ESPERANT EL MANÀ

Sembla que estem a una setmana decisiva per al finançament de Catalunya. I en portem unes quantes. Amb tots els respectes, això es comença a semblar a l'estira-i-arronsa futboler entre Barça i Madrid: el Barça tibant de la corda, i el Madrid seguint-la amb un posat displicent i perdonavides.
Es diria, també, que per als ciutadans -i ciutadanes- de Catalunya, la felicitat depèn del finançament que ens arribi, igual que per al culé o el madridista tota la felicitat vital de la seva vida total té a veure amb els triomfs del seu equip.
No miro de banalitzar. Només em plantejo si de veres els poders públics, o allò que en diem els polítics, si ho preferiu, poden resultar tan transcendentals per a les nostres vides. De vegades penso que, ben a l'inrevés, moltes de les coses que els polítics diuen són simples maneres d'encobrir una realitat massa complexa perquè estigui a l'abast del seu poder.
I no aniré a les reunions del G20, les del G10, les declaracions de Zapatero, etc... Aniré a un nivell més modest i menor, i extern: el que alguns opinen que han de fer els polítics amb el seu poder.

Vejam el cas d'una columna de Miquel Desclot a l'Avui del dia 15 d'abril passat, "Dit i fet", on censura al secretari general de Comissions Obreres, Ignacio Fernández Toxo, per dir que l'economia espanyola ha de canviar de model productiu i ha de guanyar valor afegit. Desclot li recrimina que el sindicat no havia dit això abans. Bé, mirem-ho. Primer, el senyor Toxo no era secretari general fins fa pocs dies, potser caldria deixar-li un marge de confiança. Segon, no és veritat que el sindicat no hagi dit coses similar de fa temps, molt temps. Però tant se val, no em volia a referir a això. El que a mi em crida l'atenció és que un sindicat digui coses tan genèriques, però no marqui camins. Com si, en efecte, dit i fet fos el mateix. Desclot ho critica amb raó, però les seves consideracions no van molt enllà: Canviar de model productiu exigeix sacrificis i temperament. I dubta que Comissions ho aguanti, això.
Vaja, que diem, diem... i dient dues generalitats ja estem despatxats.

Una cosa similar em passa amb la lectura de l'article de Sam Abrams a la mateixa edició del diari, "Sí però no", on atribueix a la cultura catalana un moviment simultani en dues direccions oposades: una tan enamorada de la modernitat i de l'actualitat que és virtualment incapaç de consolidar res, i una altra immobilista i (...) terriblement refractària davant els possibles canvis.
Abrams posa exemples, com també de les honorables excepcions que saben evitar el doble extrem, però a mi no em queda gaire clar com funciona això en la dinàmica de la nostra cultura, la veritat -deu ser defecte meu-. Tant se val, també. El que vull subratllar és l'enunciat que els partits polítics, quan s'alternen en el poder, molt sovint es dediquen a fer tabula rasa amb les realitzacions dels seus antecessors perquè prioritzen el canvi per destacar-se dels seus adversaris. Aquest és el seu principal exemple de canvi frenètic. El de l'immobilisme, l'eternització a hores d'ara francament patètica del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. Com veiem, doncs, també se li atribueix un paper extravagant a la classe política, factora i malfactora de la vida cultural, en aquest cas.

Possiblement, uns i altres pateixen del mateix mal, allò que hem dit assimilar el dir amb el fer. Un nominalisme patològic.

Jo em quedo amb la senzillesa i claredat de la monja teresiana Maria Victòria Molins, autora dels llibre que va inspirar la pel·lícula "Camino" de Javier Fesser. Entrevistada per Carme Gironès, acaba dient: Els canvis, a l'Església, com a tot arreu, han de venir de baix. es tracta que des de la base anem fent les coses diferents i a la llarga les coses canviaran. Des del poder sempre es té por als canvis.