Dimite la número dos de los socialistas en la Eurocámara
María Badia ha tomado esta decisión para no perjudicar al PSOE después de haber protestado por las declaraciones del conservador Vidal-Quadras sobre el papel de las fuerzas armadas ante una supuesta situación de rebeldía en Catalunya
L'eurodiputat que més ha fustigat Vidal-Quadras pel seu exabrupte ha estat precisament el vicepresident vicepresident del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, l'eurodiputat flamenc Derk-Jan Eppink, que va exigir al govern espanyol aquest dimarts que deixi als catalans votar el seu futur i no hi posi l'exèrcit. La seva intervenció al ple de la Cambra no pot ser més contundent. No us la perdeu, en aquest vídeo . I no us perdeu tampoc la rèplica de l'eurodiputat del PP Luis de Grandes: a l'alçada dels grandes d'Espanya, pot comprendre les observacions del seu company de grup, però les menysprea.
Comprovareu també en les imatges que moltes de ses senyories els ben pagats eurodiputats tenien en aquell moment probablement ocupacions més urgents que els feien absentar-se del seu escó.
Però, en fi,hi ha vegades que el pes dels segles passats s'encarna de manera sorprenentment clara en l'actualitat. Eppink és un conservador, però fonamentalment és flamenc, a la fi. Els flamencs guarden a la memòria, fresca, l'ocupació imperial espanyola, tot i que va acabar abans de la derrota catalana a la Guerra de Successió, al Tractat d'Utrecht. Potser perquè ells van guanyar la independència, mentre aquí la perdíem, conserven la memòria de les messetes. Aquí, avesats a rebre cops, sovint caiem en la trampa del mesell que ja no els sent i es llepa les ferides recorrent a l'autoflagel·lació.
Estic bastant d'acord, però la frase "Els flamencs guarden a la memòria, fresca, l'ocupació imperial espanyola, tot i que va acabar abans de la derrota catalana a la Guerra de Successió, al Tractat d'Utrecht" em sembla exagerada. En els darrers tres segles, Flandes ha viscut tres guerres d'abast mundial (Napoleó, 1914-18 i 1939-45), a part de nombroses guerres menors.
ResponEliminaVivim temps d'exageracions,Josep. Aquests apunts són una mica exagerats a propòsit, i tanmatexi m'estic adonant que la realitat, un cop més, supora tota la ficció satírica que sóc capaç d'esmerçar.
EliminaI aprofito que cites les guerres que han sacsejat Flandes en els darrers segles per recordar que Catalunya, després de 1714, ha passat per conflictes bè·lics important: la Guerra del francès, amb l'opció napoleònica d'autonomia no reeixida, i el refús que és comprensible després de la massacre borbònica de la Guerra de Successió. Les guerres carlines que es perllonguen al XIX, i la Guerra Civil on Catalunya torna a decantar-se pel cavall perdedor.
Jo diria com el Juli Caesar:
ResponEliminaJalea jacta est
Jo crec que si tots ens ho prenim amb el saber de les conseqüències que hi pot portar, doncs no hi ha res a dir, el que passa és que jo ho vinc dient fa molts anys, tot i que no m'he posat a dir-ho moltes vegades i ho he deixat un parell de vegades als meus blocs antics i actual, a Castella no es comprén que Catalunya parle una altra llengua, no es va entendre amb la segona república i no s'entèn ara, i a Catalunya no s'entèn que els castellans vulguen dir a Catalunya també Espanya o una part d'ella, i el problema és això: irresoluble, i tot el que no es soluble causa un entrebanc, i jo no voldria anar en una possible confrontació en igualdat de condicions al camp de batalla a matar catalans, no per res més que no tinc ganes de ficar-me amb ningú a més de que sóc incapaç de matar si no muir, però ja et dic, en un altre país en el que no hi haguéren dos sentiments nacionals enfrontats seria possible, ací em sembla que portarà problemes.
Ara, em pense que ho he dit tot, tot el que podia dir sobre la possible independència de Catalunya, tot allò altre seria embolicar la troca.
Si esteu segurs endavant, si hi ha dubtes endarrere.
Jo no m'hi compromet només que amb el meu barri i amb la meua llengua, o llengües, el castellà i el català-valencià i part del francès, les meues llengües són la meua pàtria.
De fet faig servir el català-valencià ací a la meua ciutat en el 90% del temps al meu treball i al 60 o 70 % a la meua vida corrent tot i ser València una ciutat on el nombre de parlants de català-valencià estarà al 37% o 40 que en saben parlar, no que la facen servir, ja et dic per a mi una València independent o una Russafa independent sense la llengua de mon pare és com un món sense aigua i amb gasosa, hi podria viure, però una mica constrenyit.
Espero i confio que la independència catalana es faci sense trencar ponts amb el País Valencià. Al contrari, que es potenciïn,sense que hi hagi al sud del riu Sènia cap desconfiança ni recel cap a un "imperialisme" català que, ja ho deveu saber, és molt lluny de preocupar a la societat catalana. El que domina aquí és una indiferència notable cap al valencià, i això és una cosa que un futur Estat català hauria d'intentar superar, però que no reeixirà sense una revolta dels valencians a la seva terra. una revolta que pot començar amb petits gestos: reivindicant per exemple aquest nom que abans he emprat, País Valencià, contra els intents del govern Fabra de perseguir-lo i anorrear-lo.
EliminaUna abraçada, Vicent!
Vaig veure el vídeo fa uns dies i vaig flipar!
ResponEliminaFlipar que no s'hagi destituït al Sr. Alejo. Realment la contundència del Sr. Eppink es troba molt a faltar ja no a les Espanyes, si no a Catalunya. És cert que som un poble mesell i ajupit.
La veritat és que se sent vergonya aliena d'estar dins un estat tan antidemocràtic i mentider. Almenys, podien reconèixer les pifies que fan. Però no, són massa covards. El Sr. Vidal-Quadras podria acceptar que sí que va fer les declaracions vergonyoses d'enviar l'exercit a Catalunya, cas que es fes un referèndum. Però és massa covard i miserable per fer-ho.
Benvolguda Helena, jo crec que el temps de ser mesells ha passat. Naturalment que encara tenim serrells d'aquesta marca, i és que no és fàcil treure's de sobre la càrrega de tres segles de sotmetiment, però noto una majoria social que té il·lusió i voluntat per tirar endavant l'arribada a una majoria d'edat perduda. Catalunya va lluitar el mil set-cents amb valor perquè la pressió borbònica resultava intolerable. I ara tornarà a lluitar perquè novament la situació resulta insostenible. I estic convençut que ho farem amb les armes de la pau i amb l'eina de la democràcia.
Elimina