27/5/19

LA LLUNA, DE VERITAT, DE NÈSTOR GIMÉNEZ


Just el dia que compleix trenta-sis anys em decideixo a fer una ressenya del darrer disc de Néstor Giménez, el seu tercer com a líder en solitari -deixant a banda els publicats en els seus múltiples projectes en altres formacions, com STN-. Naturalment, que portin la seva empremta de líder no vol dir que no s'acompanyi, com és habitual en ell, amb grans músics. Després de "Why Not?", el disc que va produir a Holanda amb músics d'aquelles terres baixes -i el seus inseparables Joan Terol i Adrià Plana- el 2015, va arribar el gegantí projecte amb la seva NG Ochestra el 2017, "Rite" -fruit de l'encàrrec de l'Auditori de Barcelona per adaptar la Consagració de la Primavera d'Stravinski. I arriba ara aquest projecte personalíssim, "Sputnik, Explorer and Everything After", sobre la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica dels anys seixanta del segle passat que van dur l'home a la lluna (o potser no?).

El disc és, doncs, en gran mesura, un disc conceptual, com se solia dir en els bons dies en què el llenguatge del rock es va precipitar pels laberints de la grandiositat simfònica, sens dubte pretensiosos però també -ho he de confessar- altament excitants, si més no per l'ambició que albergaven aquells músics. Potser uns músics no prou capacitats per a tan grans empreses, sense el virtuosisme molts d'ells per a sostenir aquells edificis opulents i una mica recarregats. El jazz també s'havia deixat influir, tanmateix, per aquell corrent que envaïa tot el magma cultural que després de la revolució del flower power llençava un àvid missatge de transcendència. Convinguem que una transcendència segurament més superficial que real, més de gran decorat que de gran profunditat, però era el que demanava una joventut que s'havia obert a l'experimentació sense traves i s'internava per les arenes movedisses d'una revolució que aspirava a cremar les naus que l'aferraven al vell món i a la vella cultura.



Poc queda avui d'aquella energia contagiosa però dissipada, però sense dubte el que hi ha avui no tindria sentit sense aquella gloriosa aposta perduda. En el llenguatge del jazz, la seva mútua interferència amb el rock ha donat pas a un mestissatge generós en el qual, sí, trobem el virtuosisme de l'intèrpret al servei de les idees més audaces. L'intercanvi de músics d'una i altra banda va donar fruits altament fèrtils, i de fet és difícil avui delimitar la línia que separa el jazz d'altres músiques.

Que hagi músics joves, avui, que puguin apostar, tanmateix, pel conceptualisme i per narrar una història al llarg d'un disc no deixa de ser sorprenent, en uns temps en què ja molts músics parlen del disc com un objecte aparcat per la història, i on una escolta reposada que s'acompanyi de la reflexió sembla una quimera. No sé què ha motivat a Néstor Giménez a endinsar-se en aquest tema, més enllà que arriba en el moment culminant dels 50 anys de la gesta de l'arribada a la lluna. En tot cas, després de l'aventura de crear una obra de la complexitat i envergadura de "Rite", parlant de tu a tu ni més ni menys que a un gegant del simfonisme del segle XX com Stravinski, les sorpreses estan fora de lloc.

Aquest disc, en tot cas, s'entengui com una història o com un enfilall de sucoses històries sobre la cursa espacial en plena Guerra Freda, ofereix un catàleg d'una música inquieta, introspectiva i extrospectiva, que cal seguir amb l'interès amb perpètua exaltació. Una música que t'eleva realment a les estratosferes i als espais interestel·lars on se suposa que soviètics i nord-americans -i alguns animalons innocents- van trencar el silenci de l'espai sideral. Néstor li posa la banda sonora a aquella agosarada ruptura, i així viatgem des dels temps primigenis en què l'Explorer -no el navegador d'internet actual- i l'Sputnik desafiaven aquell buit esfereïdor per als humans i escenificaven les lluites del poder del Gran Món en el primer esglaó del Gran Univers, el que ens porta al satèl·lit amb què ja havien fantasiejat tants artistes i que els Pink Floyd retratarien en el seu costat fosc a un dels discos fonamentals de l'abans al·ludit rock simfònic. Aquest tema inicial, el que dona nom al disc, és en si mateix un compendi de temes, d'històries, un atrevit joc polirrítmic i polifònic on l'autor visualitza i ens fa assistir a un insòlit duel espacial. El segon tema, "Spuntnik II: Laika's Death", és també un tema amb salts rítmics i melòdics que comença amb una frescor juvenil, ingènua com devia ser la gosseta i potser també, en el fons, ho eren els tècnics i científics soviètics que la van enviar a una mort segura. Tot gran explorador accepta el risc, el preu més alt, a canvi de la incerta glòria d'una descoberta o una trobada que ompli de significat la seva aventura, i, segurament, l'aventura de la Humanitat a la que secretament aspira. Però és segur que Laika no va poder opinar sobre el destí fatal a què va ser condemnada. A partir d'aquesta introducció valenta, els cops de bateria de Joan Terol ens van derivant cap a una progressió dramàtica, que esdevé malenconiosa o èpica en alternances tímbriques i melòdiques que ens permeten viure la sensació agredolça del triomf de la tècnica -i alhora la fragilitat humana que d'una manera paradoxal va personificar una gosseta-. Els vents de la flauta de Pablo Selnick i el saxo de Gabriel Amargant naveguen en les onades de so que desplega el piano de Nèstor i les textures del baix del Vic Moliner.

