ELOGI AL SILENCI, DE MARTA BALLVÉ

Marta Ballvé és una artista plàstica barcelonina de múltiple i incansable activitat a la xarxa, que es manifesta a Facebook, a Twitter ( @BallvMarta ‏ ), o a Instagram -per no citar-ne més que uns quants dels seus llocs habituals -. Ja des de fa uns mesos està duent a terme una tasca diària en què penja una obra al voltant d'algun text al voltant del silenci, i que compon tot un enorme projecte que ha denominat "Elogi al silenci".

Encara que una part del projecte va ser ja exposat físicament a la seva ciutat, a la Nau de l'Editorial Comanegra, el passat 28 de setembre, el projecte continua inesgotable i constant omplint la xarxa de bellesa i aquesta singular exploració del que no es pot dir, d'allò que queda empresonat al silenci.

No vaig poder assistir a la inauguració del'exposició, però en tinc complerta notícia gràcies a la difusió donada entre nosaltres per dues ambaixadores reusenques a la capital, les amigues Lena Paüls i Mònica de Dalmau. Vegeu una ressenya completa de la Lena al seu blog, on recull molt amablement el poema amb què vaig contribuir-hi, i la meravellosa il·lustració que en va fer la Marta, i que vaig reproduir aquí mateix amb ocasió de parlar de plagis involuntaris.

Ara la Marta s'ha inspirat en el referent que vaig trobar d'aquells versos meus (referent desconegut en el moment de crear-los), les frases de Virginia Woolf al seu "Orlando". El resultat és així d'il·luminador:

Proyecto Elogio al silencio 

"Las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía"

Virginia Wolf . Orlando (traducció de Jorge Luis Borges)

El silenci deu ser al so, al brogit, el que el buit a l'espai. Éssers il·lusòriament aferrats a la matèria que ens revelen els nostres sentits, sentim un rebuig, un horror, al silenci i al buit. Però és quan aconseguim fer-nos-en conscients de la seva presència real (paradoxalment, la presència del que no és present, del que no es manifesta i se'ns fa esmunyedís a l'hora de reflectir-ho i anomenar-lo) quan ens alliberem de l'esclavatge, de l'encotillament, dels sentits, que ens fan reduir el nostre món a la rutina. Només l'art és capaç de traçar aquesta aproximació allò que és intangible, a allò que és inefable. Només l'art pot domesticar el buit, només la poesia pot cercar el significat més enllà del mot, només la música pot explorar el que diu el que és inaudible.

Marta Ballvé ho assoleix amb una persistència i una sensibilitat que delecten i sorprenen. Ens traça senyals en el dia a dia, com si ens marqués un camí d'exploració que, a la inversa dels contes infantils, ens guiés cap a un camí no fressat, on perdre'n-hi ens permetria trobar-nos a nosaltres mateixos. O així ho sospitem.

Us deixo amb les dues il·lustracions que n'ha fet la Marta Ballvé de poemes meus. Amb profund agraïment. 

Besllums.2: En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.
Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.
Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

Les hores espesses

A Pascual i Emília, in memoriam

Les rajoles vermelles eren càlides

com la catifa que tenies als peus,

a l’estenedor del terrat la roba blanca

cruixia amb reflexos de sol de tarda.

Havíem espolsat les gruixudes mantes

i els núvols havien voleiat mansament.

Ell flamejava portes i finestrons

i aquella sentor de pintura cremada

era com de diumenge, de sucre de flam,

la tèbia olor de lli vell de la planxa

amb el  lliscar del ferro a la post.

Miràvem els llistons de les persianes

i, a través d’ells, es filtrava el dia

amb el ressò queixívol de les campanes,

la pluja de la regadora a la vorera

abans del rauc abnegat de l’escombra,

els bocois del vi i les bótes de vinagre

lliscant sobre rampes de fusta corcada

i la primera pols de la flor dels plàtans

amb l’esgarip de les orenetes noves.

Plegàvem els llençols un rere l’altre

amb l’espetec breu de la fibra tensada.

Seies en acabat al rectangle de llum

del líquid sol esmorteït del capvespre,

sargint mitjons amb la ràdio posada.

El temps s’aquietava, fulla incerta,

giragonsa de fil pendent dels teus dits.

