A primers del mes de febrer passat, Joan Miró va batre un nou rècord de cotització al mercat internacional de l'art. Bé, no ell, per descomptat, sinó els qui van pagar la suma de més de 20 milions d'euros per un quadre seu. Ells, o ell, i els hàbils venedors de Christie's que ho van fer possible, i que havien proposat una xifra de sortida de poc més de 7 milions. Una ridiculesa.
L'obra, que porta el suggerent títol de "Le corps de ma brune", pertany al període aparentment més valorat del mestre català, el dels anys 20 i 30 del passsat segle, i concretament la va realitzar a Mont-roig, segurament l'estiu de 1925. Es tracta d'un quadre de dimensions regulars, que sembla ser desprèn un gran erotisme. La podeu entreveure a la foto -la noia que el sosté no hi forma part-. El nu és realment difícil de copsar, però el text sobrepintat és bastant explícit: El cos de la meva morena. Me l'estimo com la meva gateta vestida d'amanida verda, o de calamarsa. Ve a ser igual.
Miró és avui una font d'ingressos per al municipi del Baix Camp on va crear aquesta obra tan cotitzada . Sens dubte, com li passaria a Picasso a Horta de Sant Joan, els paisans d'aquell temps no podien sospitar que aquell artista estrany acabaria creant una marca que s'associaria a la promoció turística del seu petit país. Avui, Figueres explota Dalí, com Barcelona Gaudí, Picasso, i d'altres.
Gaudí és més indiscutible. Artista en estat pur mort en plena construcció de la seva obra més monumental i universal, la Sagrada Família, pot ser invocat fins i tot pel magnat dels casinos Sheldon Adelson que aquests dies es passeja entre Madrid i Barcelona deixant-se estimar per la classe política amb el seu projecte de petit Las Vegas europeu. L'acudit del gran rei del joc: dotar el seu projecte amb el nom de Gaudí si finalment es decanta per plantar-lo a Barcelona. El Vaticà el vol beatificar, Las Vegas el vol col·locar als altars dels jugadors...Gaudí no pararia d'alçar nous temples expiatoris si tornés a aquesta vall de llàgrimes...i luxe.
 |
| Casinos d'Adelson a Las Vegas |
Diners, política... subhastes i marques comercials. El mercat de l'art gaudeix de bona salut. Malgrat la crisi. O gràcies a ella. La futilitat dels diners, volàtils i capriciosos, impregnen les obres que acaben per condemnar al trist paper de simples productes. El fet de ser valorades, marcades per una etiqueta de preu, és el que acaba dotant-les de valor, i buidant-les paradoxalment del valor que per si soles poguessin oferir-nos.
S'està parlant des de molts llocs, que l'art ha mort, que està mercantilitzat, que basta amb fer-se un nom i llançar un "producte" al mercat, que pot valdre centenars de milions d'euros.
ResponEliminaL'art ha mort? jo crec que no, mentre hi haja un artista com tu i jo m'atreviria a dir com jo que abroga per la no professionalitat de l'art, de la literatura, de la cultura.
És una de les eixides, l'amateurisme de l'art, que no vol dir baixa qualitat.
Salutacions
Vicent
Amateur significa amant, en origen, oi? Tant de bo tots els artistes fossin amants del seu art! Quan deixes de ser amant i passes a dependre de la teva cotització en el mercat, inevitablement estàs acceptant un tipus d'imposició que no deriva del teu sol interès. Però per a mi el que resulta més greu és que, com que es tracta d'un mercat governat per uns pocs distribuidors, el criteri selectiu, sigui més just o menys, imposa igualment una jerarquia, i els que no passen el "tall" hi queden fora. I hi ha un desequilibri enorme entre el que es paga per un Miró i el no es paga a milers d'artistes que resulten igualment interessants.
EliminaEfectivament Eduard, amb el meu francès i fent una traducció literal "amateur" vol dir "estimador", jo no obstant sé que la gent empesa per certes disciplines en els que puntuar o medir-se té certa importància fa l'ecuació de pensar que amateur és sinònim de roí, però no és el cas en la literatura ni en la cultura, i la prova són els teus escrits, que admire i si puc no em perd cap.
EliminaEl que passa és que tenim amb el discurs capitalista la idea de què qui no ven o qui no té seguidors no és un veritable "actor" en el seu ofici, i no és cert, hi ha quatre casos en els que pot incórrer un artista, el primer és fer el que li agrade i guanyar-se la vida, el segon és fer el que li agrada i no guanyar-se-la, el tercer és fer el que no li agrada i guanyar-se-la i el quart és ni guanyar-se la vida ni fer el que li agrade, jo no em guanye la vida, però sóc amb tot el meu cor un amateur de la cultura a l'igual que tu i amb molt d'orgull com sé que tu poses, bé, tenia un conte en què explicava una relació entre un escriptor i el seu editor, però no sé on ha anat a parar, el cert és que tu i jo som afortunats, encara mantenim la llibertat que ens dóna no haver d'escriure per ningú, o no?
