Sento en una tertúlia radiofònica dir a Enric Millo, portaveu del PP a la passada legislatura del Parlament, que el món està perplex davant la nova direcció d'Artur Mas cap a l'Estat propi, ja que el tenien per seriós.
Això de la seriositat és una de les coses que més repeteix aquest govern espanyol com a atribut desitjable de tot govern, evidentment atorgant-se'l inqüestionablement a si mateix. Val a dir, per això, que el propi Mas, o el seu adalil Mas-Colell, van celebrar que Rajoy arribés a la Moncloa, dient que per fi teníem un govern seriós a Madrid. És clar, abans de la caiguda del cavall que els ha fet veure com els señoritos que els van humiliar dispensant-los el tracte de subalterns.
El cert és que a nivell internacional no sembla que al govern espanyol se li reconegui gaire seriositat. Si no, que li preguntin al pobre negociador dels fòrums econòmics internacional, el ministre de Guindos, que va provocar riallades quan va afirmar que Espanya no necessita el rescat davant la prestigiosa London School of Economics.
De fet, Rajoy no és molt convincent com a home seriós. Des de la seva etapa com a ministre d'Aznar, quan va qualificar la marea negra del Prestige com aquelles famosos hilillos de plastilina, ha donat bones mostres d'un peculiar sentit de l'humor. Una de les últimes és, tornant al tema del rescat, aquell inefable caben dos posibilidades, que esa agencia tenga razón y mejor información que yo, lo cual es muy posible, o que no sea así, quan li van preguntar per informacions de l'agència Reuters que afirmaven que la petició de rescat era imminent.
A un no se li pot retreure que sigui un humorista, però sí que es digui o es vanti del que no és. I menys encara pot acusar de no ser-ho a un altre. Ara bé, què hem d'entendre per seriositat, en la terminologia del polítics que tant la lloen? Si per tal hem d'entendre fiabilitat, rigor i capacitat de convèncer, sembla que per comprovar el que ha dit el Sr. Millo sobre el Sr. Mas haurem d'esperar als resultats electorals per ser contrastat amb els efectes aconseguits.Tanmateix, l'acusació de manca de seriositat de Mas que sovint se li ha retret des del PP més aviat sembla apuntar cap a una altra accepció de la paraula: una accepció específica que en el terreny de la política es confronta amb un altre mot molt en boca de la classe política, el populisme. Seriós és, així, el governant que no fa cas del que digui el poble, aberració del populista, i fa el que una misteriosa entitat que es diu sentit d'Estat li imposa.
Santiago Rusiñol va dir que de totes les maneres d'enganyar, el posat de seriositat és la que causa més danys. Potser és per allò que va dir un altre fi cultivador de l'humor, Oscar Wilde: la seriositat és l'últim refugi dels superficials. Ara, en l'àmbit del qual parlàvem, Magnus T. Pfaff ja ens va advertir que els governants seriosos són el contrari dels estudiosos seriosos: un estudiós seriós sempre es plantejarà la possibilitat de l'error i el reconeixerà quan el comprovi. Un governant seriós sempre fa l'impossible per no reconèixer els seus errors.
Jo pense Eduard que quan els estats actuals parlen de seriositat, per exemple per a seguir a cegues unes polítiques econòmiques i la "dinastia" dels mercats ens fan passar seriositat per pensament únic, i jo et dic i ja et vaig dir, no valen de vegades i en certs moments les raons, tots en tenim, per exemple que no hi ha diners, que hem d'estalviar, etc. I si que val el dir que la realitat és la fluctuació entre els dicursos de l'amo, l'univerisitari i el capitalista per una banda i l'histèric i de l'analista per una altra i on uns fluixegen uns altres ixen guanyant, i el que no vol ni ha volgut mai cap home és arribar a ser un esclau "pràctic" és a dir amb totes les connotacions de la paraula. Per això ara cal no fer servir el pensament únic i deixar una mica de ser tan seriosos com per a seguir el joc (parle per mi) al discurs que va en contra meua, el de l'amo, el capitalista i l'universitari, no per res, si no perquè si la meua única manera de fer política és el meu bloc, intente dins de les meues possibilitats fer de contrapés a un pensament únic que no és més que el pensament dels que ens voldrien i sempre han volgut fer-nos esclaus, però sempre fent aquest contrapés amb la llibertat i el respecte.
ResponEliminaBé, salutacions
Vicent
Dura tasca la que t'imposes, Vicent. I a fe que te'n surts!!!
ResponEliminaUna abraçada!
Trobo que en Pfaff és un pensador molt lúcid, a més en la ciència s'han fet força descobriments per error, no? O s'ha trobat una cosa quan se'n buscava una altra... en política més que de descobrir es tracta d'amagar...
ResponEliminaGemma, diria que és una tasca per a la teva Glaukopis: aplicació del mètode de l'error en la política. No sé si Mas i el seu viratge independentista (vull dir cap a estructures d'Estat!) no seria una bon element d'estudi en aquest sentit.
Elimina