M'ha arribat a les mans el nou disc d
el Boss, Bruce Springsteen, "Wrecking Ball". Després de mastegar-lo uns quants cops seguits, només puc dir que continua sent l'amo (el puto amo, si puc usar l'expressió que el
Pep Guardiola va popularitzar, però aquest cop sense una engruna d'ironia).
Potser no conté cap dels clàssics instantanis que poblen la seva dilatada carrera, però el disc et proporciona tots els elements distintius que fan ser al Boss el que és. Una qualitat espaterrant i un missatge contundent.
El mestre ens condueix ara en un oscil·lant discurs entre l'abatiment i la ràbia. Abatiment i tristesa per l'estat de coses del món, ràbia i rebel·lió en crits que freguen el límit de la desesperació. Finalment, però, queda un marge per a l'esperança. No és casual, segurament, que recuperi un tema del 2000, "The land of hope and dreams", que encara no havia gravat mai en estudi però que havia estat recollit al seu "Live in New York City". Potser sigui el tema més rodó de l'àlbum, i té la màgia del millor Boss, amb el seu missatge directe, de senzilla lírica, pregonant una fugida cap a un futur utòpic:
This train
Dreams will not be thwarted
This train
Faith will be rewarded
This train
Hear the steel wheels singing
This train
Bells of freedom ringing
(Aquest tren/ Els somnis no es veuran frustrats/ la fe serà recompensada/ Escolta les rodes d'acer cantant/ Les campanes de la llibertat sonant)
Els temes nous, en canvi, parteixen d'una desesperançada visió del present, amb una amarga mirada cap a la situació social i política, cap al predomini de les desigualtats, cap a la tasca depredadora dels banquers que s'omplen les butxaques a costa del bé comú. S'expressa clarament a temes de sinuoses melodies malenconioses com"Jack of all Trades":
The banker man grows fatter, the working man grows thin
It's all happened before and it'll happen again
It'll happen again, they'll bet your life
I'm a Jack of all trades and, darling, we'll be alright
(El banquer engreixa, l'obrer s'aprima / Ha passat abans i tornarà a passar/ Tornarà a passar, es jugaran la teva vida/ Sóc home de tots els oficis, noia, tot anirà bé).
I a temes d'enganxosos ritmes i aires irlandesos, herència del seu contagiós "Live in Dublin" de 2007. Com "Shackled and Drawn" o "Death of my Hometown". En aquest tema, una versió en directe amb la E Street Band del qual es pot veure avui al
web oficial d'Springsteen, les al·lusions són menys directes però no menys clares ni contundents:
They destroyed our families, factories
And they took our homes
They left our bodies on the plains
The vultures picked our bones
(Van destruir les nostres famílies, fàbriques/ I ens van prendre les nostres cases/ Van deixar cossos a les planes/ I els voltors van agafar els nostros ossos).
Davant d'aquest panorama, trobem la seva confessió d'un estat profundament deprimit. A "This depression" demana ajuda de manera commovedora. El Boss se'ns mostra més nu que mai:
baby, i’ve been low
but never this low
i’ve had my faith shaken
but never hopeless
this is my confession
i need your heart
in this depression
i need your heart
(He estat enfonsat/ però mai tan a baix/ La meva fe ha vacil·lat/ però mai havia desesperat/ Aquesta és la meva confessió/ Necessito el teu cor/ en aquesta depressió).
La reacció enèrgica ve a temes com el que dóna títol a l'àlbum, "Wrecking ball", un tema d'una força descomunal que podem endevinar punt àlgid dels propers concerts. Potser el tema que li devia a la seva ciutat natal , New Jersey, després que "City of ruins", originalment pensada per a descriure la devastació soferta per les crisis econòmiques de l'entorn industrial, passés a adquirir un significat més general al context de "The rising", l'àlbum de 2002, la seva personal visió del món després de l'11-S.
I was raised outta steel
Here in the swamps of Jersey
Some misty years ago
Through the mud and the beer
The blood and the cheers
I’ve seen champions come and go
So if you’ve got the guts mister
Yeah, if you got the balls
If you think it’s your time
Then step to the line
And bring on your wrecking ball
(Vaig criar-me entre l'acer/ Aquí als aiguamolls de Jersey/ Fa alguns emboirats anys/ A través del fang i la cervesa/ La sang i els brindis/ He vist campions venir i marxar/ I si tens pebrots, home/ Sí, si tens prou pilotes/ Si creus que és el teu torn/ Fes una passa endavant/ I porta la teva màquina demolidora).
Una altra resposta, per sota de la ràbia i més enllà: la seva recerca espiritual que sembla ara més viva que mai. A l'himne soul de "Rocky ground", es fa més explícita, però no menys reivindicativa:
Forty days and nights of rain washed this land
Jesus said the money changers, in this temple will not stand
Find your flock, get them to higher ground
The floodwater’s rising, we’re Canaan bound
(Quaranta dies i nits de pluja han netejat aquesta terra/ Jesús va dir que els canvistes de diners no es quedessin en aquest temple/ Troba el teu ramat, duu-lo a una plana més alta/ La riada està pujant i anem cap a Canà).
