PALESTINA: LA DIFÍCIL EQUIDISTÀNCIA

Ara que estem en un període d'incerta treva, a Palestina, aquesta terra tan castigada per la pròpia crueltat humana, se m'acut que caldria plantejar-se amb calma quin és el paper que han de jugar-hi els mitjans de comunicació. I m'adono de com de difícil és determinar-ho.
Des d'una estricta neutralitat, analitzar conflictes com aquest resulta particularment complicat. Hi ha, per dir-ho ràpidament, massa sang enquistada, massa imatges per deprimir-se o sublevar-se interiorment -cadascú tindrà motius per qualsevol de les opcions possibles-.
El que resulta, però, bastant evident, és que hi ha un a realitat objectivable: el càlcul de víctimes en ambdós bàndols en conflicte... si és que ho podem reduir a dos bàndols, és clar. Hi tornarem, a això. Anem primer a les xifres.
Les prenc de l'article publicat a El País diumenge 1 de febrer, de l'historiador israelià Ilan Pappé, un dels més cèlebres dissidents del seu país. Diu Pappé que des de 2000, fins abans just del darrer atac de l'exércit israelià a Gaza, poden compatabilitzar-se prop de 3000 víctimes palestines (364 d'elles, infants). Entre 1967 i 2005, els colons jueus han anat arrabassant terres als palestins en aquella minúscula franja de Gaza. 2000 és un any d'inflexió en la resistència palestina que es torna més organitzada i militaritzada, a mesura que avança la influència i domini de Hamàs. Quan el govern israelià decideix retirar-se de Gaza i desmantellar les colònies, en realitat, segons Pappé, està ja perpetrant un pla d'invasió sota la idea de terra arrasada que no podia fer amb la presència dels colons. En l'esclat de la confrontació oberta a finals de 2007, les víctimes palestines passen de 300. Com se sap, en la darrera ofensiva, els morts, molts d'ells nens un altre cop, passen de 1000. Israel es justifica dient que bombardeja objectius militars. A la pràctica, això resulta ser sempre territori poblat, donada la densitat de població de la zona. Igualment, quan al·lega que destrossa el sistema de túnels excavats cap al Sinaí, justificant-ho perquè serveixen per al subministrament d'armes, evita dir que també destrueix la xarxa de subministraments vitals per a la població assetjada pel seu propi bloqueig.
Sentencia Pappé: Israel justifica su conducta en Gaza como parte de la lucha contra el terrorismo, pese a que ha violado todas las leyes internacionales de la guerra. Parece como si los palestinos no pudieran tener sitio en la Palestina histórica, salvo si están dispuestos a vivir sin los derechos humanos y civiles básicos. Pueden ser ciudadanos de segunda clase dentro del Estado de Israel o prisioneros de las cárceles gigantescas que constituyen Cisjordania y la Franja de Gaza. Si se resisten, lo más probable es que acaben o en una auténtica cárcel sin juicio previo, o muertos. Ése es el mensaje de Israel.

En la mateixa edició, un reportatge de Paloma Aznar sobre el centre de Tractament i Rehabilitació de la tortura de Ramallah, dirigit pel doctor Mahmud Sehwail, exposa exemples dels mitjans de l'exércit israelià en aquesta guerra contra el terrorisme. El cas Sawson Dawod, una nena palestina de 14 anys, detinguda, incomunicada durants 20 dies, torturada i constantment insultada i permanentment emmanillada. Causa de la detenció: haver sortit corrents d'un control militar, esglaiada en sentir trets. Les xifres que proporciona el Dr. Sehwail també esglaien: el 40 % dels homes palestins han estat detinguts algun cop. El 70% dels nens han presenciat actes de violència o l'han patit. Actualment, segons una altra font, 11.000 palestins són a presons israelianes. La pràctica de la tortura en aquestes presons és sistemàtica. La pressió, la humiliació constant a la qual es veu sotmesa la comunitat palestina, són un detonant per a les respostes suïcides.

Mario Vargas Llosa deia a un article publicat al mateix diari l'11 de gener: La verdad de los hechos es que, por más feroz que haya sido el castigo infligido por el Ejército de Israel a Gaza, y precisamente debido al sentimiento de impotencia y odio por lo ocurrido del millón y medio de palestinos que viven hambreados y medio asfixiados en esa ratonera, lo probable es que, una vez que el Tsahal se retire de la Franja y se restablezca "la paz", las acciones terroristas se renueven con nuevos bríos y un deseo de venganza atizado por los sufrimientos de estos días.

Vargas Llosa, que fa objecte essencial de la seva activitat com a articulista polític la batalla contra les democràcies que ell denomina populistes a Llatinoamèrica, és en aquest terreny poc neutral i és contundent en la seva acusació a l'estat israelià. Potser la clau, en molts sentits, per a prendre posició, és conèixer sobre el terreny la realitat de la llarga política d'assetjament i esfondrament a què ha sotmès al poble palestíl'estat d'Israel. I Vargas Llosa ha fet de reporter sobre el terreny.

Potser això pot explicar algunes reaccions dels mitjans d'aquí, a tants quilòmetres d'aquell territori devastat i des dels còmode prisma dels nostres canals d'informació. El País, francament, ha posat sovint l'accent en la intolerable acció de les forces militars d'Israel . Però no és un cas general.

