EL GRUP DEL TE HOMENATJA SANT JORDI

Divendres passat, el Grup del Te del nostre Col·lectiu va realitzar la seva trobada anual, a la ciutat de Tarragona, a la cerveseria La Nau que es troba al carrer homònim, un d'aquelles preciosos carrers que creuen la seva Part Alta, el recinte antigament emmurallat on segles enllà els governadors romans havien situat el seu palau  i que més tard presidiria la catedral i tot el conjunt arquitectònic lligat al nou poder eclesial. 

 

El tema i excusa de la trobada era aquest cop la mateixa llegenda de Sant Jordi. Feia anys que ens reuníem sota la invocació del patró de Catalunya i Aragó, entre molts altres llocs, i potser ja anava tocant fer-li justícia al referent clàssic que avui en dia s'ha transformat a Catalunya en la celebració de la rosa -la sang del drac- i el llibre -la llegenda feta matèria-. 

Les diferents aportacions van girar al voltant del potent símbol de la rosa, del cavaller Sant Jordi amb la cara d'Artur Mas sotmetent el monstre de set caps que és la Funció Pública, o una versió retallada i econòmica de la llegenda. 

La meva aportació va ser "La veritable llegenda de la princesa i el drac", un modest intent de donar veu a la part de la llegenda que ha estat més silenciada durant tots aquests segles d'història que ens separen del seu remot origen. No pas el drac, que ja ha tingut qui en parli per ell, sinó la princesa. És a dir, el món femení, la veu de les dones tant de temps marginades.

Permeteu-me que em presenti, encara que sigui de mala educació fer-ho per mi mateixa. Però és que he callat durant massa temps, massa anys i massa segles i tot ...Com passa el temps, Déu meu!.... Si sembla que va ser ahir mateix quan...Tant se val. Em presento, doncs, sóc la princesa Cleodolinda. De ben segur, el meu nom no us dirà res, però si us dic que sóc la bella donzella que va ser rescatada pel cavaller Sant Jordi del ferotge drac, de ben segur que em sabreu situar.

I, tanmateix, que poc sabreu de mi! N’estic ben segura. Perquè, ¿no és veritat que durant tots aquests segles de notícies i comentaris que s’han vessat a dojo sobre la gesta del cavaller, a penes heu sentit més que la versió d’ell mateix? ¿No és cert que a mi ningú m’ha donat veu, com si jo no tingués espelma en aquest funeral? Fins i tot, sí, fins i tot, haureu sentit més d’una versió del pobre drac, que és realment qui va pagar el mort... Però, ¿de mi? Què en sabeu de mi?

Ah, sí, és clar, direu: eres una jove donzella, bella i prima, filla del rei inflexible que no va voler escoltar la veu del poble que gustosament oferia un grapat de voluntaris per substituir la princesa en el sacrifici i bla, bla, bla... Tot mentida! Mentida i estúpida tergiversació de la Història.

Voleu sentir-la, doncs? Voleu que us expliqui qui era jo de veritat?.

Doncs sapigueu que ni era bella, ni era prima. La gent del poble sí que eren prims, acostumats a no menjar més que rosegons de pa sec i patates florides i de pagar  impostos fins a empenyorar-se la camisa. Jo, que rebia els fruits de la cruel i implacable política fiscal del meu pare, estava  francament  grassa. Prou grassa. Menjava massa, de debò. De vegades sopava tres vegades  la mateixa nit. Sovint vomitava la meitat del que  havia endrapat, però la meitat que es quedava em feia molt de profit, pel que es veu

Almenys, direu, éreu donzella... Doncs això és el que es pensava el ninot de mon pare! Però no. Em repassava tota la cort masculina del regne, de vegades  mentre sopava i tot. Tot alhora, menjant i d’allò, per no perdre temps.

I ma mare? Us preguntareu què feia ma mare i per què no n’heu sentit a parlar. No us ho heu preguntat mai, dieu? Quins babaus, també! Però aquesta seria una altra història.

El que volia dir-vos està aviat dit. El tal drac no era tan mala persona com per menjar-se un vilatà cada dia. No hi havia rifa per triar les víctimes suposades de la bèstia. Hi havia cua. Tothom preferia anar-se’n a cal drac abans que sofrir el xuclasangs de mon pare. Almenys s’hi menjava millor, deien alguns. I s’hi estava calentet, a la seva cova, amb tot aquell bé de Déu de foc. Li pudia l’alè, ben cert, però no és menys cert que a la gent del poble allò no li importava gens, ni se n’adonava, diguem que la higiene corporal no formava part de les seves preocupacions. I, posats a ser sincers, tampoc en formava part de les de la gent de palau. I a mon pare també li pudia l’alè horriblement.

I aleshores, us preguntareu, per què es va presentar aquell sant cavaller a salvar-vos? Això mateix em pregunto jo! Com ho he de saber? Es veu que era la dèria d’aquell beneit d’home, anar empaitant innocents animals salvatges amb la seva escopeta, vull dir la seva llança. Es veu que és una cosa que corre per les cases reials. Jo no volia ser rescatada,ni de bon tros.

Tampoc el poble volia de cap manera ser rescatat. Si van acabar sacrificant el pobre monstre va ser per ordre de mon pare, el vell envejós ple de rancúnies i avarícia.

El que és cert, mireu per on, és que mon pare va oferir la meva mà al cavaller Sant Jordi. De ben segur, el vell garrepa va pensar que ja que no havia pogut desfer-se de mi i de la càrrega de la meva alimentació endossant-me al drac, m’hi encolomaria al brau cavaller.

I també és veritat que aquell sant baró va sortir cames ajudeu-me.

Pensareu que tenia bons motius. No, no us talleu, sé que ho penseu. No ho negaré. Ell, tan magre i ple de blaus, cicatrius i dolors de mil batalles,  i tan devot, no devia tenir gaires ganes de sostenir la meva incontenible fam.

Però això us diré, i acabo, per no estendre’m més i no esgotar la vostra sol·lícita paciència:  vaig respirar alleujada veient-lo partir. Dubto molt, moltíssim, que mai hagués pogut apaivagar les meves fams, totes les meves fams.

El guanyador va ser l'Alfons, amb la seva Auca de Sant Jordi que és un petit repàs a la societat de bons amics i amigues que ens venim trobant ininterrompudament des de fa ja 14 anys (Déu meu, com passa el temps!).

El premi, un llibre, és clar: "El regal de la comunicació" de Sebastià Serrano, que creiem perfectament adient per al nostre grup, quant vol contribuir a aprendre a escoltar els altres, dominar les emocions, observar el món que ens envolta i descobrir valors tan essencials com la lleialtat, el respecte, la confiança o l'amistat.

Valors que sempre hem volgut que presideixi el nostre Grup.