresió de qui vol humiliar-nos verbalment, els que ho fam amb la força només cal una cosa, la força.
ResponEliminaDir-te que Ortega i Gasset, el filòsof madrileny deia que el problema de la llengua catalana al seu domini lingüístic era un problema irresoluble per a Espanya, caldrà tenir molta ironia en aquest tema i lluitar amb la paraula, amb la democràcia pels nostres drets i interessos, el que sembla perdut un dia pot al dia següent semblar guanyat, i la llengua fins i tot a la ciutat de València tan mediatitzada per les seues fronteres, les fronteres lingüístiques del país que s'estreten per les comarques de l'Horta i el Camp de morvedre fins a estar a vint quilòmetres entre el mar i la zona castellana, la llengua a aquesta ciutat segueix ben viva, si més no viva.
Bé el que vull dir és que cal ser optimistes i fer servir la ironia gairebé sempre, si ens fan fer servir una altra cosa serà mal per a tothom.
Una abraçada
Vicent
Casualment m''he comprat l'Ara d'avui, (perquè al quiosc no hi havia El Punt/Avui), que volia guardar-me el diari del dia que per fi vam prohibir alguna cosa amb senderi. M'acabo de llegir l'article de l'Empar, molt bé, m'agrada com escriu aquesta noia, tot i que la meva panxa en fa tres de la de Mou i a sobre no menjo Toblerones.
ResponEliminaS'acostuma a definir la ironia com has fet al principi, però jo diria que és una cosa que va més enllà, per alguns gairebé és un estil de vida, una religió descreguda. Crec que si m'embolico una mica més superaré per primera vegada la llargària en un comentari del Vicent. Bé, a veure si la propera vegada ho aconsegueixo, que encara hi ha forces més poderoses que la ironia, com ara la son.
Salut!
Vicent, crec que la ironia és una arma defensiva, en general, una arma que ja està pefilant una renúncia, d'alguna manera. La renúncia a imposar. És una arma que es dóna més en la gent que planteja anàlisis, per això crec que tens tota la raó quan la lligues a la psicoanàlisi, perquè el fet d'aprofundir ens desmunta les conviccions absolutes que són més pròpies de la gent que no analitza ni es qüestiona a si mateixa.
ResponEliminaÒscar, espereram amb paciència el desenvolupament del teu tema dela ironia. Buscant imatges per aquest article a Sant Google m'he adonat que hi ha molta gent que defineix la ironia per a f´rmules d'expressió humorísitca que planetja paradoxes (que és una de les fnts habituals de l'humor). Tanmatexi, crec que és una manera de foçar la definicició de la ironia. Ja et dic: espero la teva proposta.
Eduard