DIGNITAT I IMAGINACIÓ

Probablement el 19-M passarà a la petita història del moviment dels indignats o del 15-M, com una jornada cimera, puntera, evocadora de la capacitat de mobilització, energia renovadora, imaginació creadora i voluntat comunicativa de la societat que li va donar fermament suport, des de diferents àmbits.

Les manifestacions van ser tan exemplars i massives que fins i tot el conseller Puig reconeix avui la seva repercussió i transcendència. Serà cert? Escoltarà la classe política la veu, la polimorfa i múltiple veu d'ahir, la veu d'uns indignats plens de dignitat, convicció i arguments per demanar amplis canvis en el sistema polític i en la distribució de la riquesa social? I, cas que sàpiguen escoltar, tindran capacitat per actuar en conseqüència?

Canviaran de parer mitjans de comunicació i intel·lectuals o opinadors que fustiguen el moviment a consciència, com mostràvem ahir en aquest bloc? Continuaran pensant que es tracta d'un grup de gent emparada en un discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes, com opinava encara a l'edició d'ahir de l'ARA Salvador Cardús? Cardús pensa que al populisme el carrega el diable, és fàcil de manipuar, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. A part del to deliberadament ofensiu, hem de convenir amb Cardús que l'assemblearisme té inconvenients, i un d'ells és la possibilitat que en determinades situacions les reaccions explosives preconitzades per una minoria s'apoderin amb facilitat de la majoria. Tenint això en compte, el comportament del moviment està resultant modèlic, revitalitzador i engrescador. I pacífic, amb les poques excepcions que tots coneixem i lamentem.

Per respodre al Sr. Cardús i elS que pensen com ell, em remeto a la seva columna curiosament veïna de la mateixa edició del diari ARA, de Josep Ramoneda: Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació.(..) Per què inquieta tant el moviment dels 'indignats'? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?(...) ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?

Crec que aquí rau la clau per donar resposta al crit de més democràcia: que la classe política perdi la por a admetre la seva impotència, i busqui, de la mà de la societat que ara li dóna l'esquena, veritables sortides, radicals i viables, a un model econòmic profundament injust. Si, pel contrari, s'encastella en el marge de democràcia parlamentària, formal i representativa que encara li dóna suport -amb el seu espectacle mediocre d'aparent debat i dissensions- s'abocarà a un carreró sense sortida.