La conversa, diguem-li així, anava d'aquell senyor que es va fer famós dient barbaritats als concursants d'un d'aquests programes de presumptes descobertes de talents que un temps enrere es van multiplicar com un virus per les graelles televisives. Parlo del Risto Mejide, persona que sembla ser té molts més mèrits dels que va demostrar a la televisió, però el cas és que, el que se li valorava, era precisament el seu vessant maligne, ni que fos fingit o histriònic purament. Com en el cas de l'entrenador del Reial Madrid.
No em sé avenir al fet que ningú prerereixi algú com Mourinho per compartir un àpat enfront d'algú com Guardiola. Començant pe la presència física, si comparem la postura que podem esperar d'un o de l'altre (aquella manera de seure repapat, abandonat sobre el seient, amb la mirada buida i el gest torçat dels llavis, del portuguès, enfront de la posició sempre dreta i mai tibada, el gest animat i la mirada viva del de Santpedor), no sembla poder haver gaires marges d'elecció.
No em sé avenir, no, però comprenc la causa. És la mateixa línia electiva que fa resultar atractiu a determinada gent el personatge que encarna els valors negatius sobre els positius: Risto Mejide encarna una manera cínica de contemplar el món, una mirada valorativa càustica sobe la condició humana, que en el fons desconfia del propi gènere humà. Mourinho és el líder de la filosofia que avantposa el resultat al mitjà, que menysté els valors ètics i si això implica un avantatge particular. En resum, és la mateixa forma de pensar que troba més interessant el dolent de la pel·lícula que el bo.
En el fons, suposo que és la forma que té la gent que s'empara en el seu egoisme per no haver d'escarrassar-se a compartir la vida i treure un profit legítim del seu esforç. La que odia el llevar-se ben d'hora, ben d'hora, que ha popularitzat el Pep Guardiola. La que s'afanya a fer-ne mofa de la filosofia que això representa i que sempre es pot veure a una llum simplista. Sempre serà més fàcil destruir que construir, sempre és més difícil enlairar els valors positius que fer-ne escarni, sempre serà més còmode ridiculitzar el bonisme que preservar la pretesa intel·ligència del pessimista.
D'una manera similar, les pel·lícules que fan incidència en els aspectes foscos de la societat, inventats o no, exagerats o no, presos sovint com a tot en una excessiva aplicació de la metonímia, solen estar més ben valorades que les que pretenen ressaltar i fer divulgació de les parts brillants, almenys des de molts sectors de la crítica professional.
Tot sovint s'ha dit que en Pep Guardiola és el gendre perfecte que tota bona mestressa de casa desitjaria. Ahir mateix, a la roda de premsa després del aprtit a Gijón, li deia un periodista local. No era el cas, em sembla, però molts camins se li diu amb aquella intenció satírica que bescanta amb una mirada maliciosa la bona gent, i que tan poca justícia li fa a tantes mestresses de casa que, al cap i a la fi, duen el pòndol del país llevant-se ben d'hora.
La veritat és que el personatge del Mou em sembla o em porta a la imaginació aquell pare de família que vol imposar-se sobre la seua dona, aquell qui creu que és en els pantalons on rau, com a Samson al pèl, la força, el que no se sap és si dins de les butxaques o a la bragueta, però bé és un tipus, no sé com serà a ca seua, que confon fal·lus amb poder, quan és desig en totes les facetes de la seua vida, i Guardiola, com eixes dones admirables que sabent que no tenen l'aplaudiment de tothom, no tenen el fal·lus artificial, el que s'ha creat basat en el poder però té aquella cosa que el fa diferent, aquella cosa que segella l'esperit humà, l'ànima, i gent com aquesta és la que cal tenir al nostre costat o intentar-ho si més no, per sopar, parlar, dinar, jugar, estimar, etc. a la nostra taula.
ResponEliminaFins un altre article Eduard, et done la raó amb això de que en un cert pessimisme és on rau la realitat, tot i què hem d'intentar anestegiar-nos d'allò roí per a viure en pau i així també tocar l'optimisme, com els que tenen ànima, i és el cas de Guardiola.
Encara no l'he sentit dir que són millors o pitjors, cosa que altres entrenadors i directius del ramat diuen en tots els sentits de la classificació lingüística.
Bé, dir-te que em sume al teu article com això que és, la crònica d'un símptoma, d'una persona que pertant pertany a la Història com el Guardiola.
Vicent
Encantada de llegir-te reivindicar allò positiu. Sembla que, avui -una mica com sempre, no cal perdre-ho de vista-, el que et demostra com una potència intel·lectual és blasmar tot allò positiu. Com si, de sobte, el maligne s'hagués fet el propietari de la humanitat. Un maligne, és clar, del qual només "nosaltres", els assabentats, en sabem detectar la presència. Talment com si abans d'ara les persones no s'haguessin comportat mai estúpidament, mai haguessin mort i tots, sense excepció, haguéssim viscut en una Arcàdia feliç.
ResponEliminaAquests personatges, que s'enquisten en la foscor, força patètica, ridiculitzen el dolor real, minimitzen el drama amb les seves pallassades. En canvi, aquells que lluiten per superar-se, per veure allò positiu en l'ésser humà, són els que, al final dels dies, hauran fet alguna cosa que hagi valgut la pena. Els altres, senzillament són titelles d'un gran negoci: el de la misèria humana.
Des de la meva visió crítica i pessimista de la vida i de l'ésser humà, però des de la meva voluntat benintencionada, jo francament amb qui aniria a sopar és amb la Tori.
ResponEliminaVicent, Guardiola representa, doncs, un estil més femení d'usar el poder? No és casual, crec, que el seu estil més suau i educat hagi aixecat murmuracions sobre la seva condició gai, en un món i des d'alguns racoons geogràfics on el masclisme al qual apuntes és en efecte el que s'assimila al poder.
ResponEliminaClídice, amb tu totalment: la perspectiva històrica és la del treball positiu. I voldria creure també que el solidari, desinteressat i pacífic.
Òscar, que les teves bones intencions fructifiquin i el teu pessimisme quedi injustificat. I que sopis amb la Tori, però dinis amb el Pep.