Normalment el futbol em distreu i em fa gaudir -i molt en aquests darrers anys- a partir que sona la bandera d'inici de la temporada, i fins que s'acaba. A partir d'aquí, en aquestes setmanes en què la competició es va esgotant i salta a primer pla el que durant la temporada és només el rumor de fons, la inevitable xerrameca sobre possibles transaccions de jugadors que omplen les edicions de dia feiner sense partit dels diaris esportius, a partir del moment en què es freguen les mans directius, agents i altres intermediaris, decau la meva passió pel joc de la pilota. I fins i tot, si no sóc prou curós per blindar-me davant les notícies que van filtrant els mitjans, m'emprenyo.
És aleshores, quan m'emprenyo, quan hi veig clar: el futbol és l'apoteosi del mercat cultural. Un món superprofessionalitzat on, al capdavall, el que compta són els quartos. I no els quartos que mouen només els aficionats al futbol, sinó -com no?- els que el poder sàviament administra perquè l'espectacle es mantingui (és un mercat que no té res de lliure, com ho és tot mercat en el món neoliberal -llegim falsament liberal- d'avui en dia, és un mercat subvencionat i sostingut per la fusió d'interessos polítics de tota mena). Un món en què els seus principals protagonistes, jugadors i tècnics, són pures mercaderies.
El Barça, que en efecte tant em fa gaudir, és pretesament una societat no sotmesa a la llei de societats anònimes esportives -com el Madrid i pocs més entre els de la Lliga professional-, un club que pertany als seus socis i amb un ampli ventall de seccions dedicades a fomentar la tan noble pràctica de molt diverses modalitats esportives. Però la Junta actual, presidida per aquest Sr. Rosell que no té res a veure -crec- amb el Joan Rosell que acaba de plantar als sindicats en la mesa on es negociava precisament sobre els procediments de negociació col·lectiva, aquest senyor que respon al nom de Sandro, acaba de reduir dràsticament el pressupost de les seccions, que avui representa el 10 % del total i es pretén reduir a un 5 % en 5 anys. Cosa que suposa la supressió de la secció de beisbol, entre d'altres coses. No és que senti jo passió per aquest joc que a penes entenc, però, com d'altres seccions amateurs i semiprofessionals del club que patiran de valent la retallada, portaven amb orgull els colors del club arreu del món i demostrava que es pot encara practicar l'esport per la il·lusió de practicar-lo, sense aspirar a fer-ne una forma de guanyar-s'hi la vida -o de fer-se ric en el cas del futbol-.
I en què revertirà aquesta retallada? En disminuir la gravosa càrrega, difícilment sostenible, del deute del club? Per descomptat que no: en subministrar fons per al ball de compra i venda de jugadors per al primer equip professional de futbol.El pitjor és que, després de passar-se tot l'any omplint-se la boca amb els valors del planter, amb l'aposta constant pels nois de casa, amb els valors humans que es difonen i infonen a La Masia, a l'estiu molts d'aquests nanos es tornen valor de canvi.
Quins valors educatius patrocinem, doncs? Els de la UNICEF, o els del que han desplaçat aquest patrocini que tantes simpaties ens havien fet guanyar, els de la Qatar Foundation, aquesta amable patrocinadora dels valors del fonamentalisme islàmic? Segurament només els que escampen els diners, encara que es faci sense ànim de lucre.
Yussuf al Qaradawi, el mentor espiritual de la Qatar Foundation, amb el rei saudita. Al Qaradawi, imam d'origen egipci, és un dels líders musulmans més reconegut per les seves opinions radicals sobre l'apicació de la llei islàmica i pels seus atacs a l'estat israelià. 
Doncs temes com aquests que cites en el teu article, entre molts d'altres, són aquells que citava jo al meu blog recentment que m'omplen el cap de contradicions i m'impedeixen de vegades gaudir plenament de l'espectacle, ni que aquest sigui tan bo com el del Barça actual. Penso que el món del futbol està ple de més misèries que de grandeses, sincerament, però pels que ens agrada és difícil deixar "l'hàbit"(jo ho començo a veure com un mal hàbit). D'altra banda el sobredimensionament escandalós per part dels mitjans fa molt difícil en aquest país, viure sense futbol. Realment planyo als que no els agrada ni interessa gens...
ResponEliminaTeniu a la primera divisió un club modèlic fins ara, junt amb el Madrid i el Bilbao, un club que no s'ha convertit en empresa i per tant en mans d'una o vàries persones, tot i que en la teoria de tot un poble, enfí, ací al València va passar el mateix, abans de fer-se societat anònima esportiva hi va haver presidents que van malmetre el bàsket, el futbet, el handbol, etc i moltes de les seccions del club, encara hi van haver qui els va recolzar, dic entre els aficcionats, imversemblant, però cert, el resultat un club endeutat i que no va guanyar res amb l'afer sinó que va ficar més diners, totes les seccions en una sola desembutxacada per a comprar un sol jugador, i així fins als 300 milions de deute de l'actual València, i encara era pitjor l'any passat i l'altre amb 600 milions de deute.
ResponEliminaEn fi que endavant i posa els punts sobre les "i" i denúncia el que és evident, si més no per a callar-los la boca.
Molt bo l'article, i tu i jo seguim fruint del futbol, del bon futbol, això sí, jo ja no vaig al camp, no vull alimentar un grup d'inverors.
Vinga una amistosa felicitació pel teu escrit Eduard, i fins un altre article.
Òscar, a mi em passa el contrari que a tu: el sobredimensionament informatiu sobre el futbol em fa més aviat avorrir-lo. Només m'agraden els comentaris tècnics dels diaris de l'endemà del partit (els de l'Ara són molt bons, per cert fets per una noia). Però és el que tu dius: és impossible guarir-se de la passió: forma part de la nostra identitat, i no ho dic en broma, ja que l'hem mamat de petits i estem impregnats com un aneguet petit s'impregna del que viu quan trenca la closca de l'ou.
ResponEliminaVicent, el futbol i aquest món tan embogit que l'envolta és una metàfora, o tal vegada una metonímia del món en general, aquest capitalisme sostingut amb agulles polítiques roents, no et sembla? I tanmateix, nom bé dius, no ens queda altra: fruir del joc.
Eps, que potser no m'he explicat bé però evidentment que el sobredimensionament a mi també em tira enrera! El diari "Ara" jo diria que és més blaugrana que el Guardiola, un altre clar exemple de fer-ne un gra massa...
ResponElimina