El volum, que veu la llum amb la pretensió d'exhaustivitat que es reflecteix en el títol de Cartes completes, pretén, segons la biògrafa Montserrat Casals, obtenir una mirada diferent de Mercè Rodoreda ja que ens trobem davant d'unes informacions que fins ara no teníem. Rodoreda ha patit la construcció d'un personatge artificial i se n'ha fet, com a mínim, un mite. Les cartes permeten treure-li l'excepcionalitat i mirar-la com un personatge normal i, potser, després, ja la podrem tornar a convertir en excepcional.
Certament, de l'excepcionalitat del personatge autor, tot autor hauria d'espantar-se, donats com som a furgar en les intimitats dels éssers no normals. Aquesta és una tendència que no podem considerar moderna, o, si és moderna l'hem de remuntar als orígens de la modernitat. Henry James ja la retrata amb la seva admirable penetració psicològica al magnífic conte Els papers d'Aspern. Potser el que ens ha donat la postmodernitat és l'extensió universal d'aquest domini del safareig literari i la seva caiguda, als mitjans massius de comunicació, en la més desoladora i depriment banalitat.
Una de les construccions artificials que les curadores del volum consideren que desmunta la publicació és el mite del seu caràcter d'autora instal·lada en una torre de marfil. Pel contrari, es fa palesa la seva coneixença del món polític i literari. És en aquest terreny on circularan algunes de les més morboses novetats, quan editor i escriptora intercanvien comentaris, sembla ser que poc generosos, al voltant d'autors com Pedrolo o Espinàs. Altres mites que es desmunten, segons les curadores del volum? La seva ideologia progressista -que se li assignaria pel sol fet d'haver patit exili-, o el seu caràcter de gran representant de les lletres catalanes -en realitat, seria més ginebrina que catalana-, i de pas i tanmateix, el de la universalitat de l'autora: la seva cotització en el mercat literari mundial és més aviat baixa.
Aquest èmfasi en la condició econòmica del valor de mercat Rodoreda és una de les coses que més sobta en aquest volum, però potser sigui inevitable, tractant-se de cartes entre editor i escriptora aportades per les pròpies hereves de l'editor. I no és un cas rar. Recordo ara les cartes de Faulkner als seus editors, que són més una mena de registre de caixa que no un intercanvi de parers sobre teoria literària.
D'aquí que no sigui tampoc estrany el comentari de Bohigas sobre la condició mesquina de la cultura catalana, encara que pugui resultar contradictori amb les referències a les minses recaptacions que reporta l'autora avui dia: Es veu que, quan Rodoreda només tenia publicat La plaça..., Edicions 62 ja li anava al darrere oferint-li publicar-ne l'obra completa (...) Cada cop que sento a parlar del mercat editorial català penso que és una ficció. El mercat editorial català és picaresc i em sembla molt important que se sàpiga, això és veritat avui i fa 40 anys.
Molt bé. però... hi ha algun mercat literari del món que no ho sigui, de picaresc? Hi ha algun mercat del món mundial que no ho sigui? Que li preguntin a l'Administració Bush que ja acaba els seus dies enmig del crash financer que en bona part a ajudat a provocar. Enmig de la seva incerta glòria, com diria Joan Sales.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada