BOLONYA I EL SISTEMA

Confesso que em sento perplex en tot el debat (?) públic que s'ha generat al voltant de l'aplicació de l'anomenat Procés Bolonya (és a dir, la creació d'un espai europeu d'homologació de titulacions universitàries que prové de la declaració de Bolonya de 1999 signada per 29 països). Interposo interrogant perquè sembla que la majoria de les parts que l'haurien d'integrar neguen que es produeixi, fins i tot el hipotètics postulants al seu favor -al del procés, vull dir-, i perquè, a més, poc ha transcendit sobre el veritable contingut del procés.

Un exemple de cada costat. Gregorio Peces-Barba, l'ex-ministre socialista i ex-president del Congrés, i avui catedràtic a una universitat madrilenya, deia, en un article a El País del 14 de febrer passat, que creo que Bolonia como proceso de modernización y de excelencia de nuestras universidades, no ha sido bien explicado. Incluso diría que ha habido poco interés en explicarlo. Mentrestant, un estudiant de Catarroja, Marc Delcan, deia al mateix diari, el dia 14 de març passat, que Quizá vivamos en una democracia. Que el pueblo tenga o use la palabra es otra cosa.(...) La reciente campaña de propaganda del Ministerio de Innovación y Ciencia para explicar el proceso de Bolonia no es más que una pantomima. Sin voluntad real de debate, no hay camino hacia una mejor Universidad.

Qui ha estat, doncs, interessat a no fer aflorar el debat a l'opinió pública? Només el Ministeri? L'estament universitari? Les confederacions empresarials?

Òbviament, el Ministeri ha estat impulsant el procés, i les administracions autonòmiques no semblen contestar-lo en cap cas -com han fet, per exemple, amb la polèmica assignatura d'Educació per a la Ciutadania-. Catalunya pensa posar ja en marxa el 90 % de titulacions en el proper curs -la resta queda per al següent-. No és, doncs, un debat sobre futurs llunyans o hipotètics, dit sigui entre parèntesi.

Els rectorats universitaris han ratificat també les bondats del procés. En el cas paradigmàtic de la Universitat de Barcelona, el 78 % del claustre va manifestar-se a favor del procés en una votació forçada per la representació dels alumnes. No era, evidentment, una votació que pogués vincular el govern estatal ni l'autonòmic, però un vot en contra hauria tingut un gran poder simbòlic . Qui va votar en contra, doncs? Bàsicament la representació dels estudiants, que tenen 90 membres dels 300 totals. Però no tots els estudiants van participar. De fet, només hi van assistir 42, però només 18 eren membres electes i se'ls hi va permetre votar, estatuts en mà. On eren els altres? Els alumnes van pretendre forçar que el seu vot representés el total dels 90, emparant-se en el referèndum estudiantil que havia guanyat el no, i entenent-lo com a vinculant. El cert és que no hi havia participat, sembla, més del 20 % dels alumnes -quasi tots en contra-, de manera que no semblava tampoc molt raonable la seva proposta, que tampoc hauria variat el resultat final.

Ara bé, tot el professorat no és a favor del Procés. Dies abans, 300 professors catalans (d'ells, 113 catedràtic o titulars universitaris, amb noms tan coneguts com Manuel Delgado, Jordi Arcarons, Jordi Llovet, Salvador Oliva o Manuel Cruz) havien difòs un manifest molt crític amb el procés. A part de carregar també contra la falta de debat, i encara que valorant positivament els objectius d'homologació europea, foment de la mobilitat entre estudiants i impuls de la investigació científica, titllaven el procés d' imposició que supedita el coneixement als dictamens del mercat, i lloava i donava suport a les protestes i moviments estudiantils.

En general, tot el sistema universitari ha vingut a donar suport a l'esperit de debat generat pel moviment estudiantil, però des de les seves altes esferes s'ha vist de manera un xic -o bastant- perdonavides com un moviment manipulat i dirigit subreptíciament per moviments anti-sistema. De nou, l'exemple de l'article mencionat de Peces-Barba: Hay además que distinguir a los estudiantes, que tienen intereses respetables, que en lo posible hay que atender y, en su caso, apoyar, de otras personas infiltradas en el movimiento, que tienen intereses ajenos a los universitarios para crear el desorden y descalificar al sistema.
Peces-Barba critica la forma però creu en les bondats del procés.

En general, sembla, doncs, que la clau de la discussió -ja que no del debat- estaria en el procés de mercantilització que uns atribueixen al procés, i que altres neguen. O bé: no neguen sinó simplement denominen d'una altra manera. Com deia Carlos Fernández Liria, catedràtic de la Complutense de Madrid, a un article publicat a Sin permiso el 17 de desembre passat, El proceso de Bolonia y su "revolución pedagógica" no es más que la tapadera de lo que se decidió en la OMC en el marco del Acuerdo General del Comercio de Servicios (GATS): una reconversión de la Universidad que desvía el dinero público de la educación superior hacia la empresa privada. La receta es simple: la financiación pública de la docencia y la investigación se condiciona a la previa obtención de financiación privada.

I molt oportunament assenyala: Lo más patético es que esta mercantilización de la educación superior se consolida justo en el momento en que el mercado ha conducido a la economía mundial a un abismo insondable.
El mercado no ha sabido gestionar ni las finanzas, pero se pretende que decidirá sabiamente los planes de estudio de Física o de Filología. No ha sabido ni administrar los bancos, pero se supone que hará justicia respecto a las prioridades humanas de la investigación farmacéutica.
La lógica es siempre la misma: poner el dinero público en manos privadas, un atraco en toda regla que a nivel global nos está costando miles de millones de euros.

L'article encara va més enllà. No dubta a assenyalar amb el dit acusador de corporativisme als seus col•legues favorables al procés: Y lo peor es aguantar a los pedagogos cantando las excelencias de la futura universidad basura. Aunque es verdad que no lo hacen gratis: a cambio de sus servicios propagandísticos, se les ha encomendado un Master de Formación del Profesorado que a la larga quintuplicará su plantilla laboral. Una tentación corporativista a la que no van a renunciar.

Acabaré citant un altre catedràtic, aquest d'institut, Francico Javier Merchán, que en una entrevista de Salvador López Arnal per a El Viejo Topo, reflexionava així sobre les reformes educatives en general: efectivamente, la doctrina existe pero no se publica ni se somete al debate público. Esta doctrina se basa en la fe ciega en la lógica del mercado y en las formas de gestión empresarial. Se da por supuesto que aplicándolas a la escuela se resolverán todos los problemas. Pero, claro, la cuestión es que la escuela no es una empresa ni la educación un negocio, de ahí que el primer paso de esta política consiste precisamente en eso, en hacer de la escuela una empresa y de la educación un negocio, lo que está produciendo numerosos conflictos y situaciones contradictorias. Pero es que además, esa fe en el mercado y en las formas de gestión empresarial es la que nos conduce a una catástrofe medioambiental y a crisis económicas cada vez más aguda, así que como para fiarse de ella.

Podria afegir un comentari, però no podria dir-ho més clar.