4/4/12

DE LA RECERCA CONSTANT DE LA INFELICITAT


Una cita de la sempre citable i molt bona citadora Clídice en el seu molt recomanable bloc Un tel als ulls, m'ha reconduït a un vell deute que em considero autoimposat vers els meus lectors, menuts i grans, homes i dones, terrestres i extraterrestres. Això, si em permeteu una digressió -que no serà tan dilatòria, com comprovareu-, em recorda que el meu psiquiatre penedit Magnus T. Pfaff ja ens va advertir als que seguim aquesta pràctica, que els deures que ens imposem a nosaltres mateixos per satisfer les expectatives dels altres estan condemnats a defraudar sempre a aquests altres, ja que, ni esperen de debò que els complim, ni deixaran de sentir-se molestos perquè els utilitzem com a coartada per fer el que en definitiva ens ve en gana. Dit això, copio la cita i explico el deure. Punt i a part:

L'home no serà mai feliç, de faisó durable, perquè sempre persegueix aquests dos impossibles:

 Que les coses siguin diferents de com són.
 Que durin més del que poden

(Gaziel, 1949)



El deure que m'havia imposat, després d'haver esmentat l'apropament de Pfaff al concepte de la felicitat, era abordar l'eix central de la seva obra més justament famosa,  "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), que és la recerca constant de la infelicitat per part de l'home. Tot i que, com ja havia esmentat jo en un altre article, Pfaff subscriu la frase del seu mestre Janos Gupka, segons la qual  El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços, és ben cert que el gruix de l'obra sembla defensar la tesi que la major part de la Humanitat està cegament abocada a la seva pròpia ruïna mitjançant una recerca constant de la infelicitat.

Coincidint, de fet, amb l'observació del nostre Gaziel, Pfaff apunta que la major part de les nostres desventurades exploracions vers la infelicitat provenen de la invenció del concepte del temps. Especialment, del concepte occidental, que és un concepte lineal i en progrés continu. Si bé cita de passada altres conceptes del temps que en altres cultures són predominants, se centra en definitiva en el que diu propi de la cultura occidental, la qual, segons assenta rotundament, és la que s'acabarà imposant absolutament precisament pel seu concepte del progrés indefectible del temps.

Aquest concepte fa que l'home occidental, i a la llarga tot l'home -abolides les cultures que denomina marginals o prehistòriques-, planifiqui i busqui en el futur tota la justificació del seu actuar. És aquest 'factum', aquest actuar constant, anguniejant i estressant, amb un fi ajornat, el que el condueix  en definitiva a crear la Història. La Història és el resultat de l'actuar de l'home, en definitiva de la seva planificació. Sense concepte de futur no hi ha Història, ja que el passat no es pot resituar sense una projecció cap endavant. Pfaff estudia el naixement del sentiment tràgic en el període helenístic grec (πάθος, pathos) com un període històric determinant per a l'aparició d'aquest concepte.



Paradoxalment, aquesta invenció que crea la seva capacitat de domini de l'esdeveniment, del món i el seu esdevenir, també és la clau de la seva infelicitat. Un dels seus efectes és precisament una característica que queda apuntada en la cita de Gaziel: l'home, aferrat al desig de futur, no pot acceptar que les coses són contingents i efímeres.  La felicitat només pot ser contingent i no permanent, rebla el mestre de Turíngia, però l'home no accepta la seva pròpia condició fugissera i contingent. En lloc d'acceptar la volatilitat de l'atzar, s'entesta a construir una assegurança contra l'infortuni. L'infortuni, un altre tema clau del llibre, no és més que la cara negativa de l'aleatorietat. Tot home és subjecte, en l'execució dels seus plans, al factor aleatori, és a dir, a la possibilitat que la conjunció d'elements que influeixen en el seu factum li sigui desfavorable. Si en realitat l'home hagués preparat a fons l'estudi d'aquests elements, singularment amb un estudi de la Història dels seus antecessors, no estaria probablement gaire més protegit contra l'infortuni, però sí contra la repercussió d'aquest sobre el seu ànim: la infelicitat.

La infelicitat és, doncs, un producte de l'angúnia vital, però no és un producte fatal. Per a Pfaff, l'home es pot prevenir contra ella. És la incultura i la manca de  profunditat en el raonament el que la produeix. A través de la reflexió, l'home es pot deslliurar del seus pathos, però la maquinària legal, científica, tot l'entramat del que anomena indústria psicofarmacèutica, conspiren en realitat per mantenir l'home aferrat al seu pathos, ja que és aquest el que justifica la seva mateixa existència quant ésser en desenvolupament del passat al futur, i el margina del present on existeix la veritable possibilitat de patiment, sí, però també de gaudir.

