27/9/11

EL MIRALL DE SALINGER

Dintre de la molt limitada obra publicada per J.D. Salinger destaca, a part de la novel·la que el va fer cèlebre, "The catcher in the rye" (1951), el cicle de relats que té com a protagonistes la família Glass, una família de ficció a la qual va dedicar bona part dels altres tres llibres que va publicar. Es tracta dels dos relats aplegats a "Franny i Zooey", llibre de 1961 on s'unien dos relats concatenats que havia publicat per separat a la revista NEW YORKER el 1951 i el 1957, i d'altres dos que també va reunir en un volum, "Pugeu la biga mestra, fusters, i Seymour: una introducció" (1963) després d'aparèixer a la mateixa revista el 1955 i el 1959. Cal afegir al cicle una part dels contes aplegats al volum "Nine stories" (1953), singularment el que obre la compilació, "A perfect day for banana fish", probablement el primer fil del qual aniria descabdellant la trama. Però també tracten dels Glass altres dels contes que hi va incloure. Sens dubte és el cas d' "Allà baix a la barca", i molt probablement de "L'oncle Wiggily a Connectitut".

Afortunadament, comptem amb traduccions al català de totes aquests relats. "Nine stories" ha estat editat com "Nou contes" per Empúries el 1986, amb traducció de Quim Monzó. "Franny i Zooey" va ser publicat per Proa el 1970 amb una traducció de Jordi Sarsanedas, i "Pugeu la biga mestra..." va ser publicat per Edicions 62 el 1971, amb traduccions de Jordi Pigrau i Manuel de Pedrolo, i va aparèixer posteriorment dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal.

"Un dia esplèndid per al peix plàtan" narra el suïcidi del germà gran dels Glass, Seymour, i no apareix directament cap altre membre de la família, llevat de la política, la seva muller i la seva sogra, que mantenen una llarga conversa telefònica abans de l'aparició pròpiament dita de Seymour. "Allà baix a la barca" està protagonitzat per per una de les germanes, la gran, coneguda per Boo Boo. També en aquest relat l'entrada en escena de la protagonista es difereix bastant, després d'una escena que funciona a manera d'introducció. I també com l'anterior el membre dels Glass interactua preferentment amb nens, en una aproximació aparentment casual, però servida sota un angle inquietant, en el primer cas, i en una sàvia conducció materna dels conflictes propis del creixement de fi de la primera infància en la segona.

Més problemàtica resulta l'atribució del conte "L'oncle Wiggily a Connectitut" al cicle, però tot indica que el soldat Walt que és evocat com el novi mort durant la guerra per una de les dues protagonistes que mantenen el llarg diàleg que és la base del conte, és Walt Glass, un dels bessons, la història dels quals apareix tangencialment en els relats posteriors del cicle.

Si bé no sembla que estiguin relacionats, tanmateix altres contes d'aquest volum mantenen una familiaritat i una línia similar que justificaria la seva elecció per formar un sol llibre. Cal recordar que Salinger va publicar una trentena llarga de relats a diverses revistes, com ESQUIRE o COLLIERS, però mai no els va voler reeditar en un format unitari, tret dels ja esmentats. De fet, quan cap a principis dels setanta va circular una edició pirata dels seus relats anteriors, sota el títol de "The uncollected short stories of J.D. Salinger", es va produir una de les escasses aparicions públiques de l'autor des de primers dels seixanta, per tal de dirigir una batalla legal en defensa de la propietat legal d'una obra que declarava no voler veure reeditada, com també del seu dret a la privacitat que, com és prou conegut, l'havia conduït a un total isolament voluntari.

La presència d'infants força singulars que solen expressar-se com adults prematurs, que és una característica dels Glass (encara que normalment els retrati en l'edat adulta, tenim prou notícies de la seva precocitat), es troba també a relats com "Esmé, amb amor i abjecció". Infants també són el narrador del prodigiós relat "L'Home Rialler", i una pertorbadora filla de la protagonista de l'esmentat "L'oncle Wiggily...". El cas més extrem, amb tot, és el del protagonista de l'últim relat del volum, "Teddy", que es perfila com un veritable geni d'una gran profunditat de pensament que l'associa a la personalitat de Seymour Glass, l'ascendència del qual sobre la resta de la família és evident.