Finalment, aquí ens trobem, vius. Per un viatge no fàcil, fins al final de l'àlbum, trobem "We are alive", un mig temps d'aire country on se'ns afirma que la vida continua, i que en la foscor els esperits resisteixen i espatlla amb espatlla lluitaran.
(Hi ha una doble propina a una edició especial molt recomanable per la mòdica diferència d'1 euro. Un dels temes una versió de l'American land"que va copondre per a la gira reflectida a "Live in Dublin").
No falta aleshores l'homenatge al gran Clarence Clemmons, el bastió de la banda que ens va deixar el passat juny. Com de gran era?, diu un text del mateix Boss al llibret que acompanya el disc. Massa refotudament gran per morir (...) Clarence no va deixar la E Street Band en morir. La deixarà quan nosaltres morim.
Clemmons encara ha deixat dos enregistraments en aquest àlbum, dos espectaculars solos del seu saxo a les esmentades "Wrecking Ball" i "The land of Hope and Dreams".
Les contribucions dels membres de la banda són escasses en aquest àlbum, però els ha reunit, als supervivents, per a la gira que ja es posa en marxa. Poso el rellotge ja en el compte enrere fins al 18 de maig a Barcelona. Allí ens arribarà, de ben segur, la seva màquina demolidora.
A Springsteen el vaig començar a escoltar pels anys noranta, quan encara no tenia el ressò tan gran que té ara si més no a Europa, és junt a Cohen un dels que més m'agraden en anglès.
ResponEliminaLa veritat és que qualsevol esperit si no romàntic sí sensible almenys veu com una gran hecatomb el que ens està passant arreu del món. Els bancs s'han convertit en veritables usurers i el capital ja no és només el paper del bitllet sinó que ha passat als cossos, que no ànimes (de vegades fins i tot aquestes) de les persones, ens han mercantilitzat.
Vicent
Ai, em sap molt greu dir-ho però musicalment aquest disc em sembla de les coses més fluixetes que mai l'hi he escoltat al boss! De fet no l'he comprat (poques coses compro darrerament)però l'he escoltat unes quantes vegades a Spotify i de moment no m'agrada gaire. Bé, igual es mereix més oportunitats. Les lletres no les he estudiat a fons, però pels tastets que poses m'alegro que aprofundeixi en el seu compromís social. La cançó que més m'agrada és "Wrecking ball". Salutacions!
ResponEliminaA mi "Into the fire" em sembla insuperable, allò del "one hit wonder", tot i que les altres cançons de Bruce solen ser també molt bones. A veure què tal aquest disc. Això de la depressió no m'ho acabo de creure, amb la sort que té i el talent que té.
ResponEliminaQuin recorregut més atent que ens fas per les lletres del disc. Està clar que Bruce és un home compromés. Ningú com ell per aixecar la veu!
ResponEliminaSalutacions.
Eduard: ahir vaig penjar el comentari al teu poema, a http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com
ResponEliminaVicent, a mi em reconforta que gent que té un impacte mediàtic tan enorme com Springsteen aixequi la veu amb contundència contra una injustícia que avui es ven com a irremeiable, quasi com una bíblica llei divina.
ResponEliminaÒscar, les primeres escoltes d'aquest disc les vaig fer a la ràdio i després a l'ordinador. i no em van entusiasmar. No conec Spotify ni el grau de fidelitat amb què has pogut escoltar el disc, de manera que no puc opinar sobre com ho has sentit. Però el que sí et puc dir és que en sentir-lo en un bon equip de música i escoltant amb calma, el meu concepte ha canviat radicalment. Dóna-li més oportunitats, de veres. Sense ser el Gran Boss, no pot ser fluixet.
Helena, no sé si parla d'una experiència personal, a la cançó que et refereixes. Bruce és un comunicador hàbil i veterà que sap fer seu l'interior d'altres per arribar a una gran majoria. El que no el fa menys autèntic... hi estarem d'acord, oi?
Maijo, crec que és una sort comptar amb algú com Springsteen entre els nostres contemporanis, i tenir-lo a l'abast d'una manera tan directa.
i Helena, no puc agrair-te prou el detall de penjar el poema, i a sobre deixar aquest comentari de luxe...
ResponEliminauna abraçada!
Sempre m'espero una mica, gaudeixo del lapse de temps entre el desig de tenir l'obra i la seva adquisició. O sigui que, quan cedeixi, finalment, vindré aquí per escoltar-lo amb guia :)
ResponEliminaPer cert, has contemplat l'opció de posar els comentaris incrustats? És que ara no ens podem subscriure als comentaris i no m'arriben les respostes al correu :(
ResponEliminaAhir el vaig escoltar, i de moment em dono temps per opinar, però la primera sentida del darrer àlbum no va ser la hòstia... Per cert, jo també aniré al concert, però del dia 18.
ResponEliminaBon concert, Eduard. I gràcies per les teves aportacions informatives.
Igualment... molt bon concert! El comentarem, ja que sens dubte cadascú en viurà un de diferent. Penso que faré un post sobr eel concert, amb coses que he anat llegint. et recomano,si pots fer-te amb un exemplar, que llegeixis l'entrevista que va publicar el Rolling Stone a l'edició espanyola, si no m'erro d'abril, i que continuïs matxacant el disc, que és molt millor del que sembla...
ResponElimina