Quin és el pes de la memòria? Quin és el pes de l'oblit? De tant repetir amb George Santayana que els pobles que obliden la seva Història estan condemnats a repetir-la, hem oblidat que alguns fabriquen amb mentides una Història a la seva mida.
La tan lloada Transició (que ens van fer creure que va ser un model mundial de trànsit pacífic a la democràcia) va segellar amb un nou silenci el conflicte que va ser la llavor del llarg silenci del franquisme. Ara que alguns volen rescatar la Història de l'oblit, altres s'apressen a adulterar-la, a pervertir-la, a canviar-la.
La memòria dels individus és feble i volàtil, sí, però la Història ha de reposar en fragments de veritat que el consens de les memòries i la tangibilitat d'alguns fets han de certificar. Però s'ha dit que la Història l'escriuen el vencedors. En veritat, són els poderosos qui l'escriuen i l'acaben afaiçonant d'acord amb els seus interessos.
Han de concórrer les veus, els testimonis, els relats i... ¿per què no?, els cants i els poemes dels qui han presenciat, per aturar l'escomesa dels fabricants de la mentida i els seus vils servidors.
Les veritats no solen ser còmodes. No és en un dels bàndols, quan hi ha guerra. Si un llegeix, per exemple, un poema tan immens com In memòriam de Gabriel Ferrater, estarà vacunat contra el partidisme i l'agombolament de les mitificacions i mistificacions dels interessats en veure la Guerra Civil com una història de bons i dolents -no importa de quin angle-.
Setanta-cinc anys després que uns quants militars s'alcessin en armes contra la jove República Espanyola, aquí estem, entre les fàbriques dels somnis i els malsons. No m'importa repetir-me, com diu la cançó dels REM que encapçala el seu darrer disc:
I don’t mind repeating, I am not complete (No m'importa repetir-me, sé que no sóc complet)
Überlin, la cançó, una curiosa menció a la capital alemanya amb una alteració que remet al subterrani, un passeig cap a estrelles, cap a la fi del dia i fins a la vora de la nit. Volàtil, amb aquelles etèries melodies i arranjaments d'harmonies càlides tan pròpies dels de Georgia.
I també una certitud:
I know, I know, I know what I am chasing
I know, I know, I know that this is changing me
(Sé què és el que busco
Sé que és el que em fa canviar)
Il·lustració: fotografia de Josep Brangulí
Sí, a mi també m'agraden molt Gabriel Ferrater i R.E.M. I no, a mi tampoc no m'agrada com va anar la tan lloada transició espanyola.
ResponEliminaTots estem de vegades en el discurs femení, o de l'acceptació, o de la castració de sentir que la falta, allò que fa imperfecte un sistema o un individu ho païm, però de vegades també estem en el contrari en el impossible d'abastar fal·lus en el discurs histèric però aquesta vegada masculí de la crítica, però el que és important per damunt de tot és que cada individu o cada grup o col·lectiu s'ha de fer responsable dels seus actes, i així la república que no va ser el cel, però que era legal va ser morta per un grup d'insurgents, les coses com són. I no ens repetim si ho recordem tot i que hi haja qui no vol fer-se responsable del que fa, del que és.
ResponEliminaUna forta abraçada
Vicent.