12/9/11

LA CORTESIA D'APLAUDIR

L'escriptor i enigmista Màrius Serra va ser sens dubte una de les figures destacades de la Diada ahir, amb el seu parlament, en representació de l'Institut d'Estudis Catalans. El seu ús ja cèlebre del joc de paraules per fer-nos palesa i joiosa la màgia del llenguatge va estar aquest cop al servei d'un acte que, potser més que mai, va agermanar la celebració nacional amb la reivindicació nacionalista a través de la defensa del model educatiu lingüístic més amenaçat que mai des d'instàncies que no cal ara esmentar. El seu "Català a l'atac" (palíndrom, amb tot, que no és seu, ja que recordo haver-lo vist fins i tot en samarretes), o el seu enginyós "Visca el submarinisme", van encendre els ànims sota el tòrrid sol que queia a la Ciutadella.



Podríem dir que si l'alcalde de Badalona Xavier García Albiol va ser la figura negativa de la Diada, ell va ser la positiva. Tot i que això depèn sens dubte de la perspectiva, a nivell de majories parlamentàries, si més no, va ser així. Mentre a Serra el van aplaudir fortament, entre les autoritats que seien a la seva esquena només una excepció, la líder del PP Alicia Sánchez-Camacho, no el va honorar amb aquest gest.

A Reus, el tradicional acte institucional presidit per primer cop per un alcalde convergent, però un convergent en pacte amb el PP, va tenir per convidat d'honor aquest cop un altre il·lustre membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'eminent filòleg i reconegut traductor reusenc Joaquim Mallafré. Mallafré va encetar el seu discurs recordant que l'anterior consistori, presidit per un socialista, li havia concedit la medalla d'or de la ciutat, i ara un consistori de diferent color el retia també honor. Es preguntava Mallafré si no seria perquè tots plegats, el consideren inofensiu, in-ofensiu. I com a tal ho volia ser, ja que no pretenia ofendre ningú. I potser no va ofendre, però certament va engegar un discurs senzill i planer, però contundent i directe, vehement com ell mateix el va titllar. També dispers en va dir: va descórrer amb la facilitat que només tenen els savis un ampli ventall històric, diria que sociolingüístic, on no va faltar ni una referència a l'encertadíssim model de llengua que empra per traduir, un model que combina amb elegància extrema els localismes reusencs amb el correcte estàndard del qual va fer una encesa defensa. És clar, no va anar amb pèls a la llengua, i això, no sabem si ofèn, però evidentment no agrada a un partit. Un partit que té de màxima representant a la ciutat una altra Alicia, una Alicia que, com si volgués imitar a la seva cap de files nacional -perdó, he de dir regional- ostensiblement no va aplaudir (mentre igualment feia anar el seu ventall) .

Màrius Serra va exposar en una fase menys difosa del seu parlament que l'eminent lingüista britànic David Crystal va dir en una conferència a Barcelona que, com a gal·lès -tot i que irlandès d'origen-, entenia bé els catalans, ja que tenia una llengua de cap -l'anglès- i una de cor -el gal·lès-. Com va dir Màrius Serra, els concurrents van aplaudir per cortesia, perquè els catalans volem justament fer del català una llengua plenament de cap, tant com de cor.

Una cortesia que altres, llàstima, no saben compartir, ni tan sols per premiar els savis que, donant una lliçó com els correspon, van mostrar als representants polítics que la societat sap trobar els seus portaveus o, almenys, reconèixer-los.

6 comentaris:

  1. com era allò? "pels seus actes els coneixereu", o una cosa semblant.

    doncs això, que ells sols es retraten.

