LA CORTESIA D'APLAUDIR

L'escriptor i enigmista Màrius Serra va ser sens dubte una de les figures destacades de la Diada ahir, amb el seu parlament, en representació de l'Institut d'Estudis Catalans. El seu ús ja cèlebre del joc de paraules per fer-nos palesa i joiosa la màgia del llenguatge va estar aquest cop al servei d'un acte que, potser més que mai, va agermanar la celebració nacional amb la reivindicació nacionalista a través de la defensa del model educatiu lingüístic més amenaçat que mai des d'instàncies que no cal ara esmentar. El seu "Català a l'atac" (palíndrom, amb tot, que no és seu, ja que recordo haver-lo vist fins i tot en samarretes), o el seu enginyós "Visca el submarinisme", van encendre els ànims sota el tòrrid sol que queia a la Ciutadella.



Podríem dir que si l'alcalde de Badalona Xavier García Albiol va ser la figura negativa de la Diada, ell va ser la positiva. Tot i que això depèn sens dubte de la perspectiva, a nivell de majories parlamentàries, si més no, va ser així. Mentre a Serra el van aplaudir fortament, entre les autoritats que seien a la seva esquena només una excepció, la líder del PP Alicia Sánchez-Camacho, no el va honorar amb aquest gest.

A Reus, el tradicional acte institucional presidit per primer cop per un alcalde convergent, però un convergent en pacte amb el PP, va tenir per convidat d'honor aquest cop un altre il·lustre membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'eminent filòleg i reconegut traductor reusenc Joaquim Mallafré. Mallafré va encetar el seu discurs recordant que l'anterior consistori, presidit per un socialista, li havia concedit la medalla d'or de la ciutat, i ara un consistori de diferent color el retia també honor. Es preguntava Mallafré si no seria perquè tots plegats, el consideren inofensiu, in-ofensiu. I com a tal ho volia ser, ja que no pretenia ofendre ningú. I potser no va ofendre, però certament va engegar un discurs senzill i planer, però contundent i directe, vehement com ell mateix el va titllar. També dispers en va dir: va descórrer amb la facilitat que només tenen els savis un ampli ventall històric, diria que sociolingüístic, on no va faltar ni una referència a l'encertadíssim model de llengua que empra per traduir, un model que combina amb elegància extrema els localismes reusencs amb el correcte estàndard del qual va fer una encesa defensa. És clar, no va anar amb pèls a la llengua, i això, no sabem si ofèn, però evidentment no agrada a un partit. Un partit que té de màxima representant a la ciutat una altra Alicia, una Alicia que, com si volgués imitar a la seva cap de files nacional -perdó, he de dir regional- ostensiblement no va aplaudir (mentre igualment feia anar el seu ventall) .

Màrius Serra va exposar en una fase menys difosa del seu parlament que l'eminent lingüista britànic David Crystal va dir en una conferència a Barcelona que, com a gal·lès -tot i que irlandès d'origen-, entenia bé els catalans, ja que tenia una llengua de cap -l'anglès- i una de cor -el gal·lès-. Com va dir Màrius Serra, els concurrents van aplaudir per cortesia, perquè els catalans volem justament fer del català una llengua plenament de cap, tant com de cor.

Una cortesia que altres, llàstima, no saben compartir, ni tan sols per premiar els savis que, donant una lliçó com els correspon, van mostrar als representants polítics que la societat sap trobar els seus portaveus o, almenys, reconèixer-los.