L'ÚLTIM VÍDEO DELS MANEL

Si la memòria no em falla, Anthony Burgess, el cèlebre autor -entre moltes altres obres, algunes d'elles composicions musicals- de La taronja mecànica, va extraure el títol d'un dels seus llibres, La fi de les notícies del món, d'una frase aparentment rutinària i anodina que -canviada de context- suggeria un sentit totalment diferent. Així, una fórmula habitual per tancar una secció d'un programa informatiu passava a insinuar un sentit apocalíptic global.

De la mateixa manera, parlem de L'últim vídeo del Manel, frase que, en un context forçat i probablement induït per l'estranya història que es narra a les imatges del vídeo, podria llegir-se com la fi de la història -si més en producció d'obres d'aquest format - del grup.



No creiem que sigui així de cap manera, al marge d'especulacions gratuïtes o de la polèmica que sembla haver generat entre la seva legió de fans, on majoritàriament no sembla haver agradat. Potser, al marge del valor de l'obra en si, el principal retret rebut és que no desenvolupa, ni d'esquitllentes, el tema de la cançó. Una cançó de lletra sàvia, com totes les del disc, que ve a reproduir la carta a l'excompany de la parella, amb abundant mala llet i una mena de revenja retrospectiva que, al cap i a la fi, deu passar en algun moment pel cap de tothom que viu o ha viscut una situació similar.

Especulacions, doncs, sobre el significat del vídeo? Podem apuntar la possibilitat que els Manel vulguin matar la necessitat de fer vídeos per promocionar la seva música, la qual defensen realment -i com!- en les actuacins en directe. O un significat encara més sucós: els Manel estan escenificant i anunciant-nos les seves pròpies fractures i dissensions internes, que esclaten en ocasió de la molt intensa i sens dubte fatigadora gira que estan efectuant.

Apressem-nos a dir -repetir- que són especulacions gratuïtes. El més probable és que, simplement, l'obra sigui un divertimento. O una al·lusió genèrica a les lluites intestines que han acabat amb tants grups del pop-rock. Des dels més emblemàtics del naixement d'aquesta mena de formacions, els Beatles, a tants grups actuals, passant pels Pink Floyd, Genesis, Supetrtamp, etc, les emergències i topades entre liderats són habitualment la clau de la desintegració de les bandes. En molts casos, es tracta d'un cicle natural que fa que les personalitat creatives més fortes del grup, a mesura que aquest emprèn volada i el propi líder es veu més capacitat per desenvolupar les seves idees i, consegüentment, veu les dels altres membres més com un obstacle per realitzar-les que com una eina per millorar-les, el grup perd la cohesió i la motivació que l'unia. De vegades, el líder abandona la resta i vol que la seva obra sigui estrictament representada pel seu nom i la banda es desintegra -el cas de John Lennon o Peter Gabriel dels Genesis-, de vegades el líder abandona però la banda continua amb el nom -el cas dels Pink Floyd amb Waters, o els Supetramp amb Hodgson-, o és la mateixa banda que acaba expulsant el líder per raons diverses -els mateixos Pink Floyd amb Barrett, o els Fleetwood Mac amb diversos músics que s'han anat substituint-. De vegades, el grup acaba sent poc més que la marca d'un íder únic que en realitat va canviant la resta de la banda al seu gust -els Jethro Tull d'Ian Anderson, els Motorhead de Lemmy Kilmister, etc-, o, pel contrari, la banda és una successió de músics que entren i surten en funció de vaivens atzarosos, com el cas dels Deep Purple, seguir la història dels quals suposaria la necessitat de confegir un veritable índex cronològic.

Crisis de creixement, en definitiva. O qüestions de drets de propietat intel·lectual i la seva palpable traducció en efectiu, en molts casos. Com diu la cançó de Cyndi Lauper, l'extraordinària cantant que aquests dies es passeja pel nostre país, Money changes everything. Els diners ho canvien tot.