Ahora se ve con toda su crudeza el grave error del TC al legalizar a Bildu en contra del Supremo.
Twitter té aquest preciós sentit de la immediatesa i la brevetat que proporciona dos grans avenços en la nostra era de la comunicació global:
1) Qualsevol pot escriure una bajanada i arribar a tothom
2) Qualsevol bajanada pot ser oblidada immediatament per tothom per substituir-la per la següent bajanada que arribarà a tothom
Ja ens va advertir Pfaff que la brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la
mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la
ignorància i la superficialitat. Però si a la ignorància i a la superficialitat unim la mala intenció, el còctel resultant és explosiu.
La piulada d'ahir de la inefable Esperanza Aguirre, un cop sabuts els resultats de les eleccions basques, mostren el mal perdre d'alguns, però almenys té la virtut de no amagar la realitat dels resultats i no fugir amb el cap sota l'ala gallega, com la cúpula del PP en general va fer. I té la virtut de desemmascarar la visió del món jurídic (del món en general, vaja) de persones com ella, veritables demòcrates de pedra picada. Picada amb molt mala llet.
Rosa Díez, aquesta senyora del PSOE que va fundar un partidet només per fustigar aquells nacionalistes que ella considera com a tals (és a dir, no espanyols) , i com a tals, dolents, dictava sentència: que Bildu hagi tret un 25 % de vots no vol dir res, ja que als nazis també els va votar molta gent.
Hi ha una regla d'or en la polèmica política que diu que sempre que un debat s'allarga massa, un dels partícips acabarà recorrent a la comparació dels rivals amb els nazis.
Diuen que les comparacions són odioses, però posats a comparar, caldria abans recordar que Hitler mai va guanyar una majoria còmoda per governar fins que no va il·legalitzar els grans partits socialdemòcrata i comunista, i va deixar només en peu el seu partit nacionalsocialista i els seus satèl·lits. De moment, i dic de moment, només hi ha hagut en aquesta democràcia nostra partits il·legalitzats sota la regulació de la Llei de Partits de 2002 que van consensuar PP i PSOE, i tots han estat els de les distintes formacions impulsades per l'esquerra abertzale.
Sra. Díez, doncs, vigili què compara i amb qui es compara, que les comparacions les carrega el diable.
Jo gairebé sempre he pensat que la veritat no és l'important d'un discurs sinó la seua intenció, i potser per això no es pot posar portes al mar, si hi ha un sector del poble basc que va fer servir les armes en una guerra contra Espanya, és el nom de lluita armada el que hi van fomentar des de l'esquerra abertzale, i ara han declarat les paus, és o perquè el problema s'ha solucionat o perquè ja han vist les seues solucions, jo m'incline a pensar que tot tornarà a la tranquil·litat de pensar un lloc als no bascos que hi quedaran, i que de ben segur no es podrà anihilar ni acallar.
ResponEliminaAra el dret a l'autodeterminació està contemplat a moltes constitucions i a la carta del dret dels pobles o això crec, i si es fa amb mesura i democràticament i amb el consens i l'entrada en joc de tothom, és a dir, que tothom l'accepte, jo crec que no deu haver problema, però el cert és que hi ha dos nacionalismes enfrontats, com ja t'he dit, el basc i l'espanyol, i torne a repetir que es possible dins d'Espanya un País Basc amb autonomia lingüística, doncs l'econòmica, la menys important per al sí d'un poble ja l'han assolit, però abans es mataran mosques amb canons, és a dir, que per evitar la independència que creuen pot fomentar una llengua basca forta, s'ha creat el problema, no se li pot negar a un individu i menys a un grup el que puga tenir un marc on expressar-se en la seua llengua i açò ho han comprés a la Bèlgica dels flamencs-holandesos-parlants, que jo sàpiga encara es manté amb la dels francòfons en armonia tot i els conflictes d'un francès beligerant i aclaparador, que a poc a poc va tornant al seu terreny, tot i que també està el cas francès, intermedi entre el nostre i el flamenc, una anihilació paulatina de tot el que no siga la llengua francesa. El problema fonamental no és de la independència sinó que és un problema lingüístic o això crec jo.