De fet, la resta de relats que formen el nucli essencial de la història delsGlass, si bé tots narrats -llevat, potser, de "Franny"- pel segon dels germans, el professor, escriptor i eremita Buddy, giren al voltant del llegat espiritual de Seymour, la personalitat del qual mira de desentranyar-nos Buddy en el llarg assaig retratístic que és en realitat "Seymour, una introducció". És en tot cas un text molt dens, clarament diferenciat de la resta per la pràctica absència de diàleg, i farcit d'intromissions del narrador fictici que apel·la constantment al lector en un exercici metaliterari. De vegades de difícil comprensió, sens dubte va causar seriosos problemes de traducció a Pedrolo.

Fins i tot "Franny i Zooey", que conformen realment una novel·la curta, si bé se centren en els dos germans menors anys després de la mort del gran, mantenen la constant al·lusió a Seymour, al seu dictat moral, a la seva callada i retrospectiva tutela de la qual Zooey, el germà actor, sembla voler-se alliberar en un gest rebel, però que finalment es personifica en el seu propi discurs a la germana abatuda i deprimida. Si Seymour, segons sembla derivar-se del cicle en conjunt, se suïcida no perquè no sigui capaç d'arbitrar el seu propi camí a la felicitat, sinó perquè aquest és incompatible amb la felicitat del qui l'envolten, Zooey s'afanya a conciliar la via espiritual que atrau a la seva germana petita amb els pactes i transaccions de la vida ordinària. I en reeixirà.

Perquè els Glass, en la seva extravagància, una extravagància que més que deliberadament perseguir els ve imposada per una intel·ligència extraordinàriament precoç que els ha exposat a la llum pública a edat molt tendra, en tant que estrelles de la ràdio, són un conjunt de personalitats que difícilment encaixen en el món, però tenen una comunicació privilegiada entre ells, bé que certament a través de formes no convencionals.

Boo Boo, a “Pugeu la biga mestra, fusters”, deixa un missatge al mirall de l’apartament de sons germans grans, dirigit a Seymour amb motiu de la seva boda, la frustració de la qual és el tema central del relat. Hi insereix la cita d’un vers de Safo que li dóna títol : Raise high the roof beam, carpenters. Like Ares comes the bridegroom, taller than a tall man (...) Please be happy happy with your beautiful Muriel. This is an order. Es tracta d’una exhortació de Boo Boo a ser feliç, dirigida a un home, per molt que sigui, com Ares –el déu grec d’origen traci que destaca en les arts de la guerra però també de la seducció- més alt que un home alt. La felicitat que desitja és plenament humana, però nosaltres ja hem estat posats al corrent que Seymour ha fugit del matrimoni perquè es considera massa feliç.

Buddy s’estén a “Seymour, una introducció” en l’intent de reflectir la personalitat del seu germà gran. Potser una de les anècdotes més reveladores és la del joc de bales a un carreró de Manhattan, que Buddy rememora molt descriptivament emmarcada per la llum de capvespre i una atmosfera de temps dilatat que es correspon a certes experiències de trànsit tal vegada recurrents en la infantesa. Seymour proporciona al seu germà un consell sobre com encertar la bala que s’assimila per part del propi narrador ja adult a les lliçons dels mestres zen de tir amb arc, la teoria de l’acció sense intenció.

Salinger, com és sabut, va ser un estudiós de les filosofies orientals, especialment de l’escola zen japonesa, i de la seva poesia en particular. “Nou contes”, per exemple, du un famós koan japonès a l’encapçalament.

“Teddy” és el conte on potser va reflectir més explícitament la seva interpretació personal d’aquesta filosofia. El seu protagonista, un nen de deu anys, ens reporta algunes lliçons magistrals mercès a la inquietud d’un personatge, company de viatge al vaixell on transcorre l’acció, que li fa diverses preguntes que el nen, tot i certa reticència, contesta amb sol·licitud. Per exemple, a la pregunta de si estima a sons pares, respon: Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l’harmonia dels altres i tot això (...) Vull que s’ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s’ho bé... Però ells no m’estimen a mi i a Booper, la meva germana, d’aquesta manera. Vull dir que sembla que siguin incapaços d’estimar-nos tal com som. No semblen capaços d’estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S’estimen les raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I això no és tan bo.

