Molts, suposo, hauran estat els lectors de Jaume Cabré aquest estiu. Molts, com va quedar de manifest a la seva conferència recent al Centre de Lectura de Reus, es deixaven el seu monumental "Jo confesso" per a les plaents hores vacacionals, una mica temorosos davant el volum de l'obra.
No va ser el meu cas, que ja el tenia llegit, anotat i repassat abans de les vacances. Peró sí vaig freqüentar de nou l'autor, i precisament i de forma una mica paradoxal (serà que m'agraden els contrastos?) amb "Viatge d'hivern", el recull de contes aplegat el 2000, on en bona part ja s'anuncien els temes i les harmonies de la seva darrera obra mestra -fins i tot treuen ja el nas alguns dels personatges que després han trobat vida a "Jo confesso"-.
Jaume Cabré és un escriptor amb profunda musicalitat, cosa que es manifesta en l'estructuració de les seves obres i en la mateixa construcció de la seva frase. Si "Viatge d'Hivern" evoca l'obra homònima de Schubert, igualment les seves novel·les s'omplen de referències musicals.
És el cas de "L'ombra de l'eunuc" (1996), que amb justícia es pot considerar l'obra que marca la seva eclosió com a novel·lista de la primera fila indiscutible. Obra extensa i densa també, es compon de quatre moviments, com una simfonia, dividits en dues parts. Saga familiar i memòria individual alhora, ens fa un repàs per la història del segle XX amb la barreja de profunditat i ironia lleugera que el caracteritza.
Els narradors són dos, membres de la mateixa família de Feixes, l'espai mític d'algunes de les seves obres. Ambdós ens fan avançar en una mena de contrapunt per una història familiar plena de racons foscos, secrets, ocultacions, crisis i desavinences. La primera persona de vegades esdevé tercera, iniciant aquest desplaçament de les formes verbals que avui no ens sorprèn en un autor que ja s'atreveix a fer salts de segles dins un mateix paràgraf sense advertir al lector. La història pretèrita de la família ens és narrada essencialment a través del diàleg dels dos narradors. En un moment determinat, un, el més gran, li diu a l'altre que la història es mou per fòbies i fílies individuals.
El seu interlocutor, el jove que s'havia deixat empènyer pels vents de les revolucions dels anys seixanta i la lluita contra la dictadura, diu que no hi està d'acord. Perquè tu ets marxista, li replica el seu oncle.
El marxisme va tenir l'efecte de negar la importància de l'individu en el procés històric. Molts analistes de les anomenades ciències humanes van voler interpretar la Història com si només fos un moviment de forces productives. Una reacció potser comprensible a l'antiga i rància Història de fets reials i d'herois llegendaris. Marx permet plantejar una perspectiva aclaridora de la Història i de les potencialitats del futur. Però és una perspectiva parcial. A la fi, són homes i dones, individus, els que han de prendre grans decisions en els moments en què la Història ha anat acumulant pes de gravetat suficient per moure els fils de la societat i fer un salt en les relacions que semblen inamovibles.
S'ha dit, doncs, que Freud pot ser tan revolucionari com Marx per posar al descobert les interioritats que també mouen els individus a actuar. Fílies i fòbies, al cap i a la fi, que es comuniquen entre les persones i que impregnen de manera misteriosa els pobles sencers.
O només són misterioses perquè fins i tot escapa a la claror de la llum freudiana i marxista , i que hem d'anar a completar amb la d'altres estudiosos d'altres disciplines, o potser millor dins les pàgines d'un llibre que sàpiga endinsar-se en la vida amb llum pròpia. Com ho fan els de Jaume Cabré.
Ja et vaig dir que del Jaume Cabré he llegit referències a Internet, que em van mostrar la vàlua d'aquest escriptor nostrat, però el que jo coïncidisc amb l'oncle és que sí, que la Història es mou per els vaivens, les fòbies i les fílies dels individus i grups, açò entraria a formar part del materialisme dialèctic, que entra dins d'allò real lacanià o part màgica en la que està l'amor, l'estabilitat del sistema i allò desconegut i inhistorificable, però hi ha a banda d'aquestes dues, el desig, és a dir la voluntat de cada individu per si sol i en conjunt per portar la vida i dur-la a l'avenir, i per una altra banda el gaudi o instint de mort, aquell que tenen certs individus i el porten fins al límit de les seues possibilitats, els homes freds per exemple, que són els que nodreixen la classe militar i política, però que en el fons tots tenim, doncs estem formats pel desig o instint de vida i el de mort, a banda dels altres dos que formen un sol cercle com la lluita o materialisme dialèctic i l'amor que els conjunta tots quatre.
ResponEliminaI sí, la Història es mou en un moviment de tira i arronsa entre fílies i fòbies a la manera marxista, però també a la manera freudiana, o lacaniana o simplement cristiana o indú com seria la concepció universal del nus de tres caps o la Santíssima Trinitat, que finalment té quatre caps i si volem en el centre l'objecte "a", Déu, l'estabilitat d'el sistema o l'èxtasi dels més teòfils.
Bé, interessant hui el teu escrit i miraré si no de llegir-lo, que ho intentaré, sí de mirar més escrits sobre aquest autor, el Cabré, jo darrerament sóc un lector de noms, i m'explique, com que tenim l'eina d'Internet mire explicacions sobre diferents autors a la xarxa i m'empape de tots ells, abans com que no hi havia no hi havia un altre remei que llegir i llegir, i ja et vaig dir que fa més de quatre anys que no llegisc un llibre en paper, mentida n'he llegits cinc o sis.
Una abraçada valenciana de
Vicent
Crec que espigolar a la xarxa ha creat una nova manera de llegir, i epr tant de pensar, i per tant de comuniar. Algú ho ha estudiat en l'àmbit acadèmic: vull dir, que el mateix món acadèmic ha passat a dependre més de ressenyes o de lectures ràpides a internet que de lectures de fonts directes. No estic segur que això suposi un canvi en veritat radical, sempre han existit les ressenyes, els plagis ràpids, les lectures en diagonal... El que ha variat és el ritme, la velocitat i la potència de la comunicació.
ResponEliminaCabré passa anys per fer un llibre. En el Jo confesso n'ha invertit 8, i a L'ombra de l'eunuc. La sort és que noslatres no en necessitem tants per llegir-los :-)
Una abraçada reusenca.
Cabré és un escriptor dels grans, el fet que inverteixi tant de temps escrivint i reescrivint la seva obra demostra que ho fa amb la passió de l'ofici, l'èxit li ha vingut després. I ben merescut. M'agrada molt aquesta frase que dóna títol al teu article. Les fòbies o fílies individuals són universals i mouen la història. Genial, com la teva ressenya. Una abraçada!!
ResponEliminaSí, no tenir pressa és una de els màximes que ens va oferir Cabré a la conferència de què parlo aquí, i que potser recordes. No tenir pressa en publicar, ser pacients... Els blocaires som relativament pacients dins un món, el d'internet, que té en geenral massa pressa.
Elimina(per cert, en el comnetari a Vicent la pressa em juga una mala passada i m'he menjat un 5, en referir-me als anys invertits a L'ombra de l'eunuc).
Abraçades!