Que pot fomentar l'independentisme una llengua minoritària forta? Clar que sí, però cal jugar-se-la per a que ningú no se senta humiliat per no poder fer servir la llengua de sa mare i puga encendre el foc de la guerra.
Que jo no faria eixa guerra? Clar que no, per a mi tot i ser importantíssima, no és la llengua de ma mare el català-valencià sinó la de mon pare amb tot el que això comporta per a mi i la meua manera de veure Espanya, jo sóc espanyol en tenir una mare extremenya i castellano-parlant i un pare catalano-valenciano-parlant. Que el poble valencià és un poble criollo, com deien Damià Mollà i Eduard Mira? Clar que sí i jo potser en sóc la prova. Que hi ha gent criolla, espanyola i basca al País Basc? Clar que sí, i no hi ha veritats en les que puguem recolzar les nostres intencions, sinó que només hi ha intencions en les que recolzem les nostres veritats.
En fi, que les paraules ja sobren, o això pense jo, hi ha qui em va dir que quan dos estan en lluita en un matrimoni parlar de retrets és causa estèril, cal callar o trencar la relació i jo seria dels que callarien, per com estime la meua dona.
Vicent
l'altre dia, repassant vídeos del discurs de Hitler al 1933, vaig veure tants paral·lelismes ... tants!
ResponEliminaui! per un treball eh!
ResponEliminaSí, suposo que també Hitler devia titllar els socialdemòcrates de totalitaris... Solament que no podia posar-se a si mateix com a referència!
EliminaA nivell de comprendre el perquè els alemanys li van donar suport, o es van fer els llonguis, aquest primer discurs resulta paradigmàtic. És curtet i el trobes al Youtube.
EliminaHi ha un documental soviètic -de l'època de l'URSS- fet íntegrament amb materials de la cèlebre UFA alemanya, on es fa un contrsat directe entre les cares de la gent que assistiren en aquell concert, i les dels assitents a un discurs de potser 10 o 11 anys més tard. Un constrast brutal que parla per si sol.
EliminaBenvolgut, crec que la llengua és un element essencial de la nació, però no és l'únic. De fet, algunes nacions s'han mantingut cohesionades malgrat haver desplaçat la seva llengua pròpia cap a una altra imposada. és el cas d'Irlanda, o Escòcia, i el mateix País Basc, per molt que invoquin l'esperit de la llengua ja quasi morta. De l'altra banda, els Estats Units són una gran nació indiscutible, amb una llengua oficial, però amb un tractament molt pragmàtic de les altres llengües que s'hi parlen. Fa ja molt que penso que Catalunya avança cada cop més en el seu caràcter nacional propi sense necessitat de vincular-se exclusivament al català. Ens pot agradar més o menys, però em sembla que és així.
ResponEliminaTampoc crec que les nacions hagin d'estar en lluita, ni un matrimoni que se separa hagi de barallar-se. Queda, no cal dir, una rancúnia, però sempre es pot portar cap a terrenys civilitzats i prendre la distància com una oportunitat per a reconduir els llaços trencats cap a una cordialitat i cooperació noves. De fet, la secessió, crec jo, poc s'assembla a un matrimoni, tot i que la relació de Catalunya amb Espanya ve precisament de les unions dinàstiques, i guarda analogies per les condicions de sotmetiment que sempre ha volgut imposar Castella, com un marit gelós i dominant.
Una abraçada,
Aleshores si no és la llengua el que dicta la manera de ser d'un poble em disculpe i et dic que no entenc el cas de l'independentisme.
ResponEliminaA mi tan se'm faria viure a Madrid que a una València on no es parlara català-valencià.
I ho dic no des de la discòrdia sinó des del saber que si es deixa de parlar aquesta llengua a la meua ciutat jo o moriré o enfolliré, doncs aquesta llengua entra a formar part del meu nus psicològic, el que regeix la meua vida, però no la meua manera de ser sinó la meua vida.
Bé, hauré de llegir una mica més sobre el tema i repassar alguns escrits psicoanalítics que en parlen des de l'inconscient.
