21/3/12

DIA POÈTIC DEL MÓN

Aniversaris, centenaris, mil·lenaris, s'acumulen al llarg dels dies dels anys. Aquests dies que són tan escadussers, tan curts i tan fugissers. Més fútils i evanescents a mesura que l'home es fa gran. L'home, o la dona, singulars, i l'Home en genèric, a mesura que avança la Història i hi ha més i més efemèrides per recordar.

Avui alguna institució benpensant -la UNESCO, vaja, es pot dir- ha decidit que, a més de ser l'inici oficial de la primavera, pot ser el Dia Mundial de la Poesia. Una excusa per assenyalar una efemèride més al calendari. Una excusa per a recordar que existeix la poesia, malgrat tot. I que seguirà existint mentre hi hagi poetes.

Hi haurà poetes mentre hi hagi dones i homes? Això ja és més discutible, però sembla força improbable que no sigui així. Encara que només sigui perquè ens costa imaginar-nos com una espècie desprovista d'aquest impuls líric que ens fa ser tan malenconiosos de vegades, com jo mateix a l'inici d'aquest article, tan vanament efervescents d'altres.
 



El Centre UNESCO  de Catalunya-Unescocat ha editat per avui uns fulletons amb un preciós poema de Narcís Comadira per commemorar la data. El poema es deu estar llegint a hores d'ara al Palau Robert, ignoro si amb les traduccions al mandarí, soniké, occità, suec, panjabi, urdú, romanès, wòlof, amazic, euskera, anglès, francès, àrab, guaraní, caló, italià, castellà, japonès, croat i kirguís que inclou el fulletó.

Si la música pot ser el llenguatge més universal, la poesia dota de música, per tant d'universalitat, el llenguatge. Per molt que la traducció sigui complicada, sempre he pensat que aquest alè especial de la poesia uneix les llengües i els pobles.



Fa uns anys, per inaugurar-me com a poeta a la Xarxa, a internet, vaig penjar aquest poema. Una invitació a compartir la poesia i la literatura. El reprodueixo aquí, per renovar aquesta invitació i com agraïment a tots els que en un lloc o altre d'aquest curiós món virtual m'heu anat i m'aneu seguint.


Troba'm aquí

Perquè no és veritat que tot cessarà.
No, veuràs: cessarem tu i jo,
cessarem ambdós, partirem,
i aquest avui que ens fa compartir
aquesta remorosa xarxa.
Però no cessarà
l'entrellat de veus i d'anhels,
i els intricats fils que l'ordeixen.
Perviurà, sí, almenys això.
I encara més:
potser restarà un tornaveu,
un rastre, per feble i lleu que sigui,
una mena de remota ressonància
de les paraules desesperades i clares
que hem anat escampant
aquí mateix.
Aquí, on em trobaràs,
on t'espero
pacient, dúctil,
partícula de l'etern.

5 comentaris:

  1. Preciós, el poema, i benvingut el dia mundial de la poesia, si serveix per fer-la més propera... Et seguim trobant aquí, doncs.

    ResponElimina
  2. És un bon senyal que s'haja instaurat un dia de la poesia i és que vol dir que la paraula encara té lloc en aquest món en declivi, en aquest discurs en el que l'Home és una mercaderia.
    I què dir-te de l'etern de l'esència de nosaltres mateixos, jo no sé del cert, cert, si viurem eternament o si quedarà un Altre, esència de tots nosaltres o viurem simplement tal com som en altre lloc i temps però el cert és que de tant en tant hi caic i no em desagrada tot i que eixir-me de la normalitat de veure'm finit es trasbalsa una mica.

    Però sí, com vaig escriure un dia som una espurna de paraules en mig d'un univers infinit.

    Una abraçada valenciana

    Vicent

    ResponElimina
  3. Ara ja sé on trobar-te, doncs! És un poema molt potent que deixa petja. M'agrada molt la idea del Vicent, que som "una espurna de paraules enmig d'un univers infinit". Per mi els poemes també són el reflex d'aquesta espurna dins l'univers infinit i etern de la poesia.

    ResponElimina
  4. Gemma i Sara, un plaer trobar-vosen aquest racótan menut de l'infinit.
    Vicent: quin poema en una sola frase!!!
    Sílvia,jo m'ho pregunto però tu ho sembles tenir molt clar. La poesia és eterna. Realment, no puc entendre un univers etrn i infinit, però tampoc puc entendre un més enllà d'on acaba la poesia

    ResponElimina
  5. M'agrada molt que hi hagi el dia de la poesia, més que no el del pare o la mare.

    ResponElimina