LA PLÀCIDA MORT DELS RECORDS

La mort aquest setmana de Teresa Pàmies ha significat, com molts han ressaltat, la desaparició de l'última veu d'una generació artistes molt rellevant, la dels que van haver de marxar a l'exili després de la Guerra Civil. Per la seva edat -només tenia setze anys quan va esclatar la guerra- i per una longevitat destacada, ens ha arribat fins els nostres dies. Però també per la seva constància i la seva capacitat de romandre fidel a la memòria i als plantejaments ideològics que la van empènyer a afrontar l'extrema duresa de la vida de l'exiliat enmig d'aquell món convuls i sacsejat per la guerra mundial.  Teresa Pàmies, a diferència de molts altres, no va acceptar un retorn a l'Espanya franquista fins molt tard, ja iniciada la dècada dels setanta, i va recuperar amb especial encert la memòria d'aquella dramàtica aventura de la lluita contra el feixisme i l'exili subsegüent.

Gabriel Ferrater es un cas ben oposat. El genial poeta no és pròpiament un exiliat, però va haver de sortir camí de l'exili amb la seva família, una típica família de la burgesia progressista reusenca. Molt jove, adolescent, va estar quatre anys a França, anys sens dubte importants per a la seva formació intel·lectual, però fugissers a la fi. Va decidir ell sol, sense la resta de la família, tornar ben aviat, al  1943, i aviat va haver de fer un llarg servei militar i patir l'ambient obscurantista d'aquella Espanya prostrada per la fratricida conflagració passada. Com més tard va confessar, la seva germanofília i la seva esperança d'un nou ordre van ensopegar amb la realitat gasiva d'una societat opressiva de la qual va acabar abominant.

Enguany celebrem el 90è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort. Recuperat de fa anys per la seva ciutat natal, de la qual va arribar a dir que era magnífica si hi ets lluny, tot d'actes es dediquen a retre homenatge a aquest fill il·lustre que sempre va mantenir una relació tensa, no ja amb Reus, sinó amb el món en general. En bona part autodidacta, d'una intel·ligència exuberant, va escriure una obra poètica curta, com un passatge més de la seva vida que es diria construïda a ratxes i rauxes, i va ser un crític d'art i especialment un lingüista de gran influència. De fet, amb el seu germà Joan va ser una mena de falca de penetració de les noves aportacions de la lingüística mundial -especialment de Chomsky- en l'Espanya dels seixanta.

El Centre de Lectura, aquest ateneu reusenc del qual algun dia hauré de parlar en aquest bloc com es mereix, ret tot d'homenatges avui al gran poeta. Passejar-se pels seus més o menys vetustos espais i sales nobles suposa topar-se amb l'omnipresència del seu record en una acurada exposició de la seva obra, imatges, retrats, etc. Aquesta setmana s'ha efectuat també un cicle de conferències seguides de diferents muntatges sobre l'obra de Ferrater, que van començar pel repàs a l'obra poètica fet pel professor de la Universitat Autònoma, Jordi Julià, i que van continuar amb une semblances més personals fetes per tres personalitats reusenques, el poeta Xavier Amorós, contemporani de Ferrater, Ramon Gomis, autor teatral i biògraf de Ferrater, i per acabar el lingüista i catedràtic de literatura catalana de la Universitat de Barcelona, Josep Murgades.

Una excel·lent ressenya d'aquesta conferència última la trobareu a un bloc inexcusable per als admiradors del poeta, Un fres de móres negres. Murgades va ser alumne de Ferrater en aquells últims anys de la vida d'aquest, quan per una sèrie de circumstàncies que ell va resumir molt bé, va ser contractat com a professor en una incipient Universitat Autònoma que s'albergava al monestir de Sant Cugat, ciutat on vivia i on se suïcidaria un abril de fa quaranta anys.

Com a alumne d'aquella universitat, ja ubicada a Bellaterra, i resident un grapat d'anys a Sant Cugat, els testimonis de Murgades em van afectar molt directament. Però, usant les mateixes paraules que  ell, faré com Ferrater, diré el que em fuig i no diré res de mi.

El muntatge de Rosa Mateu i Ramon Balasch, Paraules Ferrater, que recull el que amb altres artistes van muntar en ocasió d'un encàrrec de l'institut local que avui porta el nom del poeta, va seguir a la conferència, escenificant diversos textos de Ferrater amb admirable sentit del ritme i amb savi aprofitament de l'impacte sempre tan contundent de les seves paraules.

Dit per Rosa Mateu, em va sonar més suggerent que mai un poema amb el qual sempre m'hi he sentit convidat a rumiar, Tres llimones, poema inclòs al recull definitiva de la poesia ferrateriana, Les dones i els dies, aquest cant potser desesperadament desencantat a la ineptitud de la memòria per retenir els records del que ja és irremeiable passat.

Tres llimones

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
               Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.

Potser sí que, finalment, Gabriel Ferrater va ser un exiliat bona part de la seva vida. Un exiliat de la pàtria més íntima, la del paradís que ha estat abruptament enderrocat, abans d'hora. Potser encara en els seus últims dies va lluitar per retenir imatges com aquestes. Tres llimones sobre una llosa aspra. Potser encara sentia la seva olor, la mateixa que hauria flairat en algun capvespre molt llunyà d'algun abril de la infantesa perduda.