EL DIA TEATRAL

Una nova diada internacional toca avui. Podríem fer un bloc diari de diades internacionals. Si l'altre dia era el Dia Mundial de la Poesia, avui toca el del teatre. Els dies internacionals, si tenen alguna virtut, ha de ser la de cridar l'atenció sobre fets, esdeveniments, aspectes de la realitat que puguin estar al marge de l'atenció habitual, oblidats per així dir-ho.

No crec que sigui el cas de la poesia, tot i que la seva constància pot ser subterrània i això justifiqui que se'n vulgui posar de relleu la seva presència oculta. El teatre és diferent. Més esdeveniment que tendència, és un art perpètuament en crisi. Potser ja en temps de Shakespeare es parlava de crisi del teatre. I, com aquells malalts que gaudeixen d'una mala salut de ferro, no acaba de morir-se.

Pel contrari, ha ressuscitat i resorgit de mil incendis,de mil morts anunciades. En el temps de crisi econòmica general, tal vegada , potser és més viu que mai. El teatre, pel seu valor de ser rigorosament viu i directe, pot resultar un dels espectacles més idonis per a temps de vaques primes. A condició,  això sí, que es faci renunciant als fastos, a la grandesa i a la pompositat,  despullant-se de tot allò que resulta innecessari, sumptuari i pretensiós. Un bon muntatge es pot fer amb molt pocs mitjans, recuperant la màgia de la fantasia i la capacitat d'il·lusió del qui el representa i del qui el presencia.

A Reus, el Teatre Bravium, una institució local de llarga singladura, amb una petita sala que està resultant un refugi per a molts artistes disposats a afrontar el contacte directe amb el públic, ha recuperat una companyia estable pròpia amb joves actors i actrius (Alexandra Martín; Jordi Romero; Marta Bonet; Pep Anton Ayala; Carles Pitarch; Raquel Martínez; Jordi Carré; Xavi Martín i Roberto Giménez) que, sota l'hàbil direcció de Carles Bigorra, han dut endavant amb gran entusiasme i gran encert el muntatge d'un text de José Luis Alonso de Santos, "L'última pirueta" -en la traducció de Núria Mayoral-. Mostra de teatre autoreferent, en aquest cas en relació a un teatre menor com el del circ, tremendament divertida, s'inscriu en aquesta tradició d'obres que apunten una reflexió sobre la vida a partir de la mirada sobre el teatre.

Una tradició que ja trobem a Hamlet, i que reprenen avui autors com Enrique Vila-Matas. 

 A la seva darrera novel·la, "Aire de Dylan", Vila-Matas introdueix el teatre i una de els seves referències, junt amb el cinema, és precisament l'obra shakespeariana. El barceloní va anotar al seu "Dietario voluble": El mundo es una ilusión, un escenario en el que todos tenemos frases que decir y un papel que representar. Cierta clase de actores, al reconocer que están en una obra, seguirán actuando a pesar de todo; otra clase de actores, escandalizados de descubrir que están participando en una mascarada, tratarán de irse del escenario y de la obra. Los segundos se equivocan. Se equivocan porque fuera del teatro no hay nada, ninguna vida alternativa a la que uno pueda incorporarse. El espectáculo, al igual que el teatro kafkiano de Oklahoma, es, por así decirlo, el único que hay en la cartelera. Y lo único que uno puede hacer es seguir representando su papel, aunque tal vez con una nueva conciencia, una conciencia cómica.

Crònica còmica d'éssers fracassats i sotmesos a la precarietat de les vides errants, "L'última pirueta " és en el fons un molt amarg reflex de la nostra societat actual, on els diners agafen literalment pel ganyot els pobres éssers humans que amb prou feines saben negociar amb els seus propis sentiments i que lluiten commovedorament per mantenir la seva dignitat. Naturalment, no ens ofereix cap sortida, almenys clara. No cal explicar el final -¿pot haver-hi  final, quan es tracta de retallar un tros de vida?-, però es pot amb justícia assenyalar allò que, encara que  molts cops s'ha comentat, potser qui millor ho va expressar és el gran dramaturg nord-americà Arthur Miller: No és tant la formulació d'una resposta per al teatre o l'obra, sinó més aviat la formulació més precisa del problema.