Vinga, una forta abraçada i fins un altre article Eduard.
Sí, em sento afortunat, especialment per haver trobat gent com tu que comparteix el seu art amb el que modestament deixo anar per aquest mons!
EliminaUna abraçada!
Vaig sentir ja fa temps que des de la caiguda del valor del totxo l'art passaria a ser la nova inversió de capital. La bombolla reneix en altres àmbits.
ResponEliminaRespecte al projecte de l'Eurovegas, que es faci ben lluny d'aquí, jo no el vull a casa meva. De fet penso que qui vulgui passejar-s'hi té una molt bona excusa per fugir i viatjar a l'oest de nord-amèrica, per què tot passa a multiplicar-se en cadena? Anem creant còpies de tot només per les ditxoses peles. Un penós projecte per la meva manera de veure-ho.
Salut, Eduard, i bon cap de setmana.
És molt significatiu que el totxo hagi perdut tota consideració d'art, llevat d'uns pocs projectes faraònics que són mostrats per les classes dirigents com emblemes del seu exponencial cultural. Aquests projectes estan en mans d'una minoria elitista que copen els concursos internacionals amb llicència per a crear. La resta és anodí producte en sèrie. S'ha perdut l'esglaó intermig, el de l'artesà amb ofici capaç de crear en el dia a dia.
EliminaGaudí és emblemàtic també: cada obra era plantejada com a única i la podria dur a terme perquè comptava amb un planter excel·lent d'artesans que podien dur a terme les seve sidees. Per cert, amb economia de mitjans.
Amb aquestes sumes astronòmiques em perdo, de fet, em sembla tan increïble que el quadre valgui 5 com 20 com 50 milions... , o com dius tu, que el quadre valgui, que tingui una etiqueta de preu. Però podria no tenir-la?
ResponEliminaPromoció turística, sí, els artistes serveixen per captar "turisme de qualitat" i ara també donen pàtina cultural a muntatges poc edificants, esperem que no sigui aquí!
La producció en sèrie, en efecte, ha servit en molts casos per dignificar l'habitatge, però ens hem passat de frenada. Quan el món és global vol dir que el capital es mou a la velocitat de la llum, i acaba fonent-lo tot en un magma indiferenciable. Podria ser d'una altra manera, preguntes? Estic convençut que sí! Cal reformular el concepte de valor de mercat i sobretot reformular el mercat perquè no el dominis un grapat de grans inversors que igual et fan un complex hoteler al desert amb casinos que aposten per la cotització d'un Miró. No he explicat a l'article que el mateix dia que Christie's venia per 20 milions el quadre "Les corps de ma brune", Sotheby no aconseguia col·locar un altre Miró. És que era millor aquell que aquest?
EliminaA mi m'agrada d'entrar espontàniament a les obres en el meu bloc, no m'interessa de tenir-les físicament, tot i que no em molestaria! El que passa en l'art no passa tant amb la literatura, ja no cal dir la poesia, no t'hi pots fer pas d'or, generalment.
ResponEliminaM'agrada això que dius de Tàpies, i espero que això de Gaudí no sigui veritat.
Possiblement trobarem un dia una solucióper a gaudir de les obres i no retenir-les en mans d'uns pocs privilegiats! Museus democràtics, potser?
ResponEliminaI sí, crec que una de les grans sorts i un dels grans atractius de la poesia és que no s'ha inventat la manera de comercialitzar-la a gran escala!
Resem a Sant Antoni Gaudí perquè no ens caigui el casino al delta del Llobregat!
És veritat que hi ha artistes com els que cites que acaben esdevenint marques que duuen inscrits valors, més econòmics que no pas artístics, encara que el seu origen fos únicament artísitic. La sort és que sempre hi haurà crítics o "col·lectius d'antiartistes" que ens faran veure el valor real de les obres (bé, o això espero). Perquè no hem de permentre que la comercialització ens tanqui els ulls davant el veritable art, el que no es compra ni es ven.
ResponEliminaPS: M'apunto a la pregària col·lectiva a Sant Antoni!!! Guadí ;)
Sílvia, que els sants i els beats t'escoltin... sense necessitat que els paguem una contribució als seus altars de Glòria!
Elimina