Una forta abraçada i disculpa la meua impotència, espere siga momentània.
Vicent
He estat mirant articles sobre el tema com t'he dit des de l'òptica analítica i ací et deixe un que no he arribat a comprendre en completament, espere que Miquel Bassols no li sàpiga greu que el transcriga:
ResponEliminaIndependència i Trinitat:De cop, sembla com si fossin les paraules les qui governen i els governs els qui fossin governats per elles, arrossegats com es veuen tant sovint pel seu poder. Les paraules, massa ràpides, corren més que els subjectes que les diuen, i molt més que els polítics que se’n fan, com se sol dir, els seus portaveus. És el que ens sembla que està passant aquests dies, per exemple, amb aquesta paraula: “Independència”. Dita i cridada per una multitud als carrers de Barcelona el passat onze de setembre —no calia escriure-la a cap pancarta de capçalera de manifestació per fer-la escoltar—, ha estat després inevitablement desplaçada, a voltes fins i tot silenciada, com una arma que es gira contra qui la brandava. El president Artur Mas, després de declarar que “tot és possible”, va haver de transformar-la uns dies després en una “Interdependència” potser més manejable políticament, després que Jordi Pujol l’hagués posat clarament en solfa: “la independència és impossible”. Tot i així, quant més impossible sembla més ressona l’eco del seu crit en la multitud, des del Passeig de Gràcia fins al Camp Nou. I quant més contestada i negada resulta des del govern central espanyol, més consistència pren per ambdues bandes. Sembla aleshores que obté la força d’aquelles paraules que resulten més afirmades quant més negades. És el que podem qualificar com un significant amo, —ho escrivim S1—, el signe que aplega i dóna consistència a un grup, a tota una comunitat, però que també pot dividir-la de seguida per fer aparèixer el revers de tota identificació: la divisió del subjecte, la seva manca d’ésser, —ho escrivim $— que cap objecte ni ideal podrà mai curullar. I sí, a Catalunya es tracta avui d’una voluntat d’ésser que cap significant ni cap objecte podrà mai clausurar. D’aquí que la paraula “independència” tingui tanta força per aplegar i dividir alhora.
Calia però que algú, una dona i amb la força que dóna fer-se portaveu d’un milió i mig de persones, la tornés a dir ben clara a les portes del Parlament. Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, ho deia així en ser rebuda per Núria de Gispert, presidenta del Parlament: la independència és el que volem i és el que cal que li encomaneu al nostre president com un desig irrenunciable. Com dir-li que no! Diguem-ne millor “estat propi”, reblarà uns dies després el president. Tot d’una, la paraula ens porta de nou l’embolic i no sabem com desfer-nos del seus efectes. Carme Forcadell és també qui va saber transformar la coneguda frase de Jordi Pujol, “és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”, en aquella altra: “és català qui vol ser-ne”, des d’un discurs molt més dúctil a la fragilitat de l’ésser, a la seva buidor inherent. Ser-ho és ara voler-ho, sense atributs ni complements que facin la seva condició d’ésser. És ben bé el desig ideal, que no cal ja que passi per l’alienació que suposa haver de demanar-ho. No cal tampoc passar per la feixuga condició de viure i treballar… De fet, és l’afirmació contundent que la buidor de l’ésser sempre tendeix, necessàriament, a cercar la identitat: $ --> S1, escrivim-ho ara d’aquesta manera.
El problema arriba quan algú no només vol ser-ho, sinó que diu que ja ho és, quan afirma el seu ésser en un “Jo sóc” que omple d’atributs aquella buidor de l’ésser que es manifestava en una voluntat, quan l’omple de condicions i complements per fer-ne una identitat complerta. Aleshores el Jo es creu l’amo d’aquell ésser de llenguatge quan només n’és el serf. Aleshores comencen els problemes, el dia després de la festa. De fet, el que ve a dir-nos una anàlisi acurada és que la independència del Jo es més una creença que no pas un somni, una creença tan religiosa com qualsevol altra, tan dependent dels significants ideals que la governen com de la imatge de l’altre, de l’altre Jo on s’alimenta.
