EL SEGON SUÏCIDI DE PLATH

Dilluns passat es va suïcidar Nicholas Hugues, el fill petit de Sylvia Plath, al seu domicili a Alaska, on exercia de professor de ciències marines. Tenia 47 anys. A penes en tenia un quan es va suïcidar sa mare.
La mort va ser anunciada per la seva germana gran Frieda, poeta i mentora de l'obra de sa mare, especialment des de la mort de son pare, el també poeta Ted Hugues. Frieda s'ha dedicat a revisar i reeditar amb respecte escrupolós als originals l'obra de sa mare. No coneixem obra literària de Nicholas, protagonista, però, d'alguns dels poemes de sa mare. Van ser els darrers tres anys de la vida de Sylvia Plath segurament els més productius, marcats per la maternitat, l'abandonament per part de Ted Hugues, i per la constant producció de la seva poesia millor, aquella que ella deia que havia de llegir en veu alta, i que cada cop creixia en força, sentit i recursos expressius.
En les cartes a sa mare, afortunadament editades entre nosaltres, parla del petit Nicholas, un nadó al qual veia extremament fort, que aguantava durant hores el seu caparró aixecat per observat el seu voltant.
Què ha passat perquè aquell nadó tan fort hagi també sucumbit a la depressió, com sa mare, la mare a la qual sens dubte observava amb aquella pertinaç i indefallibe voluntat de conèixer, no ho sabem. Probablement no ho podrem saber.

Segurament era el destinatari i l'objecte de poemes com Child o For a fatherless son, del seu poemari publicat pòstumament, Winter trees.

En aquest darrer, traduït per la gran Montserrat Abelló, deia:

Te n'adonaràs d'una absència, tot seguit,
que creix vora teu, com un arbre,
un arbre de mort, sense color, un eucaliptus d'Austràlia
que s'esclarissa, capat pel llampec -una il·lusió,
i un cel com les anques d'un porc, una manca total d'atenció.

Però ara mateix estàs mut.
I m'agrada la teva estupidesa, el seu mirall cec.
Hi miro a dins i no trobo altre rostre que el meu, i et sembla divertit.
És bo per a mi

que m'agafis el nas, un esglaó.
Un dia potser palparàs el que és injust,
els petits cranis, els cims blaus desfets, el terrible silenci.
Fins aleshores els teus somriures són moneda fàcil.

Potser en Nicholas ha travessat ara els oceans de la injustícia fins a trobar el terrible silenci. O potser emmudint definitivament ha mirat de retrobar aquella innocència, l'estupidesa d'aquell mirall cec, on els somriures són xavalla que s'intercanvia sense pena.