D'entre l'atabalador torrent d'invectives que ens arriben des d'Espanya aquestes setmanes en què tot sembla haver anat tan ràpid en el terreny del moviment independentista català, moltes s'emparen en la idea que és fruit d'un adoctrinament deliberat i sostingut per part d'un nucli reduït de poder, del qual la televisió autonòmica i alguns grups subvencionats per aquell nucli serien els exponents més rellevants.
D'entre tots, tanmateix, potser els del ministre d'Educació José Ignacio Wert semblen els que amb més profunditat han apuntat la seva munició verbal. Atribuir a l'escola pública catalana la creació del fenomen independentista ataca directament la línia de flotació de l'autonomia catalana, i per tant el mateix fonament de la Constitució del 78 que tant diuen defensar els grans partits polítics espanyols, el govern del PP, i la seva altisonant cort mediàtica.
Wert i la seva idea de la gènesi del sobiranisme català és doblement ingènua, quant:
1) Ni el franquisme va poder forjar l'espanyolisme en els catalans després de quatre dècades de controlar amb mà de ferro els programes i la selecció del professorat de les escoles. Alguns ho sabem perquè ho hem patit en carn pròpia. Menys encara això és possible en un sistema formalment democràtic, en una societat oberta. Més clar: no existeix perquè hauria estat impossible, i perquè tampoc ha existit una voluntat tan grollera en un model escolar d'escola pública catalana que deliberadament s'ha fet integrador i plural. I que segurament de manera no deliberada ha garantit així que no sorgissin generacions d'escolars vacunats contra el nacionalisme català.
És molt diferent projectar un biaix local en la visió del món a ocultar deliberadament la visió d'una part del món. Si Espanya continua ignorant en els seus manuals escolars la idea de Catalunya com a nació i la història que la reafirma com a tal, si continua sent un dels països europeus més impenetrables als estudis universitaris de llengua catalana... està aprofundint l'esvoranc que ens va separant.
2) Els moviments de fons de la història són els que conformen la identitat. Si la identitat individual es forja en els primers anys de la vida, i després es va completant sobre els fonaments adquirits, les identitats col·lectives coneixen igualment períodes de formació llargs, que de tant en tant es manifesten en esclats puntuals que fan simplement saltar a la vista el que podríem dir corrents subterranis de la història. No podem entendre l'avui de les relacions d'Espanya i Catalunya sense l'ahir de les disputes bèl·liques d'inicis del divuit, com no podem entendre el 1714 sense els segles que van de la unió del reis Catòlics al testament de Carles II, etc.
Els esclats puntuals poden ser provocats o frenats amb les armes tàctiques que Espanya torna avui a posar en marxa amb tot el pes del seu Estat, certament afeblit avui. Però els moviments de llarg recorregut contenen un alè perdurable que no es pot manipular directament.
Wert, antic tertulià d'un dels més cridaners exponents de la cort mediàtica, ha reafirmat després en resposta parlamentària la seva voluntat espanyolitzadora dels alumnes catalans. A part que aquesta expressió en certa manera càndida rebla la seva incapacitat d'entendre el funcionament d'aquests moviments de la història, ens resulta ben exemplificadora, quant manifesta clarament un dels eixos en què es mou centralment aquesta bronca mediàtica persistent que s'aboca en aquestes setmanes cap a Catalunya. Obro parèntesi: no és que hi hagi res de nou cara al sol (perdó, sota el sol), però sí que s'ha intensificat. Tanco parèntesi. L'eix consisteix en projectar-nos als catalans i en els catalans l'ombra fosca dels seus més íntims pensaments, els esquemes mentals que encotillen la seva forma de pensar. En termes més planers: es retraten en el que ens retreuen.
No és gratuït que s'equipari el nacionalisme català al nazi o a la Sèrbia de Milosevic. No és estrany que el mateix Wert s'escandalitzi quan es compari el seu projecte al franquista. La incapacitat per reconèixer el feixista dins d'un mateix fa veure feixistes a tot arreu.
