LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (1)

Alejandra Pizarnik, poeta nascuda a Buenos Aires el 1936, es va suïcidar a la mateixa ciutat el 25 de setembre de 1972. Farà ara, doncs, 39 anys de la seva desaparició. En el moment de la seva mort treballava en una sèrie de textos que anys després serien publicats per la seva marmessora literària Ana Becciú a manera de textos pòstums. Van ser trobats a una carpeta on AP havia desat part de la seva obra amb els rètols d'Inéditos i Acabados, i també en altres papers no ordenats. A l'edició de 2000 de la seva "Poesía Completa" (Lumen, 2000*), Ana Becciú reordena alguns dels escrits sota el títol de "Textos de Sombra", que correspon a un dels títols que, d'acord amb una nota de 1972, AP estava plantejant com a obra separada, junt amb dos més: "Casa de citas" i "Sala 18".

Aquests darrer és una evident referència al centre psiquiàtric Pirovano on estava ingressada a causa d'un greu quadre depressiu. Hi ha algun poema que fa al·lusió també concreta a aquest incident, sens dubte important, dins "Textos de Sombra", però el nucli d'aquest poemari és, com és habitual en la seva obra, la mateixa vida , vista a la llum -o a l'ombra- del seu revers, la mort. Igual que el discurs s'enfronta al silenci, l'esforç de dir amb l'acte intangible de l'omissió del dir, el callar, així la vida és un esforç conscient i, a la fi, inútil, de superar la mort.

A part de la cita de Kafka que encapçala el conjunt (de Un jardín**), el primer vers diu: Pido el silencio. L'ùs de l'oxímoron és una constant en la seva obra, i una de les fórmules de recerca de l'inefable que sempre la presideix . Immediatament apareixerà la imatge del jardí, una imatge recurrent no solament en aquests textos sinó en tota l'obra d'AP. Segurament ens remet a la recerca d'una infància perduda, un temps pretèrit en què encara era possible el recurs al discurs, a la narració de la realitat possible, com ho descrivia a "Cenizas", poema de "Las aventuras perdidas" (1958):

Hemos dicho palabras,
palabras para despertar muertos,
palabras para hacer un fuego, palabras donde poder sentarnos
y sonreír.



Un esforç que, a "Orígen", al mateix poemari, es revela va:

Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,
en la que me exista.
Pero no. Mi infancia
sólo comprendre al viento feroz
que me aventó al frío
cuando campanas muertas
me anunciaron.

Per aquells anys, AP escrivia breus poemes encadenats sota el títol d' "Aproximaciones", on ja trobem la imatge del jardí:

ebria del silencio
de los jardines abandonados
mi memoria se abre y se cierra
como una puerta al viento

S'hi entrecreuen referències a una enigmàtica i quasi mística zona de la visió perpètua que sembla cercar-se més enllà no solament de les paraules (o del silenci, amb el qual novament es confronta com en una fusió de contraris), sinó més enllà de l'experiència:

Yo he dado el reino de mi edad a la noche de los cuerpos para saber si hay una luz detrás de la puerta cerrada

També aviat apareixia la imatge, o contraimatge per dir-ho així, de l'ombra. Per exemple, al tercer poema d'"Árbol de Diana" (1962) advertia a l'amant que semblava esquiu o impossible:

cuídate de mi, amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

L'ombra és la mort, però també és ella mateixa, la viatgera. Vist en l'encarnació en poema, és el viatge i la fita alhora. Una fita inexorable i tràgica, l'anorreament, al cap d'un itinerari igualment desolador i trist: Mi historia es larga y triste como la cabellera de Ofelia, ens anuncia després del citat vers inicial.

Hi ha acte seguit un petit diàleg. Sólo quería ver el jardín, diu una veu, tal vegada la d'AP. Soy mi propio espectro, li respon la veu Sombra, potser la seva segona veu. Sombra sembla ser un personatge, però un personatge absent, ja que se'ns informa repetides vegades sobre la seva mort.

* He usat la 7a edició, publicada a Argentina a 2008
** Es una exhortación a los jóvenes para que /no estén tristes, ya que existen la / naturaleza, la libertad, Goethe, Schiller, / Shakespeare, las flores, los insectos, etc.