Amy Winehouse ens va deixar el passat dia 23 amb 27 anys, l'edat maleïda en què, entre altres, també van desaparèxier Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison.
A hores d'ara no sé encara la causa exacta de la mort, però en termes generals podem descriure la seva fi com la fita final d'una vida autodestructiva que la fa integrar la nòmina de joves creadors que han unit una intensa vida de meteòrica pujada a l'èxit amb la vertiginosa caiguda de la depressió i el flirteig amb el suïcidi. Vist des de fora, en realitat la seva vida és un cicle de pujades i baixades que s'assimila a les pujades i baixades d'un organisme addicte a les drogues, un reflex perllongat però no dilatat dels fatals cicles de la politoxicomania. O, més visualment: la vida d'aquests éssers humans és com una molla que es tiba i s'arronsa, es tiba i s'arronsa, fins que la tensió sobrepassa un límit i es trenca.
A hores d'ara no sé encara la causa exacta de la mort, però en termes generals podem descriure la seva fi com la fita final d'una vida autodestructiva que la fa integrar la nòmina de joves creadors que han unit una intensa vida de meteòrica pujada a l'èxit amb la vertiginosa caiguda de la depressió i el flirteig amb el suïcidi. Vist des de fora, en realitat la seva vida és un cicle de pujades i baixades que s'assimila a les pujades i baixades d'un organisme addicte a les drogues, un reflex perllongat però no dilatat dels fatals cicles de la politoxicomania. O, més visualment: la vida d'aquests éssers humans és com una molla que es tiba i s'arronsa, es tiba i s'arronsa, fins que la tensió sobrepassa un límit i es trenca.
Com l'èxit, com l'escalada als escenaris que precedeix la davallada als camerinos sòrdids, el circuit de la lluminosa façana dels teatres vers els foscos carrerons del darrere, el daurat i oripell de les sales de festes contra el tedi i la necessitat d'arrossegar la buidors dels dies successius. Aquesta balança rabent que empeny a la vora mateixa de l'abisme com una atracció fatal que promet el descans de tant de desori.
La mateixa capacitat contructiva que permet crear melodies i ritmes tan polits i brillants com "Back to Black" condueix cap a la tenebra negra on es dissipa l'extenuació.
La vida... un joc que només podem perdre. Tard o d'hora. Com ella va dir a propòsit de l'amor -què és l'amor sinó un sinònim de la vida?-:
Though I'm rather blind
Love is a fate resigned
Memories mar my mind
Love is a fate resigned
Over futile odds
And laughed at by the gods
And now the final frame
Love is a losing game
(Tot i que estic prou cega / L'amor és un destí fatal / El records em fan malbé/ L'amor és un destí fatal/ Totes aquelles fútils ocasions / Burlades pels déus / I ara el quadre final / L'amor és un joc que només pots perdre)
Tard o d'hora. Però, Amy... per què tan d'hora?
És ben curiós això del club dels 27. Aquesta noia es va morir just el dia del meu aniversari, no n'era un gran fan, però una llàstima, em va saber greu.
ResponEliminaAixò de les tendències suposadament autodestructives en artistes també és un tema que m'interessa molt. Un tema complicat. La vida, de fet, és un procés naturalment autodestructiu, no ens oblidem d'això. Drogar-se no necessàriament és autodestructiu, però pot arribar a ser-ho, és clar. La humanitat es droga des de temps immemorials, però mantenir-ho sota un cert control és difícil en segons quines personalitats.
Caldria considerar amb detall si la droga és causa o efecte, o un simple potenciador d'una tendència a l'autodestrucció. Jo crec que, com en tantes coses, la relació entre causa i efecte és complexa, bioquímica, i es retroalimenten l'un amb l'latra.
ResponEliminaAlgunes personalitats tenen una acusada tendència a situar-se en els extrems de la vitalitat (que vol dir entre la vida o la mort). Marilyn Monroe era un exemple,que a més va reflexionar molt sobre aquestes facetes de la seva personalitat, com ho proven els seus escrits. Avui, els psiquiatres li han trobat un nom (com no!): transtorn bipolar.
L'amor sí, és sinònim de vida, cada cami, cada viatge iniciàtic acaba en amor o en mort, i només en eixes dues solucions, potser se m'acudeix que per la seua fe o millor pel seu pare jueu va prendre l'arquetip de dona triada per la divinitat i va donar la vida per l'innomenable dels jueus, o potser com alguns, molts, cristians que prenen la figura de Crist en llurs vides per fer una vida curta i intensa, prenen el seu arquetip.
ResponEliminaLa veritat és que fora com fora i foren quines foren els motius primers les drogues són un camí que no te tornada, un camí cap a una meta molt certa, la mort, els altres camins potser ens hi duguen també, però normalment ens deixen caure en el de l'amor.
Boniques lletres les de les seues cançons, i les d'una dona que malgrat els seus pocs i set anys va viure intensament. A la pel·lícula de Blade Runner el mestre enginyer li diu a Batty, el replicant cap del grup de replicants, el de cabells rossos, tot el que brilla molt acaba apagant-se abans, té una vida curta, o quelcom semblant que no he sabut trobar a google amb la seua plena exactitud, però que ens val perfectament en la seua falta.
Bé Eduard, una forta abraçada i desitjos d'unes bones vacances i desitjant una altra vegada els teus escrits, poemes, contes i assajos.
Bon estiu des de València.
Vicent.
Ah! i pel comentari d'Òscar de l'autodestrucció dir-vos, dir-te que Lacan deia que cada acte era un suïcidi simbòlic, doncs en cada acte ens identifiquem contra Déu, el Pare, el nostre pare o l'altre, que en el fons som nosaltres mateixos.
ResponEliminaDe fet, no sabem massa de la infantesa i adolescència de la Amy. Crec que són etapes vitals que construeixen un ésser.
ResponEliminaJo sento la seva veu com un crit salvatge, com una mirada profunda a tot allò que ens envolta. I tot sembla indicar que no li agradava el que veia. Potser sí, que és una malaltia, però potser és un estat de lucidesa estrany. Penso que és una pena immensa que hagi mort, però no sabem què la va empènyer a dur la vida que portava.
La seva veu era un do de la natura, per sort ens quedes les seves gravacions i les seves sentides interpretacions.
Us deixo un enllaç interessant sobre això, ho va escriure l'Enric Vila al diari Avui, arrel de la seva mort.
Ara falta saber què es prenia en Lacan.
ResponEliminaVicent, Helena, Òscar,
ResponEliminaHi ha una cançó dels Boomtown rats (potser l'ùnica bona que va fer el bo de Bob Geldoff) que diu: quina raó necessites per morir?
Realment, no manquen els motius, i de fet viure és una constant aproximació a la mort. Ara, d'aquí a dir que tot acte és un suïcidi simbòlic... No sé, Vicent, ens hauries d'aclarir una mica què volia dir Lacan amb això.
helena, entre malaltia i lucidesa estranya hi ha una fina línia que només es veuen capaços de delimitar els psiquiatres. Gent molt agosarada i perillosa, penso. El que és cert és que l'Amy va dir a qui li prescrivia la necessitat d'una rehabilitació que no, no i no. Més intensa o no, la seva vida es va consumir ben de pressa. Les drogues potencien una sensació d'intensitat i de lucidesa. Però molts dels que no s'hi han quedat al camí han acabat reconeixent que és una llum falsa.