D'açò ja he parlat en molts altres escrits i continue dient que els pobles s'identifiquen uns contra altres, les grans onades d'immigrants que van venir a la València del segle XIX i XX va fer que el ja sentiment de castellanització del poble valencià s'ampliara fins hui, això al Principat no ha passat perquè es va mantenir una llengua del Pare, el català-valencià, era la llengua de l'autoritat, del Pare, aci al meu país (i mira que no parle de nacions que en som segons els estatuts, o succedani simbòlic de nació com són les nacionalitats) la llengua va passar de ser per l'èlit del Pare a ser la de la mare, la mare llengua en comptes de com al Principat el Pare llengua i llengua de l'autoritat.
ResponEliminaEl Principat ha mantingut l'antiga nació que vam formar els valencians, catalans, mallorquins i aragonesos, i l'ha mantinguda amb orgull i dignitat, que açò xoque contra altra gran nació, Castella? Sí xoca, però com ja va dir Ortega i Gasset el problema català és irresoluble, dos nacions enfrontades, identificades l'una contra l'altra, València és un cas apart, ha triat, hem triat viure en pau tot i que perdent en part la dignitat, parle dels catalano-valenciano-parlants de llengua materna, que no és totalment el meu cas, a mi se'm va acudir una solució i era l'autonomia lingüística i quan dic autonomia lingüística dic abans que la política, però jo sé que no es pot mediar entre dos que es barallen.
Que siga el que Déu vulga, he, he, he...
Que et vaig a dir, ho veig absolutament irresoluble, solucions que no passen per la força o l'anihilament del contrari, tot i que la solució que jo propose si estiguera contemplada en la Constitució espanyola ja seria un gran avanç cap a la pau, però amb autonomia lingüística abans que política dic veritable autonomia lingüística.
Bé, interessant article en el que destaque que els pobles no es fan per un sol home sinó amb l'aquiescència de tots els seus habitants.
Ara jo no demane independència, prou tinc si puc parlar el castellà, el català-valencià i les llengües que em són familiars com el francès, però sobretot les dues primeres amb igualtat a la meua ciutat, el dia que mora la llengua de mon pare jo hauré mort, tan ferm és el meu nus amb les dues, dons si desapareguera el castellà ho faria també, som els valencians pel que t'he dit abans i en contraposició als catalans un poble "criollo" que deien Damià Mollà i Eduard Mira i que no han d'oblidar arrossegant cap a Castella els del PP, cosa que ja va quedar clara després de la batalla de València.
Una forta abraçada des del barri de Russafa de
Vicent
Fa temps que he entès que tots els intents de convèncer una part per l'altra estan abocats al fracàs, en assumptes identitaris. Cadascú s'aferra a la seva, i és lògic ja que és el més íntim de cada u. El que no puc entendre és que hi hagi qui la vulgui negar, la seva identitat, i pretengui que en el món no hi ha nacionalitats, només individus. Aquests campions de les llibertats individuals , aquesta mena d'àcrates del nacionalisme, en realitat s'amaguen a si mateixos, o volen amagar als altres, la seva defensa de la SEVA nació com l'ÚNICA vàlida i la que es pot imposar als altres. En el conflictes entre dues nacionalitats, ho tinc clar també, només poden mediar les urnes, i que sigui la majoria la que decideixi quina domina en cada territori. perquè el poder s'ha de territorialitzar, no hi ha altre remei i també ho saben els "àcrates nacionals" que també ho neguen.
EliminaUna altra cosa és la identitat pròpia, que pot participar de diferents nacionalitats, com és el teu cas, com sovint has assenyalat, o el meu propi -sóc fill d'aragonès i catalana, l'autèntic xarnego del diccionari-. Però com ja fa molts anys li vaig sentir dir al teu il·lustre paisà,el sociolingüista Lluís Aracil, ningú no és perfectament bilingüe. A la llarga, en un país, una llengua sempre s'imposa a l'altra.
