CÀNONS I CANONADES

Que l'ésser humà és un ésser classificador... ja ha estat degudament sancionat -i classificat-. Que aquesta essència classificadora neix d'una necesitat biològica de dividir el coneixement en compartiments per tal d'aclarir la nostra experiència del món, és segurament una altra veritat científica. Però que d'això es derivi la necessitat de jerarquitzar i imposar la divisió entre el "bo" i el "dolent" en totes les manifestacions del nostre coneixement, incloent, i no precisament en últim lloc, el cultural... suposa un llarg recorregut. Tanmateix, és evident que aquest recorregut és tan petjat que ha esdevingut trivial, gairebé irrellevant a força de repetir-se.

Han aparegut darrerament dos compendis classificadors d'alta volada pel que fa a la literatura catalana i espanyola. El Diccionari de la literatura catalana, editat per Enciclopèdia catalana, i dirigit per Àlex Broch, té una vocació exhaustiva, i aplega en més de 1.200 pàgines més de 4.000 entrades, sobre escriptors que van dels orígens fins als autors nascuts fins al 1975, dels territoris de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra, Franja de Ponent, Catalunya del Nord i L'Alguer. Incorpora també crítics, historiadors i investigadors catalans i estrangers.
L'editorial Ariel, per la seva banda, ha conclòs la seva monumental Historia de la literatura española amb dos volums dedicats al segle XX, el 6.1 dedicat als autors que van del 1898 a la Guerra Civil, i el 6.2 dedicat al període que va des de la guerra al present, el primer a càrrec de Gerard G. Brown i el segon de Santos Sanz. A diferència de la magna obra de l'Enciclopèdia Catalana, aquesta no pretén ser exhaustiva, un gran inventari, sinó una selecció de la literatura més representativa. Per tant, inevitablement més polèmica. Polèmica de la qual tampoc s'ha salvat, és clar, el més ampli repertori enciclopèdic.

Un pas més, tanmateix,és el de les jerarquies absolutes, que es dóna tan abusivament en la crítica. Allò tan i tan sentit de en el gris panorama de l'art actual, destaca com un valor únic la figura de Tal. O allò de entre els tres o quatre pintors (o escriptors, o ballarins, o cantants..) de real vàlua en l'actualitat... Un recurs que sembla que respon més que al lloable desig d'ensalçar a la negativa voluntat de denigrar. O tal vegada un recurs contra la mandra intel·lectual, que fa que hom prefereixi centrar-se en l'obra d'uns pocs autors -que serien els genis inigualables per al comú dels mortals- que no pas espigolar entre la nòmina inacabable d'altres autors amb coses a dir ( o a pintar, o a cantar, etc).

Fa ja quinze anys que el molt prestigiós Harold Bloom va assentar al seu El cànon occidental un manual de catàleg per triar entre els imprescindibles (26 autors, escriptors en aquest cas). O, el que és el mateix, per considerar prescindibles tota la resta. Doris Lessing, la gran autora anglesa, va escriure sobre la tasca dels crítics amb gran lucidesa al prefaci que va redactar el 1971 per a una nova edició del seu El quadern daurat, probablement l'obra més influent d'ella mateixa. Deia: Als comentaristes i als crítics no els és possible proporcionar el que pretenen proporcionar..., i que els escriptors anhelen d'una manera tan ridícula i infantil./ Això és perquè els crítics no han estat educats per fer-ho; la seva direcció va en direcció contrària. / Tot plegat comença quan la criatura té només cinc o sis anys, quan arriba l'escola. Comença amb notes, premis, "posicions", "nivells", estrelles... i, en molts llocs, fins i tot galons. Aquesta mentalitat de cursa de cavalls, aquesta òptica de guanyadors i perdedors, porta a: "L'escriptor X és o no és, unes quantes passes per davant de l'escriptor Y(...)". Des del començament, al nen se li esenya sempre a pensar d'aquesta manera: sempre en termes de comparació, d'èxit i fracàs. Es tracta d'un sistema d'eliminació: el més feble es descoratja i queda despenjat; un sistema pensat per produir uns quants guanyadors, que sempre estan competint entre ells. (...)/ Aquells nois que han passat anys dins el sistema 'ensinistrament esdevenen crítics i comentaristes, i no poden donar el que l'autor, l'artista, tan estúpidament busca: un judici imaginatiu i original. El que poden fer, i que fan molt bé, és dir a l'escriptor si el llibre o la comèdia s'ajusta als models habituals de sentir i pensar, a l'opinió general.

Amb aquest demolidor judici, certament fora de l'opinió general -però que manté la indiscutible tot i que paradoxal vàlua de partir d'una autora d'èxit-, no és estrany que Harold Bloom l'hagi menystingut amb suficiència reiterada. Heus aquí el que va dir el gran home quan la Lessing va guanyar el Nobel el 2007 (a 87 anys): Això és pura correcció política. Encara que la Sra. Lessing en l'inici de la seva carrera com a escriptora tenia unes poques bones qualitats, trobo que els seus treballs en els darrers quinze anys són prou il·legibles, ciència-ficció de quarta divisió.
Lluny de la primera, i ni tan sols a la segona ni a la tercera. A regional directament. El futbol és poc competitiu, al costat de l'alta literatura.