En un altre llibre cabdal, "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, Pfaff va precisar, crec que amb una singular  clarividència que gairebé el fa aparèixer com a vident, que els homes que aparentment estan mancats de plans, en realitat estan mancats de voluntat o es veuen presoners de la peresa intel·lectual, però que això no els fa immunes a la fatal adscripció a la necessitat d'aferrar-se al futur. Pel contrari, la ignorància absoluta i astoradora que avui predomina entre la gent, fins i tot la que posseeix un títol que la declara oficialment instruïda, sobre els grans fets de la Humanitat, fins i tot la més absoluta manca d'una idea de les fases evolutives de la història humana, fa (aquests individus) absolutament esclaus de l'infortuni, ja que els manca la referència dels fracassos i conquestes del passat. O sigui, de la relativitat de tota gesta humana.

Però abordar el concepte de Pfaff sobre la relativitat i la circularitat  del temps, i la seva aguda crítica al concepte cíclic del temps en les cultures orientals, ens portaria per altres camins. Pels camins de l'alegria, allunyats de la infelicitat, i tan poc freqüent entre nosaltres, pobres usuaris de les receptes ràpides de la psicofarmàcia industrial.

13 comentaris:

  1. Certament el concepte de linealitat va venir del cristianisme, i la seua escatologia el que ha fet que el gaudi, tot el contrari de viure la vida en el seu present, acampe pertot arreu, és precisament el concepte cíclic de la Història el que Nietzsche pregonava i jo intente seguir, tot i no ser un seguidor de ningú gràcies a la meua manca de referent patern que vaig perdre als tres anys conscientment.
    En quant a la farmacologia és necessària però com al que és just, com el lloc que tota droga té en l'ésser humà, però sense abusar, el que passa és que el gaudi de "curar-se a la carta de la tristesa, de la infelicitat" ha fet que tothom a qualsevol moment de crisi acudisca a les píndoles per a superar-la i fins i tot per a mantenir-se en peu.
    És com la cultura del self service i del menjar ràpid, de la producció a tota costa i de l'home objecte, l'home mercantilitzat.
    Ara la manca de tot sistema fa que la infelicitat siga com la clau, Lacan diu que allò real, que seria el que la gent anomena imaginari, junt a allò imaginari i simbòlic és el que crea la inestabilitat de la realitat, que ja he explicat en el meu bloc, creant així la dialèctica, que no és altra cosa que la aleatorietat del que no coneixem, del que no ha estat imprés en el nostre llenguatge a la fase de l'espill i que provoca que tot ésser, tot sistema córrega cap a eixa realitat per a arribar a conéixer-la i així funcionar. En acabat que tot sistema té les seues crisis, per a tastar la felicitat cal tastar l'infelicitat i hi ha qui la busca per a arribar, com en el cas de moltes persones histèriques a la reconciliació, en un matrimoni per exemple, una baralla per a després reconciliar-se i pegar el "polvo" de l'any o en els preludis de Litzs, que expresen la pau després del conflicte.

    Bé et deixe i no et comente més que ja no cabrà el comentari.

    Una abraçada. Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent, un dels grans problemes de certes drogues es el de la tolerància que crea en l'organisme,de manera que cada cop depenem en major grau i ens calen més grans dosis. Potser és un procés similar el que fa que certes dependències socials ens satisfacin cada dia menys i ens creïn una ànsia major de noves experiències, sense tenir temps per a cercar el just i sa equilibri.

      Elimina
  2. En una segona lectura he donat importància també a la frase de la nostra companya Clídice al seu bloc i de que cal fer malgrat tot el que ens naix, no hem de ser sobre-condescendients tot i què sí condescendients, hem de dur-nos amb nosaltres mateixos com amb l'altre però sempre fent servir el respecte, de totes les maneres l'altre ho percep com el que és un acte conscient-inconscient, i per tant el mateix acte. Estic completament d'acord.