Bona reflexió, Eduard, és veritat que la identitat es forma en els primers anys, però no depèn només de l'escola, depèn de casa, dels amics, de l'ambient, del que l'individu va processant en idees i sentiments, i com tu dius, del moviment de fons de la identitat col·lectiva. Jo vaig tenir la sort d'anar a una escola de la CEPEPC (Col·lectiu per a l'Escola Pública Catalana). Bé, el col·lectiu es va fundar el 78 però les escoles es van crear els anys seixanta. Lògicament, crec que el caràcter militant i reivindicatiu dels pares i mestres d'aquestes escoles les feien més catalanistes (i laiques) que les públiques que han crescut en democràcia. Per a mi era natural parlar no ja de Catalunya com a país sinó dels Països Catalans, però també recordo que l'escola insistia en educar-nos com a persones lliures i responsables. No sé si ho sóc, però sí que m'he anat plantejant aquestes qüestions al llarg de la vida (ja he comentat l'etapa Savater), el que vol dir, m'imagino, és que les escoles, encara que tinguin una ideologia marcada (catalanista/franquista) no determinen les idees i sentiments nacionalistes dels alumnes (en aquest cas potser fins i tot a la contra), i menys en el model d'escola pública democràtica, com tu dius. En fi, que aquí el que ens vol adoctrinar a tots és en Wert, que va creant més i més anticossos a mesura que passa...
ResponEliminaJo em vaig educar en l'escola Colegio Nacional José Antonio. Amb això ja t'ho dic tot. la geografia de l'aula era similar a la que es veu a la foto inclosa a l'article. Està clar que els anticossos solen fer que les educacions dirigides obtinguin resultats inesperats.
EliminaUn detall potser no serà sobrer: l'escola encara existeix, i avui es diu Prat de la Riba. L'edifici es concerva encara essencialment com va ser creat, fruit de l'esforç de la Mancomunitat . Novament, la història mostra moviments a llarg termini que són difícils de calcular.
Després d'algunes converses, m'adono que els adoctrinen son en realitat els parers, son ells que transmeten a les generacions futures el pensar als fills. Un dia al parc, un nen de cinc anys es va acostar al meu. (El meu en tenia sis), el nen li va dir:-como te llamas?- i el meu fill li diguè:-Marcel- aleshores l'altre nen li diguè :-y poquè hablas catalán?- el meu fill responia, perque he nascut aquí i sóc d'aqui, tu no has nascut aquí? i el nen li diguè :-si pero mis padres no me dejan- em vaig quedar alucinada mentre el meu fill deia, mira per on mama un nen que ha nascut a castella! jaja, per ell era impossible entendre que algú nascut aqui no pogués parlar l'idioma que estudia a l'escola. a l'escola del meu fill, els nens árabs ensenyen a les seves mares i ells el parlen amb naturalitat, aleshores em costa entendre que algú es negui per convicció a respectar els altres. Wert era l'exemple més gràfic del que ja intuïem, només s'ha tret la máscara. La meva àvia diu que si hagueren pagat el que ens vam fer, els fills del feixisme no tindrien aquest orgull. Però només s'ha ocultat la part que no interessa.
ResponEliminaL'ocultació de la història sempre comporta equívocs i concessions a noves ocultacions. Per això, encara que ara tinguem molt clar cap a on hem d'anar, també hem d'anar amb compte i no partir d'ocultacions ni equívocs. Una altra cosa interessant que dius és el de l'adoctrinament dels pares. Hi ha una dreta liberal -de la qual s'ha disfressat de fet la dret autoritària dominant a Espanya, bé que crec que per pur oportunisme- que defensa el dret dels pares a escollir l'educació dels fills. El seu manifest més extrem és el dels sistemes que permeten fins i tot no escolaritzar els fills i deixar que els pares els eduquin. Només un sistema públic realment democràtic, universal, laic i sotmès a estàndars de continguts regulat i controlats pels poders públics, pot garantir una llibertat real i una igualtat bàsica per a tots els infants. I és a l'escola on s'assentaran les mínimes bases per a una igualtat social mínima, almenys en l'accés a la cultura i a l'oportunitat de participar plenament en la mateixa societat.
Elimina