El balcó era obert de bat a bat

a la immensa taca de vi de la nit.

I tu feinejaves a la cuina de gas,

quan ell venia ja  pels carrers deserts,

penyora de la fi del dia de sofre i sutge

que llevava el seu negre fum de mortalla.

La tan minsa mort de les hores espesses

que quedaren en el seu modest silenci

arrambades, deixalla vora el camí.

2 de juny de 2009

SALVE, FELICITAT!

De camí a Barcelona, de bon matí, just entrant a l'estació de Viladecans on no tenia parada, el tren ha emès un xiulet breu i s'ha aturat tot d'una. Després he vist corredisses per l'andana de diverses persones, la revisora, els guardes de seguretat. Algú que es ficava les mans al cap. Ràpidament he deduït que havíem atropellat algú.

Poc després ens han fet baixar del tren i tot el passatge hem anat fins al vestíbul de l'estació, on la megafonia ha confirmat el que havia deduït. I no gaire més tard una parella de mossos d'Esquadra ens ha fet fora, al carrer, ja que aparentment havíem de fer lloc per als serveis d'emergència.

Ara passejant, ara assegut en un banc, ara caminant sota l'intermitent plugim que descendia del cel gris de plom , pensava que jo potser em perdria una jornada formativa, però que algú havia perdut la seva vida. Havia decidit dir prou a allò que fos que el tenia engavanyat en una vida que se li hauria fet insuportable. I com jo desenes de passatgers que patien estoicament aquella pertorbació en els quefers de dilluns al matí de cada qual.

Alguns han optat per buscar taxis, un autocar ha aparegut i s'ha endut una petita part del passatge. I pocs minuts més tard el servei ha estat restablert i un tren que venia del sud ens ha carregat directes cap a Barcelona Sants. Tot plegat, m'he perdut una hora d'una formació que tenia per objectiu dotar-nos d'estratègies per combatre la discriminació dels col·lectius LGTBI.

Per una d'aquestes coincidències que em trobo a la meva vida tan sovint que ja ben bé podrien qualificar-se d'element, més que accidental, realment constitutiu, aquests dies llegeixo "Orlando" de Virginia Woolf. Orlando, la persona que es transforma d'home a dona amb la mateixa naturalitat que el temps es multiplica, transformant els dies de la seva vida en segles.

I quan a la tarda agafo el tren de retorn, llegeixo Woolf en la preciosista traducció de Borges:... ¡salve, felicidad!, martín pescador que flameas de orilla a orilla, y tú también, consumación del deseo natural, ya sea lo que el novelista masculino dice que eres, o plegaria, o renunciación; salve bajo cualquier forma que vengas y ojalá haya más formas, y aún más extrañas. El río fluye oscuro y sin dueño -ojalá, según aconseja la rima, "como un sueño"; pero más turbio y peor es nuestro destino y habitual-, sin sueños, pero vivo, satisfecho, fluido, común, bajo árboles cuya sombra de un verde oliva ahoga el ala azul del pájaro evanescente que se dispara como un dardo de ribera a ribera.

I mentre el tren devora quilòmetres cap al sud, vorejant les costes del Garraf, lliscant entre la foscor dels túnels i els rectangles del sol que ha descorregut el bromós teló del matí ja passat, penso en el desconegut o desconeguda que ha caigut en un túnel de fosca sense sortida, sacrificant la seva pròpia vida. Com Woolf, l'autora d'aquest salve a la joia de viure, faria uns pocs anys més tard omplint-se de pedres les butxaques de l'abric i llançant-se a les aigües d'un riu que fluïa fosc i sense amo.

I mentre contemplava l'esclat del sol esllavissar-se entre núvols blancs i grisos, precipitant-se amb indolència sobre la superfície gelatinosa del mar a penes solcat per la bromera d'ocasionals ones que percudien manses contra l'abrupte litoral de ribes fugisseres, vaig recordar que demà he de refer el camí per a un altre curs, en el qual una de les primeres coses que ens han recordat és que cal saber donar gràcies. Gràcies. Dono les gràcies, a la llum entre els túnels, sobre les aigües opaques, al dia que esquiva encara el tèrbol destí habitual que ens aguaita sigui quina sigui la dimensió del temps que ens acabi mesurant.