EASTWOOD I LES TRAMES SECUNDÀRIES

Clint Eastwood ha esdevingut, en la seva edat madura (entenguem per això una edat que per a altres treballadors ja hauria d'haver suposat un digne retir) un director de cinema clàssic. Actor d'èxit però de pel·lícules menors o simplement comercials als anys seixanta i setanta, que certament no passaran a la història, s'introdueix a la direcció a finals dels seixanta i va desenvolupant una carrera en obres d'un aire similar al de les seves actuacions. En bona part produïdes per ell mateix, o la seva ja cèlebre productora Malpaso, sembla que un criteri purament d'eficiència el va anar empenyent a dirigir-les ell mateix.

De fet, l'economia en el rodatge és una de les marques de fàbrica de l'Eastwood director. Poc partidari de les preses repetides, tanmateix tampoc ho és d'una excessiva planificació (no sol usar el recurs de l'storyboard). Una de les altres marques que el caracteritzen és la contenció que impregna les interpretacions i les exposicions temàtiques. S'ha dit que el seu caràcter lacònic com a actor impregna el director i també totes les interpretacions dels actors que es veuen arrossegats per la seva manera de treballar. Per a molts, la manca de detalls externs a la trama conformen un estil concís i directe que dota de classicisme les seves pel·lícules tant com l'ús de la fotografia de baix contrast. Ell mateix ha declarat que proporcionar excessius detalls a l'espectador li semblaria un insult a la seva intel·ligència.

D'una forma difícil de definir, la filmografia d'Eastwood es caracteritza per l'ús mestre del tempo narratiu, que resulta fluïd i relaxat alhora. Com algun crític ha destacat, el temps a les pel·lícules d'Eastwood desprèn una singular impressió de realisme. I, al costat d'això, la subtilesa del tractament de la trama proporciona una enorme riquesa de matisos que, certament, obren lectures múltiples de la concisa línia argumental central i s'aboquen inesperadament a subtrames ocultes.

Potser una de les pel·lícules on més fàcil és veure aquesta qualitat és "Bird" (1988), obra que es pot dir que el va projectar definitivament com a director de prestigi entre la crítica. Basada en la biografia del saxofonista Charly Parker, un dels pares de la revolució bebop al jazz modern, és probablement una de les més profundes indagacions mai filmades sobre les interioritats de l'excel·lència artística i les seves dures repercussions personals.

Malgrat que va ser acollida amb una rotunda majoria d'aprovacions, té alguns detractors, com Spike Lee, que han vist en l'aproximació al gegant del jazz un esbiaixament cap al costat melodramàtic. Com en un altre dels seus films més celebrats, "Els ponts de Madison" (1995), l'equilibri amb què s'exposa el que és profundament i convincentment sentimental per tal de no caure en l'edulcoració del sentimentalisme que alguns poden veure-hi (i que de fet està present en el seu materialde base, la novel·la exitosa del mateix nom de Robert J.Wallace), suposa unes altes dosis de saviesa que respecten tant als personatges com a l'espectador.

Quan Eastwood s'enfronta a una història, és usual que adopti una aproximació obliqua, no exactament central, malgrat la precisió en el desenvolupament en les escenes que després desplega. Un exemple notable és "L'intercanvi" ("Changeling", 2008). La pel·lícula tracta un cas que va fer córrer rius de tinta a l'Amèrica immediatament anterior a la Gran Depressió, el cas del "crim dels galliners". Podeu trobar múltiples referències a la xarxa només posant al buscador "Wineville Chicken Coop". És un cas de múltiples segrestos i assassinats de nens a Los Angeles que va sacsejar amb raó l'opinió pública de costa a costa. Però Eastwood tria una aproximació a través d'una de les trames que probablement serien secundàries en una altra pel·lícula de Hollywood, a través del cas d'un dels nens desapareguts -que després es va provar no relacionat amb el cas-. La història revela la corrupció policial que va destapar la investigació criminal, com també els prejudicis socials que van sortir a la llum en contra d'una mare soltera que va lluitar per treure a la llum les parts més fosques de la investigació. Malgrat el llast de repartiment que suposa confiar a Angelina Jolie el paper principal (diguem que massa estrella i massa glamourosa per al paper), Eastwood ens fa oblidar-nos aviat d'aquest detall i ens submergeix en un clima asfixiant que fa un retrat molt incòmode de l'Amèrica instal·lada en una bombolla de prosperitat a punt d'esclatar.

En la seva darrera pel·lícula, "J. Edgar ", en essència un biopic de J. Edgar Hoover, el director de l'FBI virtualment vitalici, Eastwood torna a centrar el focus en un personatge de gran relleu històric, però certament un personatge peculiar, un obsessiu secundari de vocació que va fer de la discreció personal i el control dels secrets dels altres la clau de la seva supervivència professional. Malgrat que ha estat rebuda en general poc favorablement (llevat de la gran interpretació de Leonardo di Caprio), la pel·lícula conté alguns dels elements que fan d'Eastwood un director tan penetrant. Lluny de fer una defensa a ultrança d'aquest poderós personatge a l'ombra, intenta indagar precisament en aquestes zones d'ombra. De la mateixa manera que destaca la seva integritat professional, no oculta aspectes bastant més tèrbols, com la seva obsessió malaltissa en perseguir les idees polítiques que no compartia. Possiblement es pot fer una lectura fins a cert punt avaladora del seu anticomunisme, però també se'l pot visualitzar com el fanàtic que sens dubte va ser. Una de les millors bases de la pel·lícula és la interpretació que fa de la seva elusiva o latent homosexualitat, esculpint el retrat del seu company Clyde Tolson amb el contrapunt del retrat matern que broda, com no, Judi Dench, i el de la seva frustrada nòvia i eterna secretària, una també magnífica Naomi Watts.

El mestratge de Clint Eastwood es decideix, en efecte, no solament en allò que governa directament -que sembla que és molt-, sinó també -o sobretot- en allò que goverrna indirectament per la sola presència de la seva enorme autoritat artística. La que li confereix el seu estil i la seva obra, una obra que des d' "Space cowboys" al 2000, ja rebasada la setantena, li ha permès realizar ni més ni menys que onze pel·lícules, moltes d'elles autèntiques obres mestres.