Teddy també exposa la seva absoluta manca de por a morir, donat que es postula totalment a favor de l’existència de la reencarnació. Més encara, revela que en la seva anterior vida va ser el coneixement d’una dona el que li havia impedit avançar en la seva realització. Aquest detall, que el fa més familiar a Seymour, ens mostra els motius del suïcidi d’aquest a una esclaridora llum i ens suscita la sospita que en realitat estem davant el mateix personatge en vides consecutives.

Teddy és ja un ésser a la vora mateixa de la il·luminació, o sigui el pas a la completa integració en la divinitat que fineix el cicle de reencarnacions. Però els set germans Glass, en conjunt i potser cada un d’ells en major o menor mesura, són individus que es troben en el camí, encara massa enganxats a aquesta mena d’estimació que anteposa la raó d’estimar a la persona presumptament estimada. Per dir-ho així, són habitants d’una casa amb una biga mestra massa baixa per a la seva alçada.

Cal recordar que glass es pot traduir per mirall. Tot fa pensar que Salinger ens el mostra com una imatge d’ell mateix a través de la superfície lleument deformant d’aquest mirall, o que en ells ens va deixar el seu particular missatge fet amb sabó. Sembla ser que va treballar molt més en la configuració dels personatges de la família que havia d’encarnar segurament les revelacions de la seva pròpia vida interior. A la coberta de l’edició de “Franny i Zooey” de 1961 declarava tenir molt de material sobre els Glass, a més del que ja havia aparegut –per tant, a més de les que ja hem esmentat-, el qual ell mateix definia com un projecte molt ambiciós. Afegia: jo mateix hi treballo a un lubricat ritme , però el meu alter ego i col·laborador Buddy s’ha posat insofrible últimament.

Fos com fos, si finalment es va entendre amb Buddy o no, el resultat no ens ha arribat. Almenys de moment. Podem encara, quan aviat farà dos anys de la seva mort, esperar que s’acabi desenterrant d’algun racó de la seva solitària casa de Cornish, New Hampshire. Si no és així, el molt singular eremita J.D. s’haurà dut a la tomba el fruit de les revelacions obtingudes mirant de fit a fit el seu fascinant, polièdric mirall.

4 comentaris:

  1. Salinger em sembla un dels escriptors que millor fa veure la generació entre "perduda" i la "beat", jo vaig llegir el seu "el guardià del camp de sègol" crec que es va traduir al català, jo el vaig llegir fa més de 25 anys en castellà, jo vaig interpretar a aquella nostra generació que en arribar a l'edat de la pubertat no sabíem on posar el nostre gaudi, n'havíem viscuts mancats però arribaven aires de sobredosi en tots els sentits, i ens vam embafar gairebé diria que de sègol fins ben entrats els 2000, jo crec que seguim encara, el cuadre que presenta el xic protagonista jo a hores d'ara el qualificaria com histèric o esquizofrènic, una persona que s'ha aturat en la família i és el que té barrejar família nuclear i gaudi a dojo, el xic precoç com tots els histèrics pren el camí imposat i es rebel·la, no és que no hi haja coses per les quals rebel·lar-se, però ell pren la rebel·lió com a segell, en comptes de fer-se gran, acceptar la imperfecció i la vida, en certa manera el que tu amb altres paraules contes d'un parell de llibres del Salinger, jo crec que ha retractat fins i tot a la generació "ics" i a la "ni-ni", és un autor clàssic.

    Bona tardor, i a veure si ens ve una mica de fresqueta.

    Vicent

    ResponElimina
  2. Vull dir entre la generació perduda i la del maig del 68 que immediatament és seguida per la ics.
    Ja sé que posar noms a gent que no els vol és una fotesa, però la veritat és que cada una té un tret molt unitari entre tots els seus individus.

    ResponElimina
  3. M'agrada Salinger, he llegit la del vigilant (que m'entusiasma) i els "Nou Contes", però aquests els tinc poc presents, sé que em van agradar també, però no em van deixar petjada. No sabia això del seu interès pel zen, però no em sorprèn.

    ResponElimina
  4. Vicent, crec que Salinger és un clàssic per haver defnitit caràcters universals i transgeneracionals, com el Holden Caufield que protagontiza "El vigilant en el camp de sègol".
    Òscar, si et va bé, has de donar-li una oprtunitat nova als Nou contes, i mira-te'ls com un tot. I després continua amb els altres dos llibres.He de confessar que per a mi és molt superior aquest Salinger al del "Vigilant..."

    ResponElimina