EL TRAPEZI A LA CORDA FLUIXA

Marcel et ses drôles de femmes

Per motius familiars he faltat a bona part a la celebració del Festival del Circ de carrer Trapezi a Reus, un esdeveniment que per a mi i per a molts reusencs i no reusencs ja ha esdevingut una tradició, una mena de ritu per retre culte a l'arribada del bon temps a la capital del Baix Camp -si bé amb la pluja d'indesitjada convidada habitual, certament.

He de lamentar personalment la meva falta -involuntària-, però a nivell general també hem de lamentar la davallada d'un festival que ha estat un referent de qualitat i bon ambient a nivell internacional. Si bé l'efecte de les retallades ja es va deixar sentir en l'edició de l'any passat, el nivell de qualitat a penes es va ressentir. Però enguany, als problemes pressupostaris s'ha afegit un factor que està amenaçant la gestió pública de la cultura a la ciutat, una gestió que ja comença a fer ferum de desmantellament i desastre organitzatiu. La crisi del Consorci del Teatre Fortuny, d'on s'ha exclòs la participació de la Generalitat i s'ha liquidat en bona part el personal propi ,  amenaça amb ser un símptoma més que una crisi puntual. El Trapezi, reduït i improvisat, així ho sembla certificar.

Vaig arribar a temps per assistir a la cloenda del festival. Una cloenda modesta inserta en la programació ordinària com un petit apèndix, dada rellevant com ho va ser el nivell de l'espectacle inaugural, que per primer cop en molt de temps va ser un espectacle corrent,  dels que abans gairebé es perdien enmig d'una farcida cartellera. L'actuació d'un digne conjunt de trapezistes, Marcel et ses drôles de femmes, servia al cartell d'enguany per clausurar l'edició discretament. Però, sens dubte esperonats per la presència de l'alcalde i el regidor de Cultura, el grup de Marcel i el petit parlament del duet Els Herrerita, que es passegen els dies de festival animant els carrers a lloms de l'Elefant, van posar un punt reivindicatiu i l'expressió del desig que el festival recuperi el seu nivell d'organització i d'entusiasme que l'han fet l'aparador vital i revitalitzador -també de la ciutat sencera, que no ho oblidi aquest equip de govern!- que ha estat justament celebrat i elogiat.

Els Herrerita, aquest cop reivindicatius

Un aparador que ha permès veure tants espectacles inoblidables en les 17 edicions de festival que ja portem, i que en aquesta mateixa edició me n'ha permès veure alguns que, malgrat tot, es quedaran al meu record. Com el fascinant muntatge de la companyia My laika Kunst-Cirque, "Popcorn machine", al Teatre Bartrina. Una mostra del que la base del circ tradicional pot oferir combinada amb elements visuals i plàstics renovadors i imaginatius. No necessàriament cars. En tot cas, de ben segur, altament rendibles. A menys que un sigui tan miop que només hi vegi una despesa i no un augment de la riquesa cultural.