SORTIDA DEL PLANETA IKEA

He estat aquesta última setmana residint al planeta Ikea. Imagino que ja sabeu de què parlo. Vas un dia al centre comercial de Gran Via-l'Hospitalet, per un cas, et passeges per aquell bé de Déu d'exposicions de mobles i accessoris, i a poc que et deixis dur per l'entusiasme, te'n vas a les fileres del magatzem i comences a adonar-te de la magnitud de la feina en què t'embarques. Però encara no ho saps prou. Comences a adonar-te només quan tots aquelles impol·luts embalums comencen a plantar-se per tots els racons de casa teva. La resta és Història, com sol dir-se.

Això i altres compromisos familiars m'han mantingut gairebé desconnectat de la blogosfera, però a canvi he fet algunes interessants descobertes:
-Com, contra el que diu la física tradicional, el volum d'objectes que desallotges d'una habitació petita -realment petita- port envair la totalitat de la resta d'un pis -no tan petit-.
-Per moltes voltes que li donis abans del muntatge al magnífic manual d'instruccions, sempre hi haurà un pas del procés que et saltaràs -i fregaràs així la tragèdia titulada On coi anava aquesta peça?-.
-Que com diu el manual, dos millor que un.

Espero que amb aquestes conclusions redimeixi en part la meva absència no voluntària. Torno a la vida, surto d'Ikea. O quasi, la conclusió amarga final m'ha arribat avui en constatar que el caos dels desordre en què vivies permetia encabir moltes més coses a la minsa habitació que la netedat de l'ordre que has implantat gràcies al disseny suec. Novament sembla que la física elemental ens falla i que haurem d'aprendre d'una vegada això de la física quàntica.

 A l'octubre passat va estar  a Barcelona un senyor suec que respon al nom d'Anders Dahlvig, que resulta ser, per als que no el conegueu, l'home que al capdavant d'Ikea va triplicar la seva facturació en deu anys -entre 1999 i 2009- i va contractar 70.000 treballadors. Dahlvig presentava el seu llibre "Cómo hacemos las cosas en Ikea". S'ha de reconèixer que, amb els resultats a la mà, era un llibre a tenir en compte.


La ironia és que Dahlvig ja no té cap relació amb la seva antiga empresa, on va començar d'ajudant al departament de finances i va acabar sent el conseller delegat. Dahlvig explica així la seva marxa: vaig notar que estava perdent una mica la motivació després de10 anys fent el mateix... i aquesta feina només la pots fer bé si estàs motivat al 120 %. 

Malgrat això, Dahlvig defensa la idea de cultura empresarial que representa Ikea, una cultura i detalls que posen l'accent en la igualtat entre els empleats, la promoció professional per davant de la contractació externa, i la persecució d'altres valors diferents al pur benefici: amb un propòsit més ambiciós que limitar-se a guanyar diners, les empreses poden proporcionarun sentit més ampli a la feina i a la vida de molts empleats.

¿No té parts fosques, aquest model de l'empresa groga i blava? Ben segur, i certament Dahlvig no les va refusar: la manca de transparència fiscal, per exemple (Ikea, de fet, és un conglomerat amb estructura difusa que només controla en el cim de la piràmide una sola persona, encara, el veterà fundador Ingvar Kamprad). O la manca de renovació en el personal i en les estructures internes que han provocat, segons Dahlvig, una pèrdua de capacitat d'innovació i creixement. No és solament que amb l'assentament de persones en els càrrecs al llarg dels anys es perdi agilitat (Dahlvig no va eludir per això apuntar directament al mateix Krampad, que ja té 86 anys, com a bon exemple d'aquest anquilosament), sinó que l'èxit actual pot ser el camí més segur cap al declivi futur. Com en tantes empreses exitoses, la principal amenaça d'Ikea és la mateixa Ikea.

Fidel als seus principis, Dahlvig va proposar les seves solucions: dividir l'empresa i començar de nou en unitats independents més petites que tinguins nous propietaris, capaços i compromesos. Hummmm, independència, compromís, començar de nou... Ves que no em vingui al cap una idea política per a la crisi que sacseja economies com l'espanyola, la mateixa on els seus dirigents polítics continuen aferrats a les velles formes i insistint en els valors de la unitat i la immobilitat.

Potser podríem mirar de prendre exemple d'una empresa guanyadora que sempre ha fet les coses de manera diferent, com li proposa Dahlvig a la mateixa Ikea: potser ha arribat el moment de tornar-ho a fer.

Potser jo mateix necessito només aplicar aquest principi per entendre com dimoni m'ho he de fer per tornar a entaforar la muntanya de llibres, dossiers, carpetes de tota forma i condició, cedés i disquets i etcèteres al seu lloc d'origen.

Però una cosa em sembla segura: si no ho aconsegueixo, l'esforç igualment haurà valgut la pena, encara que només sigui pel gust de tastar la renovació. I és que sospito que tots necessitem de tant en tant canviar, per poc que sigui. Com es diu ara, reinventar-nos.