1/10/12

LECTURA DE BLANC SETÍ

Entre les lectures d'aquest estiu, de les quals us parlava amb termes molt vagues després de les meves prolongades vacances blocaires, hi ha hagut molt poc marge per a la poesia. Vés a saber per què, quan molts estius han estat els de la meva retrobada amb la poesia després de períodes hivernals poc donats.


Una excepció, però, s'ha obert pas amb força fulgurant, amb la claror inesperada i lluent del blanc setinat. Inesperada i benvinguda, quant obeeix a la invitació d'una amiga i la mateixa autora, la Sandra Domínguez Roig, que em va fer arribar el seu darrer poemari, "De blanc setí", editat per Germania.


Es tracta d'un recull breu de poemes, en la seva major part també breus, i algunes proses poètiques. I es tracta també d'una història, un cabdell que anem desfilant a mesura que avancem pels versos i les frases, o d'un fil que va formant la troca amb un sinuós moviment d'avenç gairebé imperceptible. I que tanmateix ens condueix, amb una esmunyedissa sensació de furtivitat, cap al desenllaç d'aquesta història gairebé oculta.

Una història oculta. El poemari s'obre amb una cita de Gabriel Janer Manila: Ningú és responsable dels pensaments salvatges que, a vegades, circulen pel bosc de la memòria. No és fàcil controlar el poltre que portem entre les quatre parets del crani, capaç d'inventar les deformitats més repulsives, allò que compta són les accions. Lluny de la teoria del pecat cristià, que es desenvolupa ja en l'estadi previ a l'acció, aquest llibre indaga en l'interior, en els abismes on imaginació, fantasia, desig, deliri... transgredeixen els límits  de les històries públiques -publicables- i lesallibera de la culpa del que ja ha estat. Ofrenar el cos obert,/cloure les portes del'ànima/ i afermar-se amb les urpes/ a una esquena/ per no esllavissar-se al buit (I'impuls a l'infinit).

Una història publicada. No espereu mitges tintes ni eufemismes: les metàfores són com una brasa viva, el foc crema en els versos que ens narren una passió que es materialitza en paraules, paraules que aspiren a ser la mateixa imatge dels cossos que la viuen : M'irromps/entre la pell i les calces/ i m'embriaga l'afonia/ fins que acabo/ dient el nom, teu/ de vidre trencat (M'irromps).

Una història, ja ha estat dit, amb el seu final. De final abrupte, de capgirament del foc de la trobada en el foc de la separació. Amor i odi? L'afirmació rotunda d'haver deixat de ser o de no ser : Torrents de dolor/ brollant per dins./ Supuraré aquesta nit/ per l'ànsia que em va atuir/ fins desésser teva. / Què em sotmet/ a vetllar-te/ si no puc ni pronunciar-te?(L'àcid)

Queda, doncs, dolor, o sigui la memòria fent ferida en la carn oberta abans al plaer. Però queda també l'experiència del que va ser (o va ser en el somni almenys): Et desterro/ a l'oblit de les paraules primeres,/ a l'exili de les històries viscudes./ Mentre mor la mirada de vidre incidit per la llum/ que vas engendrar-me (Desterro)

Res no és, doncs, gratuït ni de bades. Fins i tot una davallada després de la gran elevació pot dur-nos a la mateixa fita inicial d'un camí de caires místics: Qui sap si és així l'eternitat/ una mar blana,/ la infinitud d'horitzons inabastables,/ el rítmic remoreig del mar.../ Això sí/ que és immortal (L'eternitat). I, a la fi, el que ens queda és l'eco d'aquell poltre que habita en el secret refugi del crani, la seva potència llesta a desbocar-se, el seu eco en el renill que perdura en l'amant evadit.


Un amant, a la fi del seu amor, ja no és el que va endinsar-se en la seva història, en el seu anhel de fusió amb l'altre -allò que habita a la fi en tota història d'amor-. Alguns poetes també ens poden transformar parlant-nos d'aquest anhel i del que perdura del fet d'haver-lo tastat.

Tasteu aquest poemari. Recreeu amb l'autora una història que mai no s'esgota, per molt que ja no hi sigui.

12 comentaris:

  1. Saps que sempre he admirat aquesta capacitat teva per endinsar-te més enllà del que la lletra delata,
    em sento molt honorada i feliç.
    Mil gràcies,
    una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una abraçada, Sandra, l'honor me'l fas tu

      Elimina
  2. Pinta molt bé aquest llibre, et prenc la recomanació! Té raó la Sandra D. Roig, tens un do de lectura i interpretació admirable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia! Espero que et facis amb el llibre...

      Elimina
  3. Potser no tenim culpa de les coses que pensem o sentim però ens hem de fer responsables, jo em responsabilitze de tot el que pense i sent, quina raó sinó tindrien les converses amb mirades i silencis?
    Però també estic amb l'autora en que és molt difícil poder portar pel camí que volem l'inconscient, tan difícil com impossible.

    Per tot allò altre m'ha semblat una autora que s'ha preguntat per les coses més importants que circulen per l'inconscient col·lectiu humà, per l'ànima humana, bona escriptora i bon escriptor també aquell qui fa la transcripció, és a dir, tu.

    Una forta abraçada i fins demà Eduard.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha de ser el poeta responsable del que diu? Més enllà de com ho diu, la literatura té responsabilitat sobre la vida real? Són altres preguntes que em faig i que s'afegeixen a la que aquí respons. Com sempre, fas pensar.
      Potser, en definitiva, l'art és una forma de fer-nos irresponsables dels nostres desigs més inacceptables.
      Una abraçada igualment, Vicent.

      Elimina
  4. Em costa molt agafar un llibre de poesia, encara que aquest l'exposes molt bé. Sóc més d'anar fent tastets, sobretot ara que tinc el blog i vaig de blog a blog llegint-ne.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi, agafar un llibre de poesia no em costa gens... el que em costa és llegir-lo ;-) Vull dir, seriosament, que no solc llegir de cap a peus un llibre de poemes -i menys si és una antologia d'aquelles que abarquen poemaris dispersos-. Aquest llibre, però, me l'he llegit d'una glopada, i després l'he anat revisant. Potser a causa de la seva brevetat, o potser perquè de fet es pot llegir com una història.

      Elimina
    2. Bé, em costa llegir poesia, agafar un llibre de depèn sempre del pes :-)

      Pensant-t'ho bé, en una època molt concreta va llegir mooolt Vinyoli seguit, però va ser una cosa molt puntual fruit d'un estat d'ànim concret. Miraré de trobar el llibre. Gràcies.

      Elimina
  5. De fet la intenció era aquestam no te pròleg, ni epígrafs, ni versos d'altri tret del fragment de la vida tan obscura, perquè volia escriure un vers una història.
    tot el dia que t'espio.
    Una abraçada. I sí coincideixo en tu, en el sentir de irresponsabilitzar els desitjos.

    ResponElimina
  6. M'agraden especialment els versos d'Impuls a l'infinit, el cos obert, l'ànima tancada i el buit que amenaça amb engolir-ho tot (sort que hi ha una esquena que et salva, no?) A veure si me'l compro, falta saber què dirà el poltre :)

    ResponElimina
  7. El poltre se sentirà ben acompanyat. De tant en tant, cal treure'l apassejar, no creus?
    Gràcies, Gemma, una abraçada!

    ResponElimina