RUBIANES, UN FLAGEL NECESSARI

La desaparició de Pepe Rubianes -vul dir la seva mort, perquè afortunadament ens quedaran molts rastres i gravacions de la seva obra irrepetible-, ens deixa bastant orfes.

No sé si és una frase gaire afortunada, encara que és socorreguda, ja que, de fet, Rubianes podria ser moltes coses, però difícilment el podríem veure com un pare. No ja solament per la seva abundant i reiterada conya sobre la seva condició de solter, que ell elevava gairebé a una categoria metafísica, sinó pel seu caràcter, per la seva característica -i abassegadora- capacitat discursiva sarcàstica i desllenguada. Condicions que, vulguem que no, no solem referir a les figures paternes, a les que suposem un paper didàctic més assenyat i mesurat.

La desmesura era, segurament, un dels seus senyals de distinció. La seva capacitat verbal, enorme i desbordant, l' havia posat -amb plena consciència, sens dubte- al servei d'una mordacitat crítica que es va negar en tot moment a autocensurar. Altres van intentar censurar-lo, és clar. Potser no és moment ja de revisar penosos incidents que va haver de patir i que, també segurament, el van fer patir, però cal remarca que mai no el van encongir.

Rubianes llançava les seves invectives contra tot i tots, començant, és clar, per ell mateix. I també exabruptes. Però aquests, sempre, ho va fer no indiscriminadament, sinó contra uns quants objectius, institucionals o més o menys personalitzats, als quals no dissimulava la seva inquina. L'església, la dreta dura pos-feixista i neo-feixista -els fatxes, que ell no es tallava d'anomenar, ara que aquesta paraula sembla dirigir-se cap a l'oblit-, la monarquia i els imperialismes de sempre. Aquests poders fàctics que no transigeixen en la seva persistent tasca repressiva dels individus lliures i alliberats com ell, com molts com ell. Molts són i volem ser tan lliures com ell, però pocs, hem de reconèixer, tenen la gallardia i la poca vergonya -a ell no li molestaria que el definíssim així- de topar de cara contra aquests poders. I menys encara amb el sentit de l'humor tan espaterrant que ell es treia del barret com si qualsevol cosa.


I s'ha de reconèixer que aquest galaico-català -com era cèlebre que es definia-, encara que fes els seus espectacles en castellà, va representar una part del país que necessita com l'aigua de gent com ell. No deixa de ser curiós que en els moments més àlgids del retorn de l'Espanya irredempta que ell tan justament odiava, ell passés a ser un símbol de la Catalunya fustigada i vilipendiada per aquests poders de més o menys dissimulada arrel feixista. Un símbol que, encara avui, no sé si vam recolzar prou.

Potser no calia, potser no ho necessitava. Desllenguat com era, tenia en canvi un sentit de la discreció estrany. Veia l'altre dia la repetició del seu "Rubianes solamente" a TV3 (a veure, quina altra televisió de l'Estat s'hagués atrevit a passar l'espectacle en hores de màxima audiència?), i mentre reia amb la seva fina conya sobre les subvencions del govern de Pujol, no podia menys que comparar-lo a l'esperpèntica crítica que sobre el mateix tema va fer anar Boadella fins a traspassar la ratlla de l'obsessió paranoica. Rubianes sabia a qui calia fustigar i a qui compadir. Quan es reia de la seva soledat, dels seus vicis, pecats i faltes, ens acompanyava com un germà caritatiu -sí, més que com un pare, certament- per les nostres misèries íntimes. I quan alçava la veu i el dit acusador, ho feia sobre els tibats i fatus personatges del poder que només juguen el joc democràtic per riure's, en veritat, de tots nosaltres. Encara que riguin tan malament -com demostrava Rubianes imitant l'Aznar-.

Per això, perquè va ser un flagel necessari de tants flagel·ladors innecessaris, es mereix la nostra més agraïda memòria.