LA NIT QUE VAM MUSSARAR

El 4 d'agost passat es va celebrar la quarta edició d'un festival molt singular: el Mussart, un esdeveniment poètico-musical que el petit ajuntament de Vilaplana, al Baix Camp, organitza als paratges evocadors i encisadors de La Mussara, el poble abandonat i en runes que es dreça encara al cim de la serra del mateix nom, una de les portes de les muntanyes de Prades. El festival, en paraules del seu coordinador Francesc Cerro, pretenia repassar la poesia des de fa dos segles fins ara, amb una mescla d'autors internacionals i nacionals, centrats en quatre temes relacionats amb la Mussara. Obria el gran traductor Joaquim Mallafré amb una conferència, seguien els recitats de poemes a càrrec dels actors Jaume Comas, Martí Peraferrer, Txe Arana i Jaume Montané, i tancaven l'actuació musical dels Taima Tesao, de Laura Guiteras i Toni Xuclà. 

Tot un èxit de participació  i caliu. Com diu el mateix Francesc Cerro, un exemple del que pot fer la imaginació en temps de retallades.

Pugem ja tard. El capvespre d'abalança a la muntanya, mentre ens enfilem pels seus vertiginosos revolts per sobre de la vall d'Alforja. De sobte, un grupet de gossos vigilant a un costat de la carretera. No cal alarmar-se: aviat veig el pastor, intuïcions del ramat. Fa dies que sento de manera inusitada tràfec de ramats per la nostra vall. En acabat sabrem que van al concurs de gossos d'atura de fan demà a Prades.

Arribant al refugi, una filera de cotxes arrecerats al límit del bosc ens guia sense possibilitat de pèrdua cap al poble abandonat. Escampats per diversos indrets de les nostàlgiques runes, els rapsodes deixen anar els versos. La peribilitat dels pobles, la permanència de la natura, se senten com una veu, un xiuxiueig constant,   aquí on la petjada dels homes que tants anys ho han habitat a penes mostra restes, esquelets de pedra entre la dura vegetació que obstinadament avança any rere any. La boira envia vels estiragassats per l'oratge progressivament fresc entre els rapsodes i els grups d'oients,  esquinçalls que contrasten amb el seu vol fugaç la intuïció de brins d'eternitat de les paraules que els perforen.

Ja de nit, al refugi, ens reunim en un escenari improvisat. Els Taima Tesao actuen de cara a les taules i les tendes dels que han acampat. La boira s'ha fet més espessa, però el vent l'empeny igualment, com fum fràgil entre l'ambient més fred. La Laura comença a cantar ben tapada, però aviat s'escalfa i ens escalfa amb les seves paraules amb múltiples llenguatges, planant sobre la versàtil guitarra del Toni Xuclà. Ens repten a endevinar en quin idioma canten un text que sona exòtic i que ens revelen tremendament quotidià, irònicament proper.

Ella ens passa un barret ple de paperets. Hem d'escriure un verb, una acció, motius per a un diàleg que encara només intuïm. El barret torna a les seves mans i ella va filant els verbs: qui no ha gaudit, qui no ha rigut, qui no ha saltat, qui no ha brillat... qui no ha estimat? Recull dues vegades el paper d'estimar al seu pit. I aleshores llegeix: La Mussara. No és un verb, però la fresca espontaneïtat de la Laura el permet conjugar immediatament: mussarar, jo mussaro, tu mussares, ell mussara, nosaltres mussarem...

Baixem en la fosca densa,  ja sense boira, les llums oscil·lants dels fars desvelen la presència d'una vida pletòrica entre la densa fosca del bosc que sembla vigilar-nos, amatent, falsament adormit. Ens duem records de versos, de verbs, de notes espargides. O s'han quedat a dalt, com una nova petjada de la presència dels homes en aquesta contrada que la nit fa més salvatge. Testimonis de la nit que vam mussarar.

Fotografies de Taima Tesao: http://www.myspace.com/taimatesao/photos