Albert Sánchez Piñol, escriptor dotat d'una prosa realment afuada, deia a la seva habitual columna de l'ARA del dia 11 proppassat (Racistes, intolerats i xenòfobs), després d'una interessantíssima disquisició sobre el significat (o sigui, el no significat) del racisme, que en certa manera (...) tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els 'ciudadanos del mundo', que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els 'ciudadanos del mundo' no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un 'ciudadano del mundo' no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els 'ciudadanos del mundo' odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els 'indignats', és lògic que cridin 'para entendernos nos basta con el castellano'. Què és un 'ciudadanos del mundo'? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.
Sí, evidentment, a casa nostra també tenim els nostres ciudadanos del mundo. I alguns fins i tot parlen en català. Però mirem on som:
El nou govern valencià de Francisco Paco Camps, encoratjat pel gran triomf electoral del seu planter de candidats a seure a les banquetes d'acusats dels palaus de justícia, programa una ruptura total amb l'actual sistema educatiu de doble línia de llengua a les escoles públiques, per regular un sistema on una teòrica distribució equilibrada de tres llengües vehiculars (amb l'anglès al mateix nivell que el castellà i el valencià), un repartiment que a ningú se li escapa que és una sentència de mort a la més feble de les tres, precisament l'autòctona.
El nou president del PP de les Illes Balears, el madrileny José Ramón Bauzá, té com a primer gest de govern suprimir una direcció general, per a exemplificar l'austeritat que demanen els temps que corren. Casualment, la sacrificada és la de normalització lingüística.
El nou govern de PP-PAR d'Aragó derogarà la llei de llengües aprovada per l'anterior govern PSOE-PAR que, modestament, havia obert un marc legal de protecció a les llengües catalana i aragonesa.
A Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aquesta senyora a la qual, segons la Junta Electoral, es pot votar fins quan no es presenta, sempre que es posi 'te quiero, Alicia, guapa' a la papereta, ensenya una instància on demana públicament a la Generalitat que escolaritzi el seu fill en castellà. Al seu costat, a la foto, el furibund anticatalanista Francisco Caja, que sembla que encara presideix el grupuscle anomenat Convivencia Cívica Catalana -denominació triple que conté tantes inexactituds com noms, com diu Sebastià Alzamora-. Sánchez-Camacho presideix el PP català i és, si no el pal de paller, el puntal de la part del darrere de la pallissa del govern molt catalanista d'Artur Mas.
Però no patim: aquests ciudadanos del mundo ens esperen amb els braços oberts per incloure'ns. Per incloure'ns en la seva abraçada de l'ós, naturalment.
No, açò no és la inclusió, no, no inclou qui nega que una llengua que pot ser considerada com un simbòlic d'una persona o un poble, en el meu cas el català-valencià siga allunyada de la cultura i de l'educació, cal llevar-nos el llast de millor, pitjor, més, menys i sobretot de una pretesa entesa perquè parlem una mateixa llengua, de fet qui parla més llengües s'hi entén millor encara que siga amb una persona amb la qual llengua no coneix.
ResponEliminaNo no és aquest la meua manera d'incloure, el cert és que jo tinc la inclusió en una societat de la dreta, l'esquerra com a motor de les idees i l'estabilitat social des d'una òptica analítica, no es pot excloure ningú, però com en tot sempre pot haver-hi, ha d'haver contradiccions, ens són necessàries per a la dialèctica de la Història, per a veure una escletxa i seguir avançant entre allò femení i allò masculí com en una curva de Gaus.
A mí mentre em queden forces no em faran parlar en castellà si no vull, malgrat que no m'entenguen, deia Lacan que tot i que no s'entenga un text o un discurs som uns altres després d'haver-los escoltat.
Espere que la normalitat del català-valencià al meu país arribe algun dia, i si no doncs tot estarà mort, doncs jo vaig paral·lel a aquesta llengua, aquesta és la meua elecció.
Una forta abraçada de Vicent des de València.