LA LLUM DE LA NIT DE DELPHINE DE VIGAN

Hem parlat diverses vegades en aquest bloc de la interferència entre les esferes privades i públiques que sovint planeja en l'art, més concretament en la literatura. La invasió de la intimitat de l'autor per part dels seus crítics i seguidors conforma per si sola una sencera part de la història de l'art, i dins d'aquesta un capítol propi ho proporciona la mateixa explotació de l'autor de la seva pròpia intimitat.

Ens entenem: sempre s'ha donat la confusió entre experiència real i ficció, i molt sovint els mateixos autors són incapaços de destriar la línia de separació entre ambdues. La ficció és, al cap i a la fi, tant una forma de revitalitzar l'experiència viscuda com de viure allò que l'experiència no ha pogut assolir. A banda queda tot el gènere memorialístic, que és el tractament literari no ficcionat de la pròpia experiència, que l'autor s'encarrega de transmetre aparentment de manera directa. Aparentment, ja que a l'hora de la veritat és fàcil trobar una distorsió, voluntària o no, del material transmès, fins al punt que sovint és més fictici el que es proporciona com a real que la ficció venuda com a tal.

Potser el que és -relativament- nou, és el gènere en què la ficció i la memòria s'interrelacionen i que ha vingut a crear, segons bona part de la crítica, un gènere nou, un híbrid entre memòries i ficció, que avui té cada dia més acollida entre públic i escriptors.

Delphine de Vigan (1966, BoulogneVillancourt) va saltar a la fama com a escriptora a França l'any 2001, amb la novel·la "No i jo", en la qual es podia endevinar amb prou claredat el traçat deixat per una experiència de creixement difícil en el si d 'una família desestructurada. Ens va arribar l'any passat la traducció al català del seu tercer llibre, "Rien no s'oppose à la nuit" (Res no s'oposa a la nit), de 2011, on aborda com a matèria central la vida de sa mare, morta tras anys abans, a l'edat de 61 anys, en suïcidar-se.

En aquest cas, De Vigan no s'oculta darrera un aparent narrador de ficció, i no solament ens parla directament com a modeladora d'una material biogràfic real sinó que ens fa partícips del mateix procés de modelació del material, insertant dins la seva narració l'explicació de les formes en què en va ser receptora (de primera mà o per trasmissió directa d'altres testimonis, o fins i tot pels propis materials escrits -abundants- deixats per la seva mare), i fins i tot ens comenta els dubtes, elucubracions, esforços i maldecaps a què va dur-la aquest procés. De Vigan ens interpel·la així, més que com a lectors clàssics, com a còmplices necessaris d'un procés de recreació del que unes relacions  certament dures i complicades, van deixar al seu darrera i que sovint van succeir davant seu sense una veritable comprensió del seu abast. Com és usual entre les relacions humanes, d'altra banda.

He de reconèixer que el resultat és fascinant i m'ha tingut atrapat a les pàgines del llibre com pocs llibres en els últims anys. No es tracta només que el personatge central, la mare, sigui realment suggestiu, aquesta dona de gran bellesa nascuda al si d'una família nombrosa de la classe mitjana francesa, entre parisenca i de províncies, de la qual anirem coneixent els detalls d'una vida torturada i sacsejada pels alts i baixos del que avui la psiquiatria ha anomenat trastorn bipolar, sinó que el que ens va desvelant sobre la relació amb la filla, és a dir la nostra narradora, ens apropa amb una estranya i particular barreja entre contenció i impudícia a la mateixa arrel dels conflictes personals de la narradora que s'ha acarat amb dolor i valor a la figura perduda de la mare.

De Vigan ens explica al final del primer capítol (cap d'ells està enumerat) com va reunir el material biogràfic de la mare, després de sol·licitar la col·laboració de la seva germana, els germans de la mare i altres parents i amics, i com, en definitiva, llavors,com desenes d'autors abans que jo, he intentat escriure la meva mare. Tanmateix, al marge de la difícil i fràgil manipulació d'un material tan sensible, un dels aspectes més atractius i probablement més complexos del llibre és la forma en què les paraules traspuen el que podríem dir zones fosques de les experiències que a poc a poc van aflorant a la superfície, la forma com es revela finalment el que oculten alguns fets i alguns discursos que ens són facilitats. La mateix autora ens diu: sempre hi ha un moment en què les eines em cauen de les mans, en què la reconstrucció se m'escapa, perquè cerco una veritat que se situa més enllà de mi, que és fora del meu abast.

El llibre s'inicia amb una citació de Pierre Soulages, un text sobre la seva creació pictòrica, on explica la revelació que troba en l'aparent negre absolut amb què està cobrint una tela, del qual, de manera insospitada, emanava una claror, una lum pictòrica, amb un poder emocional particular que m'encenia el desig de pintar. El meu instrument ja no era el negre, sinó aquella llum vinguda del negre.

En veritat, el llibre comença a la portada, que és gairebé idèntica a l'original, i que ens mostra l'única imatge que se'ns proporciona de Lucile, la mare de Delphine. Una imatge seductora en blanc i negre on predomina aquest darrer color, o no color, i que De Vigan ens comentarà que va trobar entre el molt material que va recollir, en una senzilla còpia de contacte. L'estranya llum que emergia de la part fosca de la fotografia serà una exacta metàfora de l'estranya llum que desprèn el dolorós viatge cap  les parts fosques de la vida de la mare.

El final del llibre és un brevíssim capítol d'agraïments on només apareixen citats pel seu nom Alain Bashung i Jean Fauque, autors de la cançó "Osez Joséphine" (1991), d'on va extreure el títol del llibre. Es tracta d'una cançó, en paraules de l'autora, d'una bellesa fosca i audaç que em va acompanyar al llarg de l'escriptura.