LA VIDA AL FILFERRO D'ANNE SEXTON

Anne Sexton, una de les poetes més singulars del segle XX, va néixer a Newton, Massachusset el 1928, i va morir a Wesport, una altra ciutat de Massachussets, el 4 d'octubre de 1974.

La seva biografia sembla recórrer un sinuós camí de lluita contra les tendències autodsestructives de la depressió profunda, i la por a la pròpia malaltia mental. Una vida que proporciona prou elements per al tractament melodramàtic i que alguns han identificat amb detall de conegudes pel·lícules com Twin Peaks, però que va tenir una transcendència literària enorme a partir que, precisament com a conseqüència d'un primer tractament psiquiàtric a 1955, després del que ara diríem una profunda depressió post-part, prengués interès per la poesia a suggeriment del seu metge. Va assistir a diferents tallers literaris, principalment el del cèlebre poeta Robert Lowell, on coneixeria Sylvia Plath, amb la qual compartiria tants elements vitals i literaris.

Montserrat Abelló, la poeta tarragonina que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ara fa tres anys, havia nascut deu anys abans que Anne Sexton, i va debutar en la poesia més o menys al temps que ho feia aquesta, a la dècada dels seixanta. Ara farà vint anys, per tant ja a una edat avançada, va publicar una antologia de traduccions de poetes dones de parla anglesa, entre elles Adrienne Rich, Syvia Plath i la mateixa Sexton. Després traduiria obres de Rich i Plath, incloent pel que fa a aquesta la gran antologia "Sóc vertical" (Proa, 2006). Ara publica a la mateixa editorial una antologia d'al voltant de setanta poemes d'Anne Sexton que recorre els vuit llibres que va publicar , entre 1960 i 1975 ("Com ella. Poemes escollits (1960-1975)").

El títol fa referència a un dels seus poemes més coneguts, on s'autodescrivia en tres estrofes que l'assimilaven a una bruixa, a la mestressa d'una casa d'inquietants formes salvatges, i a una aventurera. Era el poema amb què solia iniciar els seus recitals. Va arribar a fundar un grup de rock que es deia Anne and her kind. Aquest poema acaba amb uns versos molt expressius on es declara com la dona que no està avergonyida de morir.

Tanmateix, en la selecció de Montserrat Abelló apreciem la varietat de registres i de la riquesa dels temes de la realment impressionant producció poètica de l'autora nord-americana. Es va iniciar fent una segurament inevitable referència als tractament psiquiàtrics, amb "To bedlam and part way back"(Al psiquiàtric i a mig camí de tornada,1960). Probablement sempre va viure obsessionada pel record de la seva àvia, que va morir en un centre psiquiàtric, tant com devia estar marcada pel record d'un pare amb episodis recurrents d'alcoholisme. No hi falten referències a la religió, molt abundants especialment en els seus darrers llibres, "The Death Notebooks" (Les llibretes de la mort, 1974) i "The awfull rowing toward God" (El terrible remar cap a Déu), 1975.

Les referències poden fluctuar entre la ironia i la descarnada irreverència, però poden revelar també genuïnes epifanies que ens apropen a experiències transcendents. Així, a "Gods" (Déus) del primer dels llibres citats, fa una llarga descrició de la recerca de la divinitat per diferents espais físics i literaris, i conclou així:

Va anar a l’Atlàntic, al Pacífic, perquè segurament Déu...

Ningú.

Va anar al Buda, el Brahma, les Piràmides
I hi va trobar postals immenses.

Ningú.

Llavors va fer el viatge de tornada cap a casa
I els déus del món estaven tancats al lavabo.
A la fi!
Va exclamar.
I va tancar la porta.


Tot poeta ha de manejar-se amb el llenguatge per donar sortida a expressions d'un material que sovint frega amb l'inefable. Un cop va declarar: Els meus admiradors creuen que m'he guarit, però no, només m'he fet poeta. Al poema "Words" (Paraules) ens deia:

Compte amb les paraules,
fins les més miraculoses.
Per a les miraculoses fem tot el que podem,
a vegades ens envaeixen com insectes
i no deixen cap fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bones com dits.
Tan de fiar com la roca
on hi enganxem el cul.
Pero també poden ser flors o nafres.

Tanmateix, m'enamoren les paraules.
Són tórtores que cauen del sostre.
Sis taronges sagrades assegudes a la meya falda.
Són arbres, les cames de l'estiu,
i el sol, el seu rostre apassionat.

Tanmateix, sovint em fallen.
És tant el que vull dir,
tantes histories, imatges, proverbis, etc.
Però les paraules no són prou bones,
les equivocades em besen.
De vegades volo com una àliga,
però amb les ales d'un fraret.

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses impossibles d'adobar.



Acabo amb un dels seus darrers poemes. "Old wire" (Vell filferro):


La meva fe
és un gran pes
que penja d'un petit filferro,
com fa l'aranya
que penja el seu fill a una teranyina,
com fa el cep,
retorçat i de fusta,
amb el raïm
de grans com ulls, com tants angel s
quan baIlen a la punta d'una agulla.

Déu no necessita
tant de filferro per mantenir-se allí,
soIs una vena prima,
amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d'amor.
Com és sabut: L'amor i la tos
no es poden amagar.
Fins i tot un xic de tos.
Fins i tot un xic d'amor.
Així que, si tan sols tens un filferro prim,
a Déu tant li fa.
Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus
que serveixen per obtenir una Coca-Cola.



Ens queda la poderosa imatge de la dona trontollant mentre avança per un fi i malmès filferro. I ens queden totes les paraules que amb tanta cura va saber tractar. Quan va posar fi a la seva vida, tancant-se amb el motor del cotxe en marxa al garatge de casa seva, aquell octubre de fa trenta-set anys, venia d'acabar de polir detalls de l'edició del seu últim llibre amb la poeta i íntima amiga, Maxine Kumin.