Avui alguna institució benpensant -la UNESCO, vaja, es pot dir- ha decidit que, a més de ser l'inici oficial de la primavera, pot ser el Dia Mundial de la Poesia. Una excusa per assenyalar una efemèride més al calendari. Una excusa per a recordar que existeix la poesia, malgrat tot. I que seguirà existint mentre hi hagi poetes.
Hi haurà poetes mentre hi hagi dones i homes? Això ja és més discutible, però sembla força improbable que no sigui així. Encara que només sigui perquè ens costa imaginar-nos com una espècie desprovista d'aquest impuls líric que ens fa ser tan malenconiosos de vegades, com jo mateix a l'inici d'aquest article, tan vanament efervescents d'altres.
El Centre UNESCO de Catalunya-Unescocat ha editat per avui uns fulletons amb un preciós poema de Narcís Comadira per commemorar la data. El poema es deu estar llegint a hores d'ara al Palau Robert, ignoro si amb les traduccions al mandarí, soniké, occità, suec, panjabi, urdú, romanès, wòlof, amazic, euskera, anglès, francès, àrab, guaraní, caló, italià, castellà, japonès, croat i kirguís que inclou el fulletó.
Si la música pot ser el llenguatge més universal, la poesia dota de música, per tant d'universalitat, el llenguatge. Per molt que la traducció sigui complicada, sempre he pensat que aquest alè especial de la poesia uneix les llengües i els pobles.
Fa uns anys, per inaugurar-me com a poeta a la Xarxa, a internet, vaig penjar aquest poema. Una invitació a compartir la poesia i la literatura. El reprodueixo aquí, per renovar aquesta invitació i com agraïment a tots els que en un lloc o altre d'aquest curiós món virtual m'heu anat i m'aneu seguint.
Troba'm
aquí
Perquè
no és veritat que tot cessarà.
No,
veuràs: cessarem tu i jo,
cessarem
ambdós, partirem,
i aquest
avui que ens fa compartir
aquesta
remorosa xarxa.
Però no
cessarà
l'entrellat
de veus i d'anhels,
i els
intricats fils que l'ordeixen.
Perviurà,
sí, almenys això.
I encara
més:
potser
restarà un tornaveu,
un
rastre, per feble i lleu que sigui,
una mena
de remota ressonància
de les
paraules desesperades i clares
que hem
anat escampant
aquí
mateix.
Aquí, on
em trobaràs,
on
t'espero
pacient,
dúctil,
partícula
de l'etern.
Preciós, el poema, i benvingut el dia mundial de la poesia, si serveix per fer-la més propera... Et seguim trobant aquí, doncs.
ResponEliminaÉs un bon senyal que s'haja instaurat un dia de la poesia i és que vol dir que la paraula encara té lloc en aquest món en declivi, en aquest discurs en el que l'Home és una mercaderia.
ResponEliminaI què dir-te de l'etern de l'esència de nosaltres mateixos, jo no sé del cert, cert, si viurem eternament o si quedarà un Altre, esència de tots nosaltres o viurem simplement tal com som en altre lloc i temps però el cert és que de tant en tant hi caic i no em desagrada tot i que eixir-me de la normalitat de veure'm finit es trasbalsa una mica.
Però sí, com vaig escriure un dia som una espurna de paraules en mig d'un univers infinit.
Una abraçada valenciana
Vicent
Ara ja sé on trobar-te, doncs! És un poema molt potent que deixa petja. M'agrada molt la idea del Vicent, que som "una espurna de paraules enmig d'un univers infinit". Per mi els poemes també són el reflex d'aquesta espurna dins l'univers infinit i etern de la poesia.
ResponEliminaGemma i Sara, un plaer trobar-vosen aquest racótan menut de l'infinit.
ResponEliminaVicent: quin poema en una sola frase!!!
Sílvia,jo m'ho pregunto però tu ho sembles tenir molt clar. La poesia és eterna. Realment, no puc entendre un univers etrn i infinit, però tampoc puc entendre un més enllà d'on acaba la poesia
M'agrada molt que hi hagi el dia de la poesia, més que no el del pare o la mare.
ResponElimina