    ResponElimina
  2. La veritat és que el que li està passant al català o ací al meu país, jo l'anomene valencià-català és un acte d'atac d'intolerància per part dels de sempre, dels nacionalistes castellans.
    Jo tinc com a llengua materna el castellà, la de ma mare que conforma el meu Eros, la vida, la construcció, aquesta és irrenunciable per a mi, però com és molt forta no la recolze, ella sola ho fa, i com a llengua de mon pare, el meu Thanatos, i part també irrenunciable tinc el valencià-català, amb aquesta jo violente l'altre, uns ho fan, com li he dit a un amic català de la xarxa, uns ho fan fent-se del València o del Barça, uns altres els més bèsties i que caldria parar ho fan amb les pistoles o els canons, uns altres amb la llengua i la cultura o amb la llengua i la lectura, etc. I un munt de combinacions i per tant és aquest violentar, que s'ha de fer educadament com a acte totalment natural, on rau una de les necessitats primordials de l'home i per tant irrenunciable, una altra cosa és que fem mal als altres, carregant-nos a algú o ofenent, això sí que és reprobable, però parlar... No és gens reprobable, és culte i educat, social en definitiva pesse a qui li pesse.
    Els valencians no defenem tant la llengua com vosaltres els catalans perquè ací al meu país la major part de catalano-parlants de llengua materna o paterna o forània fa servir el valencià-català per a ofendre amb aquesta equació de Thanatos irrenunciable que t'he dit abans mentre que per a vosaltres és la llengua de l'amor, de l'Eros, de la vida i la construcció i allò positiu, que junt a l'amor i la darrera igualtat conforma el nus borromeu o gordià de quatre costats de l'estabilitat de tota persona i per tant, dic per enèsima volta, irrenunciable. El que s'està fent amb el català no té nom és ignominiós, o millor té dos noms: substitució lingüística i genocidi cultural.

    Una forta abraçada

    Vicent.

    ResponElimina
  3. Jo al Màrius Serra el vaig veure una estona a la trobada d'entitats d'Arc de Triomf, on també va parlar, i em va agradar molt com comunica i el que deia. Va rebre un gran aplaudiment. Jo no em considero nacionalista, tinc el sentiment de la meva nació que es Catalunya, i considero necessari defensar-la de l'agressiu nacionalisme espanyol i dotar-la d'un estat propi perquè pugui viure en igualtat i, esperem i desitgem que concòrdia, amb la resta d'estats i nacions del món.

    ResponElimina
  4. Bé, una mica com l'Òscar, malgrat que, hores d'ara, ja no sé ben bé que és ser nacionalista, de la mateixa manera que ja no sé que vol dir ser socialista. En qualsevol cas, tot plegat esgota. Haver de sobreviure per reacció, eternament, resulta demolidor per la moral.

    ResponElimina
  5. Ninona, ells sols es retraten i dintre la foto s'ajunten...
    Vicent, les unitats de les llengües tenen molt a veure amb divisions polítiques, no hi ha res pur i no hi ha fronteres lineals més que en els mapes. D'altra banda, les llengües evolucionen i moren històricament, i en aquest sentit unes substitueixen altres, per causes històriques (polítiques, socials, etc). Des que els estats són més potents i tenen més armes i mitjans de (de)formació de les col·lectivitats, pot haver un intent de congelar la vigència de les llengües actuals, però novament serà qüestió de fronteres sinuoses i, a la fi, de decisions polítiques, el fet de conservar la llengua amb un nom determinat. El que es fa a Catalunya, el País Valencià, les Illes, la franja, i també a la Catalunya Nord, és clarament un atac imperialiste, un genocidi cultural, ja que la imposició de l'altra llengua es fa deliberadament, amb tot el pes dels estats a favor de llengua que consideren més pròpia.
    Òscar, perdona però el que dius em recorda molt el que diu Aznar (PERDÓ, PERDÓ!!!) en un documental que recomano fervorosament, Spain's secret conflict, que podeu trobar fàcilment a la xarxa. Dir-li sentiment nacional (legítim, diu "Ansar", suposo que contraposant-lo a d'altres il·legítims) o dir-li nacionalisme, per a mi és igual, en tot cas una qüestió semàntica, com la que apuntava abans a Vicent. Per a mi, tots els nacionalismes són legítims... fins que es converteixen en agressius, és a dir, imperialismes, com és el cas de l'espanyol.
    Clídice, els matisos són el que compta. Excepte per als miops als que tots se'ls dóna igual. Tens raó, que anar a la contra esgota. El Barça ho demostra: de club perdedor quant reactiu, a club triomfant per actiu, proactiu com es diu ara. Fem la nostra, penquem (ens llevem molt d'hora o no tant...:-), però defensem el que és legítimament nostre.

    ResponElimina
  6. Eduard, et perdono, confesso que m'he copiat l'Aznar, m'has pillat. Jo també vaig veure el documental i mentre deia això vaig pensar, "per una vegada estic d'acord amb tu, tot i que intercanviant les nacions, és clar". Les qüestions semàntiques són importants! Dir-nos nacionalistes als que només ens defensem del nacionalisme espanyol, no val!

    ResponElimina