CHOMSKY I LES ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ

Una bona amiga m'ha reenviat aquests dies un breu article sobre Noam Chomsky, el gran lingüista nord-americà que no dubta a dir i posar les coses clares quan parla de política. Chomsky és d'aquells savis que es demostra savi perquè, encara que quan parli de la seva tasca pròpiament acadèmica resulta inabastable per a les ments diguem-ne normals, quan aplica els productes de la seva reflexió en les coses quotidianes demostra un grau de discerniment molt elevat. En el seu cas, sembla que tota la complexitat amb què s'enfronta a l'estructura del llenguatge li permet desentranyar les veritables actuacions dels poderosos d'aquest planeta i comunicar-les amb la màxima senzillesa.

En aquest breu resum s'enuncien deu estratègies de la manipulació mediàtica que solens usar els líders mundials i els seus altaveus, els mitjans de comunicació fidelitzats i alhora fidelitzadors. Distracció, gradualitat i diferiment de les mesures, recurs al llenguatge infantilitzador o emocional són algunes de les estratègies que ens explica Chomsky que s'apliquen quan es es comuniquen les actuacions al gran públic perquè s'empassi com a favorable, o almenys com a necessari i inevitable, una mesura que afavoreix uns pocs en detriments de molts.

Altres estratègies són més a llarg termini i impliquen el concurs de nombroses forces, institucions i organitzacions, incloent les educatives, religioses, etc. Per exemple, el manteniment de grans nivells d'ignorància i mediocritat entre la població. O reforçant la teoria de la resposabilitat per impregnar les persones d'un sentiment d'autoculpabilitat si no reïxen en la dura tasca de triomfar en la jungla de l'economia competitiva. A això han contribuït, i no poc, els programes de televisió i ràdio, i els llibres de l'anomenada autoajuda, com comentàvem a l'anterior article.

Una molt clarament aplicada aquests dies és la que anomena crear el problema i oferir la solució. Aquesta estratègia és clarament la que s'ha usat per crear l'actual crisi, fabricada a consciència des de l'enginyeria financera, per fer acceptar com a mal necessari la renúncia als drets sociolaborals guanyats durant dècades de lluita obrera.

La recepta actual dels governs  europeus, com els nostres (el de la dreta espanyola i el de la dreta catalana), és idèntica, però si el govern català pot assenyalar problemes de finançament amb l'Estat espanyol amb tota justícia, el central ha de recórrer a un plantejament més sofisticat, combinant el principi de l'autoritat de la Unió Europea que imposa les mesures amb vagues promeses de reactivació econòmica per a un futur no immediat. Una cosa tenen en comú, però, ambdós governs: la seva presentació pública com a governs seriosos i responsables -recordem el govern dels millors  de Mas-, en contraposició a governs antecessors als quals se'ls acusa d'una desastrosa gestió que va crear un daltabaix financer que els lliga de mans. Aquesta és una altra manipulació freqüent, i que en política sol donar rèdit: l'herència rebuda, que sempre es pot situar des del govern actual en les xifres que a un li convinguin.

La premsa espanyola, poc influent, i les televisions i ràdios, bastant més, tenen en general un paper força encaixable en l'ortodòxia de les estratègies que ens denuncia Chomsky, encara que és cert que la premsa de Madrid destaca per un tarannà que se situa més enllà de l'ortodòxia i, tot i que en la seva majoria avui dóna suport al govern de Rajoy, té una tendència a mirar d'estirar cap a vessants reaccionaris  als dirigents polítics, des del que s'ha vingut a denominar caverna mediàtica de tints antidemocràtics. De vegades, fins a caure en un curiós vernís freakie que els fa certament notables. Vegi's el cas recent de la delirant portada de l'ABC sobre les protestes dels estudiants a Barcelona. Els titulars i el tractament general responen a una òbvia tactica recurrent de posar en primer terme les minories violentes per deixar en un segon o tercer pla les majories que protesten pacíficament i les seves justificades raons, però a més posa en relleu la grollera tendència a culpar el partit de l'oposició de tot, fins i tot de la violència d'alguns manifestants.

Aquest govern del PP, si de cas, innova en alguna cosa en les seves estratègies comunicatives, quan, ja des del bell principi de la seva entrada en funcions, va advertir que sempre explicarien als ciutadans quina és la situació real de la crisi i quines mesures aplicarien. En això van sortir al rebuf de les incoherències de Zapatero en els orígens de la crisi, quan va intentar una desesperada política de contenció de la crisi. El que no diuen és que una pretesa transparència no pot validar una línia política per si sola. De fet, continuen recorrent a eufemismes, una altra tàctica habitual, quan parlen de polítiques d'austeritat en la despesa pública, en lloc de parlar de retalls de polítiques socials.

I el que saben és que, tard o d'hora, les promeses inconcretes de millora hauran de passar pel sedàs de les xifres i dels resultats. Aquí, però, confien en una estratègia que, just és reconèixer-ho, els està funcionant des de fa temps: repetir una mentida mil i un cops, obsessivament i vehementment, per fer-la empassar com a veritat. I, si això falla, no pateixis: passa-li la culpa al govern anterior o a l'oposició. De fet, aquí vénen a aplicar una tàctica molt sibil·lina que trobem en nombrosos sectors afins a l'anomenada caverna mediàtica (i això inclou la premsa esportiva fins i tot), que consisteix a imputar enèrgicament a l'adversari els vicis i defectes propis. Una derivació perversa del principi de conèixe't a tu mateix, que extreu del principi un remei errat . Però potser eficaç, vés a saber. Així es capgira el vell adagi popular de la biga a l'ull propi: no és que vegem ja la palla a l'ull d'altri, és que directament li carreguem la nostra biga.