ResponEliminaTeresa Forcades —sí, a voltes el significant té aquestes coses i anem de la Forca-d’ell a les Forcades d’ella—, la monja benedictina que es fa escoltar amb prou força i precisió en àmbits molt diversos, havia posat uns dies abans un toc d’atenció que cal no menysprear en absolut. Deia així: “la independència és un projecte de diversitat” comparable a “la pluralitat de la Trinitat cristiana”. No hi hauria veritable independència si no és en un vincle tan interdependent com el que implica el nus de la Trinitat, un nus que té una estructura molt sòlida: només cal que un qualsevol dels tres es deslligui perquè els altres dos quedin també de seguida deslligats. Però deslligats no seran independents, simplement no seran... diversos. Els lectors de Lacan —i Teresa Forcades sembla que n’és—, coneixem prou bé les virtuts d’aquest nus que fa la unitat trinitària. Però quina seria avui la trinitat catalana? Un misteri. El pare fa temps que és en declivi —Jacques Lacan dixit—, el fill segueix a casa sense trobar feina. I l'Esperit Sant? L'amor potser farà el lligam que falta, entre l’Espanya que fou i l’Europa que hauria de venir?
Seguint amb els vincles familiars, parem ara l’orella a un altre fet de llenguatge. Aquests dies escoltem un desplaçament prou simptomàtic quan es parla dels difícils vincles entre Catalunya i Espanya. De nou les paraules manen i de la metàfora del matrimoni, quan un dels dos consorts demana el divorci, estem passant a la metàfora dels germans, quan un dels dos reivindica més poder que l’altre.
Vist així, és clar que ens caldrà una trinitat allà on la dualitat no sap sortir-se’n. Sí, potser Europa.
Crec que la psiconàlisi és pertinent en aquest tema, ja que, com he sostingut en algun altre lloc d'aquest mateix bloc, la identitat nacional és una part constituent de l'individu que es fonamenta en l'experiència de la primera infantesa, allà on la psiconàlisi resulta més fecundament il·luminadora. A més, crec que el punt de vista d'aquest article encerta bastant el tret, ja que la qüestió actual a debat és més adulta que infantil, per dir-ho així: té més a veure amb la idea de projecte col·lectiu que amb l'adhesió sentimental que remet a la pàtria. Per això és que et deia que la llengua no explica actualment el moviment independentista. Tot i que la llengua materna o paterna és base de la identitat nacional a què ens adherim, no és l'únic. De fet, és per això que a la Catalunya actual pot passar el que a Irlanda ahir: la llengua pròpia del país pot servir d'apel·lació comunitària, però els individus que s'hi senten cridats a constituir-se en comunitat autodeterminada poden aportar altres llengües maternes: el castellà evidentment, però també d'altres com l'amazig, l'àrab, el romanès, etc. De fet, a la famosa macromanifestació de la Diada, si paraves l'orella, detectaves aquesta varietat de llengúes entres els assistents.
EliminaTanmateix, i tornant a la teva cita, crec que el moviment actual no és exclusivament una qüestió de llenguatge, una pura semàntica o nominalisme. Digui's independència, estat propi o interdependència, el que vertebra aquest moviment que tot indica que és avui hegemònic a Catalunya, és una idea comuna, aquesta que té a veure amb la capacitat d'autodeterminar-se i emancipar-se d'una autoritat estatal que se sent tirànica i injusta. Més que la metàfora del matrimoni, en veritat, la relació Espanya-Catalunya potser es compararia millor amb una relació paterno-filial. Espanya, a la fi, va ser el projecte català des del XVI a principis del XVIII, quan perd tota capacitat de dirigir-la. Derrota i frustració que es veu de nou a les dues repúbliques malaurades i als trenta anys de construcció de l'Estat autonòmic del qual avui els agents d'una banda i l'altra han emès certificat de fracàs, els uns amb la clara direcció recentralitzadora, els altres amb la via independentista.
Salut i de nou gràcies, Vicent. Consti que entenc la teva postura. Jo, com tu, sento una forta identificació amb el català, en el meu cas llengua materna, però crec que el món va per altres direccions.