DE LA RECERCA CONSTANT DE LA INFELICITAT

Una cita de la sempre citable i molt bona citadora Clídice en el seu molt recomanable bloc Un tel als ulls, m'ha reconduït a un vell deute que em considero autoimposat vers els meus lectors, menuts i grans, homes i dones, terrestres i extraterrestres. Això, si em permeteu una digressió -que no serà tan dilatòria, com comprovareu-, em recorda que el meu psiquiatre penedit Magnus T. Pfaff ja ens va advertir als que seguim aquesta pràctica, que els deures que ens imposem a nosaltres mateixos per satisfer les expectatives dels altres estan condemnats a defraudar sempre a aquests altres, ja que, ni esperen de debò que els complim, ni deixaran de sentir-se molestos perquè els utilitzem com a coartada per fer el que en definitiva ens ve en gana. Dit això, copio la cita i explico el deure. Punt i a part:

L'home no serà mai feliç, de faisó durable, perquè sempre persegueix aquests dos impossibles:

 Que les coses siguin diferents de com són.

 Que durin més del que poden

(Gaziel, 1949)



El deure que m'havia imposat, després d'haver esmentat l'apropament de Pfaff al concepte de la felicitat, era abordar l'eix central de la seva obra més justament famosa,  "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), que és la recerca constant de la infelicitat per part de l'home. Tot i que, com ja havia esmentat jo en un altre article, Pfaff subscriu la frase del seu mestre Janos Gupka, segons la qual  El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços, és ben cert que el gruix de l'obra sembla defensar la tesi que la major part de la Humanitat està cegament abocada a la seva pròpia ruïna mitjançant una recerca constant de la infelicitat.

Coincidint, de fet, amb l'observació del nostre Gaziel, Pfaff apunta que la major part de les nostres desventurades exploracions vers la infelicitat provenen de la invenció del concepte del temps. Especialment, del concepte occidental, que és un concepte lineal i en progrés continu. Si bé cita de passada altres conceptes del temps que en altres cultures són predominants, se centra en definitiva en el que diu propi de la cultura occidental, la qual, segons assenta rotundament, és la que s'acabarà imposant absolutament precisament pel seu concepte del progrés indefectible del temps.

Aquest concepte fa que l'home occidental, i a la llarga tot l'home -abolides les cultures que denomina marginals o prehistòriques-, planifiqui i busqui en el futur tota la justificació del seu actuar. És aquest 'factum', aquest actuar constant, anguniejant i estressant, amb un fi ajornat, el que el condueix  en definitiva a crear la Història. La Història és el resultat de l'actuar de l'home, en definitiva de la seva planificació. Sense concepte de futur no hi ha Història, ja que el passat no es pot resituar sense una projecció cap endavant. Pfaff estudia el naixement del sentiment tràgic en el període helenístic grec (πάθος, pathos) com un període històric determinant per a l'aparició d'aquest concepte.

Paradoxalment, aquesta invenció que crea la seva capacitat de domini de l'esdeveniment, del món i el seu esdevenir, també és la clau de la seva infelicitat. Un dels seus efectes és precisament una característica que queda apuntada en la cita de Gaziel: l'home, aferrat al desig de futur, no pot acceptar que les coses són contingents i efímeres.  La felicitat només pot ser contingent i no permanent, rebla el mestre de Turíngia, però l'home no accepta la seva pròpia condició fugissera i contingent. En lloc d'acceptar la volatilitat de l'atzar, s'entesta a construir una assegurança contra l'infortuni. L'infortuni, un altre tema clau del llibre, no és més que la cara negativa de l'aleatorietat. Tot home és subjecte, en l'execució dels seus plans, al factor aleatori, és a dir, a la possibilitat que la conjunció d'elements que influeixen en el seu factum li sigui desfavorable. Si en realitat l'home hagués preparat a fons l'estudi d'aquests elements, singularment amb un estudi de la Història dels seus antecessors, no estaria probablement gaire més protegit contra l'infortuni, però sí contra la repercussió d'aquest sobre el seu ànim: la infelicitat.

La infelicitat és, doncs, un producte de l'angúnia vital, però no és un producte fatal. Per a Pfaff, l'home es pot prevenir contra ella. És la incultura i la manca de  profunditat en el raonament el que la produeix. A través de la reflexió, l'home es pot deslliurar del seus pathos, però la maquinària legal, científica, tot l'entramat del que anomena indústria psicofarmacèutica, conspiren en realitat per mantenir l'home aferrat al seu pathos, ja que és aquest el que justifica la seva mateixa existència quant ésser en desenvolupament del passat al futur, i el margina del present on existeix la veritable possibilitat de patiment, sí, però també de gaudir.

En un altre llibre cabdal, "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, Pfaff va precisar, crec que amb una singular  clarividència que gairebé el fa aparèixer com a vident, que els homes que aparentment estan mancats de plans, en realitat estan mancats de voluntat o es veuen presoners de la peresa intel·lectual, però que això no els fa immunes a la fatal adscripció a la necessitat d'aferrar-se al futur. Pel contrari, la ignorància absoluta i astoradora que avui predomina entre la gent, fins i tot la que posseeix un títol que la declara oficialment instruïda, sobre els grans fets de la Humanitat, fins i tot la més absoluta manca d'una idea de les fases evolutives de la història humana, fa (aquests individus) absolutament esclaus de l'infortuni, ja que els manca la referència dels fracassos i conquestes del passat. O sigui, de la relativitat de tota gesta humana.

Però abordar el concepte de Pfaff sobre la relativitat i la circularitat  del temps, i la seva aguda crítica al concepte cíclic del temps en les cultures orientals, ens portaria per altres camins. Pels camins de l'alegria, allunyats de la infelicitat, i tan poc freqüent entre nosaltres, pobres usuaris de les receptes ràpides de la psicofarmàcia industrial.