LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (i 2)

Alejandra Pizarnik va treballar obsessivament imatges recurrents que apareixen, de vegades en forma de versos sencers, en diferents textos. El desdoblament de Sombra remet a una transcendència que té la seva base i el seu destí últim en el més desolat no-res. Un desdoblament de caire potser esquizoide (Alguien me mira con mis ojos que no son los míos, diu a "Presencia de Sombra"), que s'acara al passat, la memòria, i es buida en el futur (De demencia la noche, de no tiempo. De memoria la noche, de siempre sombras), tot i que de vegades esdevingui un crit rebel de vida més enllà de la vida (Quiero existir más allá de mi misma, con los aparecidos, diu a Texto de Sombra), encara que sigui sense cap possibilitat de reeixir-hi. Quiero ladrar, alabar el silencio del espacio al que se nace, acaba el text. La voluntat contra la fatalitat.

AP va descriure la seva experiència directa amb l'esquizofrènia a "Sala de psicopatología", de 1971, un text que segons nota a peu de pàgina d'Ana Becciú està mecanografiat amb múltiples correccions fetes a mà. És un text llarg, duríssim, descarnat, on empra un llenguatge inusualment cru, i on, a part de saldar comptes amb la institució psiquiàtrica, explora la radical solució de la vida: no solament la mort, sinó la mateixa no-existència, o el retorn absolut al claustre matern, a la manera d'un Charles Bukowski: sí, señora, la madre es un animal carnívoro que ama la vegetación lujuriosa. A la hora que la parió abrió las piernas, ignorante del sentido de su posición destinada a dar a luz, a tierra, a fuego, a aire / pero luego una quiere volver a entrar en esa maldita concha / después de haber intentado nacerse sola sacando mi cabeza por mi útero. I aclareix, acte seguit: y como no pude, busco morir y entrar en la pestilente guarida de la oculta ocultadora cuya función es ocultar.

Aquest ús del joc més o menys alambinat de paraules és una de les formes habituals d'AP de forçar el seu estil, el seu discurs, per trobar allò que vol dir, allò que persegueix i se li escapa. Com en l'obra del seu amic Julio Cortázar, el llenguatge s'interroga a si mateix contínuament. Per exemple, més endavant, al mateix text: Para reunirme con el 'migo' de 'conmigo' y ser una sola y misma entidad con él tengo que matar al 'migo' para que así muera el 'con' y, de este modo, anulados los contrarios, la dialèctica supliciante finaliza en la fusión de los contrarios.

Pero si Cortázar va ser capaç de dur una raonable vida social, al costat de la seva vessant especulativa (el seu món cronopio, com ell diria), la tensió, la zona de tensió perpètua com diu en un poema inèdit, era també part de l'altra vida d'AP, la que es debatia en els afores de la literatura, i a la qual es va abraonar en un estat de trànsit que, lluny de la quietud de l'èxtasi, l'abocava a la desesperació.

Hi ha diverses referències al suïcidi al text referit de "Sala de psicopatología", que acaba així: yo, por mi parte, no puedo más. I, en un brevíssim text d'una sola línia (entrar entrando adentro de una música al suicidio al nacimiento), ens anuncia gairebé un compendi de la seva obra. De la seva vida.

Just abans trobem un text datat a agost de 1972, és a dir, més o menys a un mes de la seva mort, que va enviar a la revista "Cuadernos Hispanoamericanos", i que va dedicar a Yván Pizarnik, el seu pare. Un text on ressona la veu exasperada a la nit, la doble figura de la persecució i la fuga, el cant fúnebre. Un text sobre absències, i un manifest exacte que va deixar al darrera:

Toda la noche hago la noche.
Toda la noche me abandonas lentamente como el agua cae lentamente. Toda la noche escribo para buscar a quien me busca.
Palabra por palabra yo escribo la noche.

Pot l'escriptura equiparar-se a l'actuar? Pot el dictum equivaler al factum? O va ser la impossibilitat d'això el que va destruir Alejandra Pizarnik?

A un text titulat "En un principio fueron mis muertos", reformula en forma de poema algunes de les parts del text i les uneixi a les imatges d'ocells morts sobre negres mortalles també extretes d'altres textos, i al vent (Un viento demente que me desmiente. Me confino, me alejo de la mano crispada, no sé otra cosa que la noche oscura).

Aquesta nit fosca on ressona la veu mísitica de Joan de la Creu és novament l'ombra definitiva, on també ressona, tot i que gairebé inaudible, la veu, el cant desesperat, la canción desesperada (que) no se deja decirse.

Als darrers textos, ja de 1972, AP insisteix en la frase Sólo vine a ver el jardín, evoca el posible paradís perdut que potser també és improbable, com l'amor que alguns li manifesten, i que ella creu també sentir, lamentant no poder reduir-lo a una primari instint (cómo aprender los gestos primarios / de las pasiones elementales).

A un poema dedicat a Ana Becciú, diu: Sólo vine a ver el jardín donde alguien moría por culpa de algo que no pasó o de alguiens que no vino. El jardí invocat no va existir, ningú no l'habita (nadie está en algún jardín).

Quan va posar fi a la seva vida probablement treballava en un poema que s'ha trobat esbossat amb guix sobre una pissarra al seu estudi. Són unes poques línies disposades en cercle amb una mena de peu final de tres breus línies que acaben així:

oh vida
oh lenguaje
oh Isidoro.

Em resulta tan desconegut aquest Isidoro com la vida i el llenguatge, tan tensos, tan plens i tan brutalment delicats, d'Alejandra Pizarnik. Però se'ns revela igualment, com ho fa ella, en llegir la seva obra, aquesta magna persecució/fuga de la paraula, de l'existir. Com una flor que s'obre, a penes acabada la nit, a la delicada urgència de la rosada*.


* Del poema "Amantes"de "Los trabajos y las noches" (1965).