Arribem ja als temes que reflecteixen l'aventura de l'Apol·lo XI, amb el dinàmic i vibrant tema "Take off", i el descriptiu viatge del "From the Earth to the Moon", iniciat en un poderós ostinato que ens parla d'una decisió i empenta que, en algun moment, es trenca a favor d'una línia de baix que ens sembla voler indicar que un viatge com aquest havia de travessar els seus moments de crisi. Arriba, però, feliçment, l'allunizatge, doblement  retratat amb "The eagle has landed"-la frase amb què la base de la NASA el va anunciar, i que reflecteix una de les poderoses imatges del meravellós disseny de la coberta de Toni Galván- i ""That's one small step for men, a giant lap for mankind" -la frase de l'astronauta Neil Armstrong que ha passat igualment a la història-. Si el primer ens fa contemplar des de fora com el mòdul s'apropa a la superfície de la lluna, amb una mena de pas de ballet que, més que pompós, resulta juganer com una petita trapelleria, el segon ens situa en l'horitzontal de la vida humana i ens fa reposar en insòlits paisatges, tan insòlits com inèdits ho eren per a l'home.

Però ho eren? ¿Realment l'home, Armstrong i Aldrin, i un grapat més en missions posteriors, van trepitjar aquell enorme roc que ens il·lumina a les nits des de la celístia? La teoria de la conspiració ha dit que no, que ens van aixecar la camisa i que tot es va produir des d'un plató televisiu, com abans -però involuntàriament- Orson Welles havia produït una invasió d'extraterrestres en la seva emissió radiofònica de la "Guerra dels Mons" d'H.G. Wells. El disc ens proposa una investigació de la teoria en els dos temes següents, "The moon... really?" i ""Van Allen Radiation Belt". El primer apel·la a la lògica de la meva àvia, que evidentment mai va empassar-se que un home, per molt vestit que anés amb un pesant escafandre, pogués  passejar-se per aquella cara amb ulls i boca que ella sabia positivament que apareixia al cel nocturn, massa lluny de la nostra alçada. El segon, inquisitiu, enigmàtic i tanmateix plàcid, agomboiat per un ritme gairebé processonal, apunta a un dels elements que sostindria aquesta teoria de la conspiració. Poseu-lo a Google si no sabeu de què parlo.

A manera de conclusió, el grand finale de "You never know" recapitula els temes desenvolupats, ens fa un recorregut pels paisatges i textures que hem anat seguint, i ens diu amb la franquesa i senzillesa dels inspirats que res no és concloent, que mai no sabrem la veritat. Veritat, és clar, és una paraula forta, una paraula poderosa a la qual gosaven desafiar els músics que es van plantejar la música com una indagació de les grans preocupacions humanes. Segurament, fins i tot imbuïts de l'afectada i presumptuosa creença, no de poder-la atènyer, sinó ja de posseir-la. Van apuntar amb un dit mental a la lluna. A la seva cara lluminosa i a la seva cara fosca. I alguns no en van tornar. Els temps actuals no són tan donats a aquesta èpica. Per això s'agraeix la humilitat de la resposta de Nèstor Giménez, i se li agraeix també, de totes maneres, l'excitant viatge fins aquí.

I que continuï... per molts anys!

Cap comentari:

Publica un comentari