QUE BONIC ÉS CONFIAR!

És Obama el Franklin D. Rossevelt de la crisi financera del segons mil·leni? Si és així, estarà buscant ja entre els cineastes actuals el nou Frank Capra que publiciti una actualitzada bíblia de receptes de refundació del capitalisme . Capra va exemplificar millor que ningú els nous temps del new deal amb els seus al·legats cinematogràfics. I millor que en cap altra pel·lícula a It's a wonderful life, Qué bello es vivir, amb l'impagable James Stewart -l'equivalent del qual caldria també rebuscar-.

En aquesta pel·lícula, una cooperativa de crèdit a la construcció és salvada de la fallida a la qual abocaria el pànic dels socis davant el crac borsari per la intervenció miraculosa d'un tal George Bailey -James Stewart, naturalment-, fill del fundador, que en un decisiu discurs fa una demostració eloqüent de quin és la clau real d'un material tan immaterial com els diners: la confiança en el valor de la inversió. Bailey demostra als socis que els diners que han dipositat no han estat incoporats a un lloc físic, una caixa forta, sinó que han estat el fons de valor per finançar les compres de les cases dels altres socis. En definitiva, la casa on tots han concorregut no és més que una eina de mobilitat del capital. Això ho explica amb paraules d'una claredat absoluta. I els seu missatge: "Hem de mantenir-nos units. Hem de tenir fe els un en els altres".

Molt bonic, molt real i... molt fals també. Perquè, què passa quan diposites la confiança (els diners) en gestors que alhora la dipositen en gestors que alhora l' han de dipositar en gestors... etc? Què passa quan els gestors de les empreses que realment han de produir, construir... aplicar els diners, resulten més interessats en els seus propis guanys que en els dels inversors? Passa que tens un crash com el que estem patint. Passa que cal una altra narració, potser més complexa -o no-, per il·lustrar-ho i convèncer al poble, al comú de la gent, que el capitalisme és refundable.

Potser cal buscar discursos no tan optimistes. Ernesto Sábato ho va retratar així a Sobre héroes y tumbas (1961), descrivint el barri dels bancs, aquells llocs en que verdadera multitudes depositan con infinitas precauciones pedazos de papel con propiedades mágicas que otras multitudes retiran de otras ventanillas con precauciones inversas. Proceso todo fantasmal y mágico pues, aunque ellos, los creyentes, se creen personas realistas y prácticas, aceptan ese papelucho donde, con mucha atención, se puede descifrar una especie de promesa absurda, en virtud de la cual un señor que ni siquiera firma con su propia mano se compromete, en nombre del estado, a dar no sé qué cosa al creyente a cambio del papelucho. Y lo curioso es que a este individuo le basta con la promesa, pues nadie, que yo sepa, jamás ha reclamado que se cumpla el compromiso (..) algo así como una locura al cuadrado. Y todo en representación de Algo que nadie ha visto jamás y que dicen que yace depositado en Alguna Parte, sobre todo en los Estados Unidos, em grutas de acero. Y que toda esta historia es cosa de religión lo indican en primer término palabras como créditos y fuciario.

Algo y Alguna Parte. Primer, a penes deu anys després que Sábato escrivís això, Nixon va trencar la baralla revocant el compromís de reconversió de les divises en dòlar i el patró or. Després, a les acaballes del passat mil·lenni molts estats, com el mateix argentí de Sábato, van esfondrar-se i les capes mitjanes de la població van veure també esquerdada la seva fe en els propis dipositaris del valor nacional -cas corralito-. Avui, els veritables fiduciaris, els senyors que regeixen els grans fons d'inversió, fons privats desregulats pels estats, no es consideren responsables del cas. Alguns d'ells, d'aquests senyors anomenats per Tom Wolfe amos de l'univers, han estat citats al Congrés nord-americà per donars explicacions dels seus actes. I què han explicat? Que els seus sous supermilionaris obeeixen a un criteri pla i senzill: ells treballen per alinear els seus interessos amb els dels seus clients. Una part del discurs s'ha perdut en el camí dels fets: mentre els valor en què invertien -i per tant, els diners dels seus inversors- han caigut en picat i han arribat a quasi zero, els seus guanys s'han multiplicat. Màgia o religió?

Algun bon guionista per explicar-ho?