    Una forta abraçada

    Vicent

    ResponElimina
  3. Una cita que extrec d'un altre blog:

    http://decasaalclub.blogspot.com.es/2012/03/autoajuda.html

    "Se propone que la felicidad se clasifique como un transtorno psiquiátrico y sea incluido en las ediciones futuras de los principales manuales de diagnóstico bajo su nuevo nombre: trastorno afectivo de primer grado, del tipo placentero. La revisión de la literatura sobre el tema muestra que la felicidad es estadísticamente anormal, consiste en una agrupación discreta de síntomas, se asocia con una gama de anormalidades cognitivas y probablemente refleja el funcionamiento anormal del sistema nervioso central. Sigue en pie una posible objeción a esta propuesta: que la felicidad no se valora negativamente. Sin embargo, esta objeción queda invalidada porque está fuera de lugar desde el punto de vista científico".

    "El teatro de Sabbath", Philip Roth

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta: Invalidada per estar fora de lloc des del punt de vista científic. Si bé té el punt d'exageració de tota sàtira, apunta cap a la base d'aquest absolutisme de la medicina que pot resultar tan nociu com el seu contrari, el fanatisme antimèdic de determinades teràpies dites alternatives.

      Elimina
  4. Molt potent, la teva reflexió. A més de la relació amb el temps, se m'acut que la infelicitat té relació amb l'espai, per exemple, en voler ocupar l'espai que ocupa un altre, com il.lustra la imatge que has posat de les piruletes... (en aquest cas un altre que és un mateix, a més). Així que hem d'acceptar que som efímers, contingents i també imperfectes (almenys jo, la Sara menys).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que la imatge es refereix a l'enveja, que es pot definir de fet amb les molt ocurrents paraules que uses. En realitat, l'enveja és una manifestació d'aquesta insaciable cursa projectora del nostre jo, que no troba temps -ni espai, en efecte- per a trobar-se a si mateix si no és en relació a alguna cosa més enllà.
      Per descomptat, som imperfectes i no podem aspirar a la perfecció. Ni tampoc que ho siguin els nostres fills. Però la Sara no té per què saber-ho encara, tot i que diria que sí sap o intueix ja que som efímers, o almenys amb data de caducitat :-(

      Elimina
  5. Molt ben esporgat, Eduard. Aquest fragment:"La infelicitat és, doncs, un producte de l'angúnia vital, però no és un producte fatal. Per a Pfaff, l'home es pot prevenir contra ella. És la incultura i la manca de profunditat en el raonament el que la produeix", em fa pensar que la infelicitat es pot curar amb el pas del temps i que la maduresa ajuda a donar-li menys espai vital del que a vegades ocupa. Si miro enrere, fa uns anys era molt més infeliç que avui. Tot hi ajuda, el temps, la cultura, l'autoconeixement... però una cosa és segura no es pot ser feliç de veritat sense haver pres abans unes dosis d'infelicitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia, a tu i als comentaristes anteriors. Crec que lesvostres aportacions faran créixer aquest Magnus Pfaff i derivar-lo cap a unamena d'autor col·lectiu (i antiartístic). El que dius sobre la maduresa se't pot aplicar, sens dubte, però crec que no a tothom. Hi ha gent que amb l'edat es torna més infantil -en el sentit de neguitosa- però incapaç de percebre allò que realment el pot fer feliç -com sí sol fer un infant-.

      Elimina
  6. Ja ho deia Forster, que "protegir-se contra la pobresa, la malaltia, la violència i la grolleria", també és protegir-se contra l'alegria. Però jo conec algun cas de persona que utilitza la psicofarmàcia industrial i ha arribat a ser feliç, amb limitacions. Infortuni i infelicitat no sempre van junts, com apunta una de les teves cites.

    ResponElimina
  7. Bé, el meu Pfaff és un activista contra la psicofarmàcia, i figura que la coneix bé. Jo no la conec directament, però veig els seus efectes nocius contínuament.El que em diuen els experts és que pitjor seria, per als individus tractats, no recórrer als fàrmacs. Al capdavall, és una qüestió de triar, però el que veig en molts casos és que s'aplica una mena d'anestèsia que priva del patiment, però també de la creativitat.
    El que és evident per a mi és que pot lluitar contra l'adversitat i, encara en la derrota, trobar allò que ens reporta felicitat.

    ResponElimina
  8. Diria que existeix una equivocada felicitat infeliç. Molts no saben ni que són feliços perquè idealitzen massa aquest estat, li exigeixen un munt quan de fet aquest és del tot humil i senzill.

    Bon dia de dimarts, Eduard!

    ResponElimina
  9. Idealitzar és, en efecte,una bona manera de fer oposicions a la infelicitat.
    Gràcies, Gemma!

    ResponElimina