EL PERSEGUIDOR I ALTRES RELATS

Els atzars que ens han dut als llibres que hem llegit són realment tals atzars? O són una endimoniada equació de milers d'incògnites que, si la nostra intel·ligència no fos limitada, podríem arribar a resoldre?

És indubtable que els llibres que llegim d'adults són, almenys així ens ho sembla, producte de la nostra tria lliure, de la nostra autonomia personal, però jo he viscut experiències pròpies que em fan dubtar de si aquesta llibertat, aquesta autonomia, aquest lliure albir, és tan gran com ens afigurem.

Sigui com sigui, és altament  probable que els llibres que ens marquen més profundament siguin els que hem llegit a la infantesa, llibres que ens van caure a les mans de maneres molt indirectes i que, com tot o gairebé tot en aquella daurada etapa de la nostra vida, sembla moure's al nostre voltant amb unes regles que desconeixíem o no ens qüestionàvem.

Per als qui hem gaudit d'una biblioteca familiar, és clar que aquesta és una font primària on, en molts casos, hem begut d'aquest cabal de llibres que estaven destinats a deixar-nos empremta. En el meu cas, no es tractava d'una biblioteca àmplia, cosa que sens dubte reduïa encara més la possibilitat d'elecció pròpia i, per tant, deixava l'atracció dels llibres més a la circumstància fins a cert punt fortuïta de l'elecció aliena. En el meu cas, de mon pare.

Crec que va ser una àmplia promoció televisiva duta a terme per l'aleshores televisió única, que el meu pare va fer-se amb una col·lecció molt econòmica d'uns cent llibres de tota mena i gènere, la majoria excel·lents. Alguns la recordareu, es deia  Los libros de RTVE, impresos en paper bast i enquadernats en una rústica molt senzilla.

Gràcies a aquella col·lecció vaig descobrir -jo tindria no més de deu anys- clàssics com"Les nits florentines" de Heine, o "La mort d'Ivan Ilich" de Tòlstoi, o autors contemporanis espanyols com Jesús Fernández-Santos i Rafael Sánchez Ferlosio. També hi havia uns quants volums divulgatius. Recordo amb plaer uns magnífics assajos sobre prehistòria i cosmologia. I unes encertadíssimes antologies de narracions d'autors com Clarín, Txèkhov o Julio Cortázar.

El volum del gran autor argentí portava per títol "El perseguidor y otros relatos", i incloïa, si no em falla la memòria, grans relats seus com "Casa tomada" o "La señorita Cora", a més del que donava (parcialment) nom al títol. "El perseguidor", gairebé una nouvelle per la seva extensió, va ser, tanmateix, el definitiu enlluernament i a més de tenir la virtut d'obrir-me els ulls a dues de les que podria anomenar les meves grans passions artístiques  (el mateix autor i el jazz), molt probablement també va inculcar-me de manera irremeiable la passió d'escriure.

Clint Eastwood i Forrest Whitaker, protagonista de "Bird"

Es tracta d'un dels relats més justament celebrats de Cortázar. Pertany al seu volum "Las armas secretas", publicat el 1959. Narrat en primera persona per un crític musical, amic i admirador d'una estrella del jazz, el saxofonista  Johnny Carter, és una mostra de la deriva tràgica d'un artista que, capturat entre la drogaadicció i les seves obsessions inexplicables, fa malbé el seu talent singular. Carter és un transumpte evident de Charlie Parker, la turmentada vida del qual seria duta al cinema amb singular profunditat per Clint Eastwood a "Bird" (1988). Prometo tornar a Eastwood en una altra ocasió, però el que aquí volia remarcar és que el relat de Cortázar és lluny de reflectir una biografia convencional, i tot i ser un dels seus relats amb factura més aparentment clàssica, trenca amb els eixos d'un relat canònic quant se centra més en la tensió, en la distància infranquejable, entre un artista presoner d'intuïcions altament rellevants i reveladores (o a punt de ser-ho, com és habitual en Cortázar, un narrador de la recerca més que de la troballa), però mancat d'una cultura capaç de manejar-les, i un crític que té les armes culturals però és mancat del talent que fa únic al seu amic/antagonista. El relat es pot veure ja com un pòrtic de la gran obra mestra de Cortázar, "Rayuela", que publicaria quatre anys més tard.



Quan fa alguns anys vaig recuperar alguns manuscrits de relats que havia escrit sobre els meus vint anys, vaig anar bastint un entrellat d'històries al voltant d'uns quants personatges residents en una illa imaginària on es trobava una extensa colònia catalana. Una de les històries que van anar completant aquell entrellat beu directament de "El perseguidor", i pretén indagar en la influència de la literatura sobre la vida: com la ficció pot ser un fet tan material i decisiu com els propis actes. Per dir-ho d'una altra manera: com la literatura es pot esmunyir dins dels pensaments que en definitiva modelen els actes.

Vaig titular el conte "El perseguidor i altres relats", i és un homenatge a Cortázar, però també als llibres econòmics que em van ajudar a estimar la literatura i, doncs, la vida. L'acabo de publicar en un bloc nou on aniré compilant aquells relats i, i això es tracta ja d'un projecte obert, aniré ampliant el món imaginari de l'illa poblada per catalans i altres emigrants i exiliats d'arreu del món: Les històries de Tavanne.