El lerrouxisme, aquesta manera de fer política sibil·lina, solapada i traïdora que usa les armes de la demagògia i l'antinacionalisme per, efectivament, buscar minar els moviments de contestació social reals i els d'autodeterminació i reafirmació catalana, no és un procés històric oblidat, fill del polític republicà-radical Alejandro Lerroux que va arribar a presidir el govern de la II República entre 1933 i 1935, quan va revelar el seu veritable ésser polític dirigint la repressió de les rebel·lions populars de 1934, per acabar adherint-se al moviment franquista.
No, ni la demagògia anticatalanista acaba amb Lerroux ni tampoc en comença. Basti comprovar què escrivien ja al segle XVI els cronistes imperials pagats per la Cort de Carles V, començant una distorsió de la Història de la Corona d'Aragó que encara perviu (vegeu Josep Solervicens, Els Països catalans i Espanya : ser o no ser : coflictes político-lingüístics al segle XVI ,València : Eliseu Climent, 1988).
Repassar la Història és una manera d'entendre el present, vital jo diria. Però per comprovar com opera el poder per esclafar els moviments populars i els moviments del catalanisme polític, no cal tirar enrere.
El lerrouxisme està sent copiat com un manual de consulta per actualíssims moviments o grups infiltrats en el gran moviment del 15-M, sobretot de Plaça Catalunya, i està actuant sibil·linament, solapadament, traïdorament, per apagar qualsevol consens sobre el legítim dret d'autodeterminació de Catalunya, i alhora per fer derivar les protestes cap a radicalismes buits i cap al desencadenament de brots violents com el de la Ciutadella de l'altre dia, per tal de desacreditar el moviment.
Tenen noms i tenen cares. I per molt que els establishments polítics, comandats per l'actual govern de la Generalitat que ha pactat amb la dreta espanyolista rància i anticatalana, i dels mitjans de premsa, amb La Vanguardia i el seu grup i les emissores públiques al davant, vulguin coaccionar o ridiculitzar als qui parlen (Oliveres, Carod-Rovira, López-Tena), aquestes cares tenen un color i una llengua que no enganyen.
Vegeu informació d' El Público d'avui.
És el que et deia temps enrere, els poders fàctics s'encarreguen sempre de portar el moviment fins ells volen endur-lo, i ací és on s'ha d'estar llest.
ResponEliminaPosar per exemple com a base del moviment que qualsevol indici de violència serà castigada pels mateixos reunits i convocants, o si més no, que els elements violents seran rebutjats, ja que ja no són simples sospites.
No sé, fer una policia interna dels manifestants, a tot grup, tot i que siga un blog, li cal un administrador, seria una bona idea.
Vinga, salutacions i veig que s'està aprenent dia a dia i els manifestants han tingut una actuació exemplar.
Si us plau, si això és veritat demostreu-ho amb fets més enllà d’uns vídeos de secretes descoberts (com si ara descobrissim que totes les policies del món fan servir secretes). Efectivament, dins dels acampats, hi ha gent que fa demagògia anticatalanista, radicalismes buits de contingut i postures ben poc intel·ligents. No estic dient que siguin majoria, però no hem puc creure que tots siguin infiltrats. Aixi volem acostar al canvi a una part important de la societat? He defensat aquesta moguda fins on he pogut, però, obrim als ulls: si segueixen així, això és un poti-poti que no va enlloc. Cal més autocrítica i més lògica i més sentit comú a Pl Catalunya. Creu-me que em dol en l'ànima acabar dient aquestes coses i sempre acabarà sortint el típic idiota que dirà que li faig el joc a CiU, però ho havia de dir. Em sap greu, però no acostumo a creure en teories globals conspiranoiques.
ResponEliminaVicent i Òscar, és molt difícil, i fins i tot indesitjable, posar un control d'accés a un moviment com aquest que, pel seu caràcter, aspira a ser transversal i heterogeni, que canalitza més inquietuds i malestars que no pas propostes articulades. De tota manera, els dos documents que han estat penjats com a principis d'acció, són prou precisos i amplis alhora per impulsar un moviment d'aquest tipus.
ResponEliminaÒscar, policies secrets i antidisturbis sense identificació? és aquest el model de policia pel qual, sense anar més lluny, va treballar en Saura? No hi ha proves que ell moguessin els aldarulls, de fet no estava clar que fossin policies malgrat que l'actitud els delata -però Puig ja ho ha confirmat-. I no deixa de ser una casualitat curiosa que els incidents comencin just on eren ells ficats. però pot ser casual, és clar...
No parlo de teories conspiratives: parlo de gent que s'infiltra a les assemblees i als llocs de la xarxa del moviment, que desbarra, que obstaculitza el debat i que diu que el tema nacional no toca, per exemple. I que és capaç d'usar la demagògia per conduir el moviment cap a accions poc meditades: jo sóc dels que penso que la convocatòria davant el Parlament és lloable, però com a manifestació, no intentant bloquejar l'accés a ningú : no és la casa de tots nosaltres, al cap i a la fi? Doncs entrem-hi, anem a les sesssions, omplim les tribunes i fem propostes com la iniciativa de fer al·legacions a la llei Òmnibusque es troba al bloc de l'acampada.
Jo també opino que no s'havia de bloquejar l'entrada al Parlament. Sí, al contingut de mínims, el dret d'autodeterminació de Catalunya s'ha aprovat majoritàriament de manera reiterada i s'ha bloquejat la inclusió de manera reiterada, també. És un conjunt de coses que al final dius també, aquesta és la seva democràcia? Això no vol dir que no estigui d'acord amb moltes coses de mínims, però la majoria pequen de massa generals. El millor que n'haurà sortit al capdavall potser són coses puntuals com més gent mobilitzada per evitar desnonaments, això em sembla fantàstic. En fi...
ResponEliminaÒscar, et recomano que llegeixis el document "Principis per a un començament inacabat; compromisos per eradicar el nostre malestar" (tinc l'enllaç a la part superior dreta del bloc). Crec que, tot i ser més vague, és més profund i transcendental el que diu que qualsevol enumeració de punts d'acció concret (que també e´s necessària, no ho nego).
ResponEliminaEduard, d’aquest moviment en sortiran coses positives (espero!) i coses negatives (llàstima!), però no estem canviant el món, ni la societat, ni res d’important a nivell general, el món no es pot canviar sense canviar les estructures que el conformen i si es vol fer de manera democràtica, s’ha d’aconseguir la majoria de la gent al darrera, aquesta que vota majoritàriament el PP o el PSOE, perquè ja veig que entre les opressions tampoc no mencionen la nacional catalana. Si la crisi arriba a apretar encara més fort el que si que pot passar és que peti tot, i llavors a veure on van a parar totes aquestes bones intencions. He estat bastant dies per Plaça Catalunya i ja no m’empasso aquests discursos, m’estic vacunant urgentment del bonisme al que jo també tendeixo de manera natural. Repeteixo, el millor les mobilitzacions puntuals per causes ben concretes que en sortiran. Si hem de creure que ens ha de salvar de la crisi l’evolució positiva de l’esperit humà de la nostra generació, millor resar-li a algun Déu perquè me n’he adonat que tot això són idees para-religioses.
ResponEliminaÒscar, la meva única religió és la fe en l'ésser humà. I el que la sosté: l'anàlisi de la Història, com hem anat evolucionant i on som ara en comparació a un temps passat -qualsevol temps passat-.
ResponEliminaL'ésser humà té coses positives i coses negatives i de vegades costa distingir-les.
ResponElimina