LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (14)

MASSA CRÍTICA

En Física, concretament en Física nuclear, el concepte de massa crítica es refereix a  la quantitat de massa d'una substància radioactiva necessària perquè els neutrons alliberats en una reacció de fissió creïn una reacció en cadena capaç d'alliberar una gran quantitat d'energia. En la pràctica, s'aplica per determinar quanta massa d'urani o plutoni es necessita per produir una explosió (i tenim una bomba nuclear) o per mantenir una reacció constant (que dins un reactor servirà per produir energia elèctrica). En suma, és un factor d'equilibri bàsic entre substàncies potencialment inestables.

La Física nuclear, especialment a partir de la revolució quàntica, té alguna cosa d'esotèrica i molt de poètica. M'atrau especialment, en aquest aspecte de la massa, el de la massa crítica de l'esfera nua. Encara que sembli que passem del camp esotèric a l'eròtic, l'aplicació és bastant prosaica i té a veure amb la configuració del continent ideal per maximitzar l'efecte reactiu d'una massa radioactiva. L'esfera és, com demostra la Física diguem-ne convencional, la figura geomètrica que a igual superfície pot contenir més volum.

Tanmateix, els físics de l'altra banda de l'espectre del seu camp d'exploració, els que investiguen les dimensions astronòmiques i la cosmologia, també es trenquen la closca -esfèrica o no, nua o no-, per calcular el total de la massa de l'univers. Del càlcul precís de la massa -o de les diferents masses que la componen, per ser excates- depenen coses tan vitals com saber si estem en un univers en expansió constant o, en canvi, un univers que arribarà a un punt de col·lapse a partir del qual començarà a contraure's.

El concepte de massa crítica s'ha traslladat nogensmenys a camps d'experimentació social. Per exemple: quanta massa de gent que fa canviar la seva conducta es necessita per originar un canvi social transcendent?

Particularment, crec que a la Història es produeixen unes sèries successives d'expansions, constants (no sabem si indefinides, per això) però no contínues. La Història -humana o prehumana- coneix, en efecte, períodes en què l'evolució de les coses es col·lapsa, i eventualment explota. És, com si diguéssim, una combinació entre un equilibri dins un reactor que, de tant en tant i arribats a cert punt de massa crítica, esclata-. En tal instant revolucionari, les forces que han semblat estabilitzades cobren un nou equilibri, i no hi ha marxa enrere.

Aplicat a petita escala -que, no ens enganyem, és el camp a partir del qual un observador poc dotat per a la ciència com jo analitza per arribar a conclusions per inducció-, a la petita escala del petit món que gira al voltant d'una esfera tan rellevant a la nostra societat actual com la de la pilota de futbol, un equip pot anar acumulant massa fins que s'esdevé una massa crítica que el fa esclatar i ser tot ell, tot el que suposa la seva complexa organització -nuclear i també fora del seu nucli- un nou ens.


Crec que és el que ha esdevingut amb el Barça en aquesta darrers anys. El club ha viscut un període acumulatiu que l'ha fet expansionar-se, però és ara, quan ha perdut campionats, quan és clar que ha reunit prou massa crítica per donar el gran salt. La lliçó de saber perdre que ha donat l'afició, la lliçó de saber acomiadar-se del gran artífex del seu èxit com a model esportiu i de conducta egenral, el Pep Guardiola, i la manera en què per fi un mite del club se n'ha anat enmig del reconeixement i estima general -i no solament dins del mateix club i la seva afició, per cert-, fan pensar que ha arribat a un punt de no marxa enrere.

O això espero. Espero que la massa d'aficionats culers hagi assumit com a propis els valors de treball seriós, respecte a l'adversari, joc net i esperit de victòria amb la confiança plena en les pròpies forces i habilitats, i que, com ha fet aquestes darreres setmanes, col·loqui aquests valors per sobre de l'eventualitat dels resultats.

I encara més: espero que aquest esperit que ja ha començat a calar en molts rivals, d'arreu del món -amb la notòria excepció que no cal assenyalar ara- en efecte vagi desencadenant més i més reaccions i creant masses crítiques arreu.

Com deia una pancarta d'un espectador en el comiat com entrenador del Pep l'altre dia al Nou Camp, el Pep ens ha fet més humans. O jo diria més aviat: ens ha fet a tots plegats una mica millors.