Mirem l'Avui, un diari amb poca rellevància, tal vegada, però significatiu. Fa escassos dies apostava per la candidata del partit liberal, Tzipi Livni (a la foto), a les incertes eleccions parlamentàries d'avui. Considerava, el nostre diari, que la seva actitud moderada com a ministressa d'assumptes exteriors del govern havia estat especialment brillant en la brutal ofensiva israeliana sobre Gaza.
Potser és qüestió de l'intent de mantenir un equilibri en les seves postures entre els dos extrems en lluita. Dos bàndols alhora dividits, sens dubte. Hamàs té la seva lluita cruenta contra el govern de Mahmud Abbas i el seu moviment abans plenament hegemònic d'Al Fatah. En el bàndol israelià, la lluita es manté en el terreny estrictament polític. Tal vegada perquè el que realment domina en la qüestió plaestina, i per tant forma part del consens i és fora del debat polític, és el punt de vista estrictament militar. La prova és que és un tema poc determinant en aquestes eleccions, un cop tots els principals candidats han demostrat, en un conflicte suscitat -¿casualment?- tan a prop dels comicis, la seva aferrissada unió en contra de l'enemic exterior.
A l'Avui sortia, diumenge, 8 de febrer , aquesta informació a la seva secció de cartes dels lectors:

Un lector, Joan B. Forgas, envia un e-mail a aquest defensor en què es queixa de la informació apareguda a la secció de Món dilluns passat, 2 de febrer, amb el títol "Israel trenca la treva i torna a atacar la franja de Gaza". Després d'analitzar la informació apareguda en segona edició a la pàgina 14 de l'esmentada secció, el lector es pregunta: "Qui va trencar la treva: els que van llançar els dos projectils [Hamàs], o els que hi van respondre [Israel]?". Aquest cas posa en relleu, una vegada més, les dificultats que planteja des del punt de vista informatiu el conflicte israeliano-palestí, i els paranys (conscients o inconscients) en què a vegades s'acaba caient. Per tenir un testimoni de primera línia, demanem l'opinió a Jana Beris, experimentada corresponsal de l'AVUI a Jerusalem, que afirma: "El fet que les dues parts se sentin víctimes, considerin que tenen raó i que la gran part del canvi l'ha de fer l'altra banda, fa que les sensibilitats estiguin a flor de pell". Jana Beris explica que els corresponsals que cobreixen aquest conflicte haurien de treballar com si estiguessin al càrrec de dues corresponsalies: una d'israeliana i una altra de palestina. La informadora de l'AVUI, que subratlla que a la regió del Pròxim Orient estan en joc "mentalitats molt diferents, conceptes culturals aliens a la vida mitjana d'Occident", conclou: "Hi ha molts estereotips amb els quals es nodreix el món des de fa molts anys, com mostrar sempre els palestins com a víctimes, però, sobre el terreny, la veritat és molt més complexa que això".

Probablement tingui raó la corresponsal del diari, però hi ha vegades que l'equidistància pot resultar una trampa. Còmoda, ja que evita haver de jugar-se-la i manifestar-se, però certament manipuladora. Per exemple, en un conflicte com aquest, amb tants desproporcionades forces d'un costat i de l'altre. Els exemples al mateix Avui són abundantíssims -només cal usar el propi cercador del diari al seu web-, però citaré com a representatiu l'article del director en funcions Toni Cruanyes el dia 10 d'aquest mes. Comença per dir: Cap conflicte internacional excita tant l’opinió pública europea com el que enfronta Israel. Apoltronats a les nostres butaques, a milers de quilòmetres de distància, hem pres partit per un o altre bàndol des de fa temps, i només interpretem els fets de manera que ens donin la raó. En un atac de l’exèrcit israelià com el d’aquests dies, hi ha qui ha decidit veure-hi la legítima defensa de l’única democràcia del Pròxim Orient contra el continu atac dels terroristes de Hamàs.

Com veiem, reconeix la comoditat de la nostra situació, apoltronats en la distància, i apunta fins i tot: Davant la magnitud de la matança, només pot defensar la intervenció de l’exèrcit israelià qui no tingui cor, o no tingui ulls a la cara.

Ara bé, al final, conclou amb un duríssim atac a Hamàs (a qui ja ha titllat de terrorista, com hem vist): És cert que Hamàs col·loca estratègicament la població civil perquè actuï com a escut, i l’ús que fa de les víctimes en les imatges que ens arriben de Gaza frega la pornografia. Però, malgrat tot, és l’exèrcit israelià qui ataca. ¿Per què? ¿Per defensar-se? ¿Per acabar amb l’arsenal de Hamàs? No. Israel ha actuat així perquè hi ha eleccions convocades al mes de febrer i els partits del govern no podien no respondre militarment a la fi de la treva decidida per Hamàs. És així de simple i de cínic. Igualment, ¿per què Hamàs havia trencat la treva?, ¿per què insisteixen els palestins a llançar coets que només serveixen per radicalitzar l’opinió pública israeliana? Doncs perquè Hamàs segueix la vella màxima “com pitjor, millor”. Així, com més víctimes palestines pels atacs d’Israel, més popular és Hamàs entre la població de Gaza i Cisjordània. Cinisme t'enyit de sang a Gaza.

Hamàs col·oca la població com a escut i els exhibeix fregant la pornografia. En el fons, deshumanitzem sempre els palestins, com pretén la propaganda politica del poderós aparell politicomilitar israelià. Com si, encara que acceptem a reganyadents el seu patiment, en el fons el vegéssim escassament rellevant, per tractar-se d'una població condemnada al paper molest de la víctima pidolaire.